Al municipi de Sant Pere de Sallavinera, a l'Anoia, s'hi troba el castell de Boixadors. Va ser construït cap al segle XI, com a part de la línia de defenses de la Marca Hispànica, pensades per frenar les incursions del Califat de Còrdova. Des de 1971 ha patit diverses obres de restauració i reconstrucció. Ara, s'ha finalitzat una nova fase de les obres, impulsada pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, amb finançament suplementari de la Generalitat i del Ministeri de Foment que ha permés retirar la tanca de seguretat i deixar al descobert el conjunt del castell. El castell és obert al públic els primers diumenges de mes, d'11h a 14h. Però també s'ofereixen visites guiades per a grups si ho acorden amb l'Ajuntament. Des del 2000, que van començar aquestes visites guiades, ja hi han passat 14.000 persones. La propera setmana la Diputació inaugurarà a Can Serra una exposició sobre les seves intervencions en obres de recuperació de patrimoni medieval: "El romànic del temps d'Oliba. Castells, esglésies i monestirs restaurats per la Diputació de Barcelona".
Tancant la Catalunya central
Boixadors està en un indret privilegiat. Tot i que se situa al cim d'un turó no gaire alt, des de la torre de l'homenatge es contempla una gran estesa de terreny: Montserrat, la Mola, el Cadí, el Pirineu... Per la seva modèstia, és obvi que Boixadors no era la clau de la Catalunya central, però sí que era una baula del conjunt de forts que defensaven els regnes cristians front als musulmans. De fet, en dies clars des de la seva torre es poden albirar les torres de diferents castells de la zona. Probablement d'alguna forma es comunicaven mitjançant senyals per avisar i frenar els atacs enemics. Sembla ser que tota aquesta estratègia va ser impulsada per l'abat Oliba, que també era bisbe de Vic, diòcesi de la que depenia (i depèn encara) Boixadors.
Lluny de Joc de trons
A Boixadors no hi ha cap gran sala del tron, ni un immens pati de llices, ni immenses murades que protegeixin dels enemics. En canvi, té allò que més caracteritza un castell: una discreta torre central circular, molt elegant. I, al seu costat, una petita església, construïda el segle XI a redós de la fortificació (que fins i tot té una porta reservada per al senyor del castell). La resta del conjunt són gairebé ruïnes, molt antigues i molt usades, però de petites dimensions: la cisterna, la sala principal, el pati... Joan Closa, gerent de Patrimoni Arqueològic de la Diputació de Barcelona i ex arquitecte en cap de la restauració de Boixadors, explica que en realitat, Boixadors mai no va ser un gran castell, com no van ser-ho la majoria dels castells catalans. Eren estructures defensives, però no preparades per combats multitudinaris, com els de les pel·lícules, sinó per petits enfrontaments entre partides dels dos bàndols. De fet, no hi ha documentada cap gran gesta bèl·lica al castell de Boixadors. A d'altres fortificacions properes hi va haver-hi lluites, setges, resistències... A Boixadors, que se sàpiga, no...
Refet una i altra vegada
De fet, es creu que al cap de pocs segles de ser construït, el castell de Boixadors va perdre les seves funcions militars. Més tard, durant molt de temps, seria una residència senyorial (les grans finestres que tenen algunes estances es correspondrien més aviat a aquesta fase). I finalment, va convertir-se en una casa de pagès, amb el seu corral i el seu colomar. Cada canvi d'utilitat va anar associat a grans reformes del conjunt: l'església es va ampliar en un parell d'ocasions; la distribució del castell es va modificar una vegada i altra; estances amb ús militar van acabar destinades al bestiar... Un autèntic laberint que els arqueòlegs no sempre han pogut desvetllar: David Galí, cap de la investigació per a la reforma de Boixadors, confessa que en aquest castell hi ha "moltes fases de la història que es trepitgen", i apunta que en algun cas ha estat impossible esbrinar què hi havia originalment en un determinat lloc. El 1947 l'edifici, que estava en molt males condicions, va deixar d'estar habitat. El 1970 la família dels propietaris va cedir-lo a l'Ajuntament, amb la condició que el restauressin. A desgrat de la manca de recursos (Sant Pere té amb prou feines 150 habitants), el poble va aconseguir tirar endavant amb la reforma gràcies al suport de la Diputació.
