Castell de Ferro, any 1857. Fa 166 anys. El poble de Castell de Ferro, emplaçat sobre la línia de la costa mediterrània d’Andalusia (al litoral de la província andalusa de Granada), se segregava de Gualchos, cap de municipi i situat a quatre quilòmetres a l’interior. Castell de Ferro ja apareixeria en el nomenclàtor de municipis andalusos i espanyols que es publicaria el 1858, i des de llavors ha lluït aquest nom, tan inequívocament català, sense cap mena de conflicte ni de complex. Des de llavors, també, l’origen d’aquest curiós topònim ha estat objecte d’estudi i s’ha associat a un origen català. Però, realment, l’origen de Castell de Ferro és català? Realment va ser fundat per catalans? O, com sosté part de la investigació, va ser fundat per andalusos que havien fet el camí de l’emigració a Catalunya i havien retornat al seu país?
Els catalans al mar d’Alborán
La presència catalana al mar d’Alborán (el quadrant marítim mediterrani entre les costes andalusa i nord-africana) és antiquíssima. Es remunta als segles centrals de la baixa edat mitjana. La Catalunya dels segles XIII, XIV i XV era una potència naval (es debatia pel lideratge amb les repúbliques mercantils de Gènova i de Venècia), i els seus armadors tenien, permanentment, posada la vista sobre l’estret de Gibraltar com a punt de partida de les rutes de navegació atlàntica. Durant aquells segles medievals, les Galeres de Catalunya —la força naval catalana mobilitzada per a defensar els interessos mercantils catalans— van intervenir al mar d’Alborán en diverses operacions militars conjuntes amb altres potències cristianes: la conquesta d’Almeria (1147) fins a la de Màlaga (1487), passant pel bloqueig de Tarifa (1292), o la batalla de Ceuta (1339).
Una costa de pescadors
Amb l’obertura de l’estret de Gibraltar, que havia estat tancat a la navegació durant sis segles per les potències musulmanes (segles VIII a XIV), el centre de gravetat del món es va desplaçar cap a l’oest. La Mediterrània va passar a una posició secundària. I la conquesta hispànica de Granada (1492), que implicava la desaparició del darrer domini musulmà a la península faria la resta. El mar d’Alborán —el quadrant més occidental de la Mediterrània— no va perdre la seva importància estratègica, però no va poder competir amb la costa atlàntica andalusa, que, a partir del segle XV, va esdevenir la gran plataforma continental de sortida i d’arribada dels viatges atlàntics. El mar d’Alborán —la costa del regne cristià de Granada— va quedar limitat al trànsit comercial (d’exportació de productes granadins) i a l’activitat pesquera.
Els pescadors catalans a la costa andalusa
Els estudis de Pierre Vilar, el gran investigador de la història moderna de Catalunya, demostren que durant la postguerra de Successió (dècades de 1720, 1730 i 1740) els catalans es van haver d’empescar totes les fórmules possibles per a revifar l’economia del país, especialment trinxada durant l’ocupació borbònica (1707-1714), i especialment castigada per la tributació de guerra imposada pel règim borbònic (1714-1768). En aquell context, un dels sectors econòmics que més va créixer va ser el naval: el comercial i el de pesca. A partir de 1750, els establiments de pescadors catalans a la costa andalusa, més o menys efímers i més o menys nombrosos, són freqüents. I això és el que va passar en una platja situada al litoral d’un calador molt ric i abundant que, en aquell moment, s’anomenava Castil de Fierro.
Castil de Fierro és el mateix que Castell de Ferro?
Els estudis de Manuel Sanchís Guarner, el gran investigador de la gènesi i de l’evolució de la llengua catalana, posen en relleu que Castil de Fierro no és un topònim d’origen català, sinó mossàrab. És a dir, que seria un dels escassos testimonis que van restar de l’existència d’una llengua romànica anterior a la dominació musulmana del territori (segle VIII). I els investigadors locals, com l’arquitecte Mariano Martin Garcia, sostenen que Fierro ni tan sols seria un equivalent al “ferrum” llatí ('ferro', en català), sinó que faria referència al patrònim Ferrutx (d’origen hispanovisigòtic i arabitzat després de la conquesta). Segons aquests investigadors locals, això, i l’escassa importància del paratge, explicaria l’extraordinari fet que un element mossaràbic transités al llarg túnel de la dominació àrab (segles VIII a XV) fins a l’arribada dels cristians.
La participació catalana en la conquesta de Granada
Per a explicar aquesta catalanització del topònim, els estudiosos del fenomen han treballat dues línies d’investigació. Per una banda, la remota presència militar-comercial catalana que expliquem anteriorment. La documentació de l’època no fa cap referència concreta a Castil de Fierro/Castell de Ferro. Però, en canvi, sí que hi ha abundant documentació sobre la participació catalana en la conquesta hispànica del regne nassarita de Granada (1482-1492). Segons l’historiador Joaquin Duran Lerchundi, premi d’investigació Cuarto Centenario, en aquella empresa hi van participar un mínim de dos mil homes d’armes catalans, que, amb la vista posada a encerclar la capital nassarita, van ser protagonistes, en solitari, de les conquestes d’Álora (1484); de Vélez-Màlaga (1486), de Vera i de Cuevas de Almanzora (1487) o de Baza (1489).
La primera emigració andalusa a Catalunya
I l’altra línia, que és la que té més predicació, sosté que la “catalanització” del topònim (el pas de Castil de Fierro a Castell de Ferro) s’hauria produït a causa d’un fenomen de migració i retorn inèdit, fins llavors, en la història moderna andalusa. Aquesta hipòtesi, defensada per la majoria dels investigadors locals defensa que, durant el segle XVIII, Castell de Ferro ja era un petit port pesquer i d’exportació, però els Pactes de Família entre els Borbons francesos i espanyols del segle XVIII havien allunyat la Gran Bretanya dels mercats de producció granadina (seda, lli, cànem, fruits secs i fruits assecats), i la coronació de Josep I Bonaparte com a rei d’Espanya (1808) havia representat la culminació d’un paisatge de ruïna, que provocaria una emigració massiva d’aquella societat local cap a Catalunya.
Emigració i retorn. De Castil de Fierro a Castell de Ferro
Els mateixos investigadors locals expliquen el perquè d’aquella emigració cap a Catalunya a partir de dos fets importants. El primer seria l’existència d’una tradicional relació —que remuntaria al segle anterior— entre pescadors catalans que feinejaven en aquella costa i la societat local. I el segon seria la transferència de Catalunya a França, que garantia el progrés econòmic del Principat. Segons aquests investigadors es va produir un fenomen migrant (1808) amb un curiós i sorprenent retorn (1814-1815) —que no expliquen, per aquell paisatge de crisi difícilment hauria desaparegut—, però que va venir molt reforçat amb famílies de pescadors de diversos ports catalans. Això, segons aquests mateixos investigadors, explicaria l’existència de la "calle de los catalanes", de la platja de "los Cambriles", i de la catalanització del nom del poble.
