Carme Canela i Jurandir Santana presenten aquest dimecres al Festival de Jazz de Barcelona la seva reinterpretació de La Fusa, el disc que va fer d’ambaixador de la música popular brasilera a Catalunya i a Europa. Fins i tot la tipografia i la foto de la coberta imita l’original del 1970, interpretat per Vinicius de Moraes, Maria Creuza i Toquinho —en un segon, del 1971, Maria Bethânia relleva Creuza. És una empresa arriscada celebrar així el cinquantenari d’un disc tan essencial, com si a algú del rock se li acudís reinterpretar Hunky Dory, Reggatta de Blanc, Yankee Hotel Foxtrot o… posa-hi el nom del teu disc important. El resultat és una versió transatlàntica, austera i continguda d’aquell enregistrament llegendari. Carme Canela fa de Creuza amb la seva veu continental, rodona i expressiva, i Jurandir fa de Toquinho, motoritzant amb la seva guitarra exacta, cordial i pulsàtil els diversos pals baianos que sostenen cada una de les cançons. Als que van escoltar l’original els complaurà descobrir altres secrets en les mateixes cançons, que són aquelles i són unes altres. Als que no coneixen La Fusa del 1970, la del 2020 els farà gaudir d’un clàssic instantani. Al disc nou es nota l’absència d'un Vinícius, el contrapunt veterà, líric i descarat. Canela i Jurandir ho compensen amb aquesta conversa riallera i desimbolta.
Quin atreviment, reinterpretar un disc tan simbòlic.
[Carme] Sí. És un gran atreviment. És un disc molt important per a tanta gent i fa molt de respecte. Però a aquestes alçades, si m’ho proposa algú com el Jurandir… què he de fer? He de dir que sí. A mi m’agraden els riscos. M’és igual que em critiquin o que diguin el que vulguin.
La proposta és del Jurandir?
[Jurandir] Vaig arribar a Catalunya el 2013. Ja havia estat per aquí abans i sempre em parlaven de La Fusa, que al Brasil no és un disc gaire conegut. Moltes cançons sí que ho són, però no el disc. Llavors vaig dir, caram, he de fer-li un homenatge. Em vaig adonar que l’any passat en celebraríem els 50 anys i em vaig posar a buscar alguna cantant local, perquè volia fer-ho amb algú d’aquí. Coneixia el treball de la Carme i una quanta gent me l’havia recomanada. “Has de conèixer la Carme”, em deien. Llavors ella cantava al Liceu amb el Miguel Poveda. Em feia una mica de vergonya arribar així de sobte…
Un baiano amb vergonya? Deu ser l’únic al món.
(Riuen) [Jurandir] Ja veus! Fins que un dia vam coincidir en un assaig. En acabar li vaig enviar un missatge: demà voldria parlar amb tu. Li vaig explicar: l’any que ve celebrem 50 anys de La Fusa. Per què no gravem un disc? Ella va acceptar.
I ja està?
[Carme] ¡No pots dir que no a una proposta així! Quan ens vam trobar a l’assaig ja vam connectar, vam tenir aquella mica de comunicació. Ens vam conèixer fent música i això és important perquè és la connexió que, entre nosaltres, va a missa. Jo havia escoltat aquest disc a casa, de petita, en un vinil de la meva germana gran. El vaig escoltar de petita a casa sense voler, perquè sonava. Coneixia la música sense saber què representava. Per mi també és molt especial, aquest disc. Aquesta música me l’he feta meva des de molt jove. M’ha deixat una empremta molt gran. També perquè quan vaig començar a cantar m’identificava més amb aquesta mena de cantant. Jo escoltava de tot, però la música brasilera em va impactar de seguida, potser per la proximitat de la llengua, el tipus de veu, que té aquesta jondura… A aquesta edat me la sento més meva que el flamenc, encara que la tingui més a prop.
Carme Canela i Jurandir Santana (Sergi Alcàzar)
Mai no s’ha fet una cosa així?
[Carme] No. És estrany perquè un disc com aquest…
[Jurandir] Tocant exactament les cançons que es van tocar a La Fusa, no. Ho he cercat a internet. M’agrada córrer aquest risc.
[Carme] A mi també.
Com es prepara una obra així, al marge de posar-hi entusiasme i tenir competència per fer-ho?
[Carme] Doncs coneixent-nos.
[Jurandir] Vam passar dos mesos xerrant. Anava a casa seva i enraonàvem. Tocàvem. Cantàvem. Seguíem xerrant. Un dia vaig plorar, ella també…
[Carme] Escoltàvem la música, també altres músiques. Cercàvem nexes… Recordes que vam gravar Cravo & Canela [una cançó de Milton Nascimento] mentre el confinament? Jo havia fet un disc tot de música brasilera [també es diu Cravo & Canela] però amb un altre concepte. També vam gravar un vídeo cadascú a casa seva… Però, sobretot, ho vam preparar com diu el Jura, parlant molt.
Parlant de què?
[Jurandir] De música en general, de les coses que li agraden a ella —Milton Nascimento— i a mi. Jo li vaig mostrar algunes coses de Bahia, les nostres cançons, com toquem allà, els diferents ritmes… Conversar dos mesos així genera confiança. De vegades treballes amb algú i no acabes d’estar a gust… Aquí el que vam fer és anar canviant idees. Algunes no sabia si li agradarien…
[Carme] Va anar tot molt natural. Havia de ser així. Conèixer-se, cantar, tocar… Ell és una enciclopèdia de la música brasilera. Jo també he estudiat molta música brasilera de tota mena, però hi havia molts ritmes que ell m’explicava que coneixia només d’oïda… Ha estat tot molt enriquidor. Al principi vam anar fent amb l’arranjament d’algun tema… Eu sei que vou te amar, Irene… Així va anar sortint. Sobretot la part del Jura, que porta el pes harmònic. Jo he aportat coses de concepte. Cadascú hi ha posat el seu art.
Carme Canela (Sergi Alcàzar)
Quina cançó us ha costat més?
[Carme] Potser la que hem esmerçat més temps és A felicidade.
[Jurandir] Jo vaig passar la covid i recordo que amb la febre se’m van despertar algunes idees pel disc… Per Samba em prelúdio, per exemple… Em sortien aquells arranjaments mentre mig delirava.
El disc té un ambient contingut.
[Carme] Hi tinc tendència, a aquest ambient contingut. Són maneres de ser. D’alguna manera, tinc tendència a l’austeritat.
Com fareu el directe? Li posareu més sal i pebre?
[Carme] El disc l’hem gravat en directe, tots dos a l’hora. Una actuació en directe té una vida seva, però el mateix disc ja té aquesta vida. Én aquest sentit, és un concepte jazzístic. No puc predir què passarà al concert perquè som dues persones molt espontànies i improvisem, aprofitem cada segon que toquem plegats. Som molt juganers. Per la gent que estima tant aquest disc, que el té com a referència, espero que el concert sigui una cosa molt especial.
[Jurandir] Aviam, no és un concert de jazz, un concert obert, perquè són cançons molt conegudes. Però tindrà la identitat de la Carme i la meva. La meva seria la identitat baiana en la manera de tocar aquestes cançons, l’arrel de Dorival Caymmi i els nous ritmes que van néixer a Bahia, samba-reggae, samba-afro, samba de roda… I la identitat d’ella és la manera com ha assumit la música brasilera i com la interpreta. Qui escolti el disc amb una mica de cura trobarà que darrere de Que maravilha hi ha un samba-reggae; de Você abusou, un samba-afro; de A felicidade, un igexà… cada cançó és un ritme diferent.