Refer el que està caigut
El 1971 la Diputació de Barcelona va fer les primeres tasques de reforma de la fortificació. El 1975, Samaranch, essent president de la Diputació, va voler convertir Boixadors en un "Hostal Sant Jordi", una rèplica dels "paradors nacionals" del Ministeri de Turisme a escala catalana. La proposta no va prosperar i el castell va tornar a quedar mig abandonat. De fet, quan la Diputació de Barcelona es va tornar a enfrontar amb la reforma, a partir de 2006, va trobar el castell amb perill d'esfondrament i ficat al mig d'un bosc. La tasca de reconstrucció no ha estat fàcil. Va començar amb una tasca de neteja del terreny i de documentació. A través de documents, fotografies antigues i testimonis orals es va anar obtenint dades de com havia estat anteriorment aquest castell. Els arqueòlegs també van començar a documentar-se i a intentar posar una mica d'ordre en una construcció marcada per les reformes constants. Arqueòlegs, arquitectes, historiadors, documentalistes i altres professionals van preparar un pla per reconstruir el castell amb la màxima fidelitat a com havia estat, però sense anul·lar cap de les diferents capes del castell. Per exemple, es va optar per reconstruir, amb pedra local i tècniques antigues, la vella muralla, perquè a una fotografia de principis de segle XX es veia molt bé. "Aquesta muralla no és l'original, però és l'autèntica", explica Closa, qui comenta que una part de la pedra procedia de la pròpia construcció. En el procés de documentació arqueològica van descobrir un munt de nivells diferents, que els van obrir molts interrogants per als investigadors (alguns dels quals no s'han tancat), però també van trobar una petita joia: una joguina del segle XIII o XIV: un petit ocell de ceràmica (no hi havia ni passadissos ocults ni grans tresors). A la restauració es va haver d'optar per la imaginació: per permetre l'accés a la torre de l'homenatge, que es feia mitjançant una escala de corda, es va habilitar una passera, i per substituir les diverses escales en ruïnes repartides per diversos nivells es va construir una llarga escala de cargol que permet accedir als nivells més alts.
Recuperar per la població
La Diputació de Barcelona pretén que aquests conjunts patrimonials no siguin tan sols un element d'estudi per als historiadors, sinó que també constitueixin un punt de referència al territori, amb el que s'identifiquin les poblacions del voltant. En aquest cas, estan molt satisfets. El 2020, fins i tot, el bisbat de Vic va demanar de tornar a consagrar l'església, i ara s'hi celebra una missa cada any. L'alcalde de Sant Pere Llavinera, Maties Bosch, es mostra tremendament satisfet d'aquesta obra i recorda que en els pobles petits, sense el suport d'altres institucions no seria possible conservar peces artístiques d'aquest volum.. "És el seu Taj Mahal", comenta Joan Closa, qui afegeix: "la gent de la zona estima aquest lloc". Malgrat tot, hi ha aspectes del castell que es preveuen millorar: en una propera campanya, quan hi hagi pressupost, es voldrien canviar les velles passeres, que ja tenen 20 anys i comencen a mostrar símptomes de deteriorament.
Una altra Edat Mitjana
Massa sovint s'ha donat una imatge molt mítica de l'Edat Mitjana, derivada del cinema de Hollywood o de les novel·les de Walter Scott. La visita a Boixadors ajuda a trencar amb moltes idees preconcebudes. En aquesta petita construcció carregada d'història s'hi concentren diverses capes de la història catalana, tot i no haver destacat en els grans fets històrics que van marcar el país. Boixadors, a més a més de ser un indret fascinant amb unes vistes memorables, és un escenari que permet apropar-se a la microhistòria d'un país marcat, durant segles, per una població rural que vivia en petits indrets. De ben segur que a Catalunya va haver-hi molts Boixadors, però ara no en queden gaires per visitar. Entendre aquest espai permet veure d'una altra manera la història del territori en els darrers mil anys.