Carlota Subirós torna a la Sala Gran amb un nou encàrrec, aquest cop en una coproducció insòlita, Festival Grec i Teatre Nacional de Catalunya, La plaça del diamant. Adaptada anteriorment per Joan Ollé i Benet i Jornet/Toni Casares en teatre, i Francesc Betriu per a la televisió. Onze actius a escena: Clara Aguilar, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura i Yolanda Sey. S’estrena dijous 28 de setembre i farà un mes de funcions a Barcelona. Després, farà una gira per diverses ciutats, encara per determinar.
Carlota, tornes al Nacional.
Sí, amb la direcció del Xavier Albertí vaig rebre diversos encàrrecs. Maria Rosa i Sol solet de Guimerà, i La nit de la Iguana i La rosa tatuada de Tennessee Williams. I ara he rebut un nou encàrrec, que d’entrada vaig dir que sí, sense cap mena de dubte.
Els darrers anys has treballat de la mateixa manera els encàrrecs que les teves pròpies propostes?
Fa quinze anys ja vaig treballar sobre l’univers Rodoreda i, per tant, un cert recorregut ja el tenia fet. La bogeria de fer El quadern daurat sí que és completament meva. I això és un camí diferent, hi havia una intuïció cap a l’escena. A cada projecte estic en constant descobriment. Em posa condicionants, també. I una poètica pròpia que evoluciona. Em sento interessada en la idea de no imposar un llenguatge escènic sobre un material, sinó descobrir quin llenguatge permet desplegar-se. He rebut moltes propostes els últims anys, es poden convertir en un gran impuls creatiu. És molt diferent que quan l’impuls ve de tu. Durant molts anys no vaig fer cap encàrrec.
Et demano pels espais. No només per les escenografies. Parles d’espais dramatúrgics i penso en l’Anne Bogart.
I no l’he citada! L’Anne Bogart és una mestra absoluta. A un nivell més tècnic, metodològic, pel sentit de la feina, la col·laboració i del sentit de la relació entre les arts escèniques i la societat. És una veu inspiradora.
De vegades planteges certa abstracció que contrasta amb el realisme que podríem trobar, per exemple, a La nit de la iguana.
Sí, quan estàs més a prop del realisme estàs en un territori més conegut i això no vol dir que sigui fàcil ni que no tingui profunditat. Quan més grau de metàfora treballes, t’exigeix més. I obres un espai molt més desconegut i més incert.
T’exigeix més confiança amb el material transitar certa abstracció?
És bonic vist així, no ho havia pensat. Segurament sí.
Una altra diferència amb les obres anteriors és que no tens una protagonista...
Per això poso en valor totes les actrius. És cert, quan et recolzes en un intèrpret com a pal de paller això ordena moltes coses, i l’energia de tothom va en una direcció i es converteix en una veu conductora. Et dona molta força. En canvi, tenint un ampli equip en què totes ressonen en la veu de la Natàlia, el paller són totes, i l’eix es va traslladant en tot moment. És molt feliç l’experiència que hem tingut: trobar un continu reajust amb les intèrprets. Tampoc parlo d’uniformitat. L’altre dia pensava: la Natàlia apareix i no és cap d’elles. Abans dèiem, totes són la Natàlia, i ara tinc la sensació que se t’apareix.
Tenint un ampli equip en què totes ressonen en la veu de la Natàlia, el paller són totes, i l’eix es va traslladant en tot moment
Penso en el muntatge de Solitud de l’Alícia Gorina. No sé si ha estat un referent per a tu.
Sí! Som molt amigues però no hem treballat mai juntes. Vam tenir un calendari paral·lel amb El quadern daurat. Em va agradar moltíssim i l’he tingut molt al cap. És cert que el que fem és diferent. Allà sí que hi havia una identificació amb els personatges, però és cert que parlem de textos molt coneguts de la nostra literatura que et transmeten, amb la tria de paraules, memòria de la nostra cultura. Hi ha aquest diàleg entre el que veus a escena que et permet obrir-te a certa abstracció.
Parla’m de la Lurdes Barba. Directora, actiu de gran recorregut. Ara l’has dirigit.
Ha estat increïble, un regal trobar-nos amb la Lurdes. Tenim molts amics en comú. No ens coneixíem tant ni teníem una relació d’afecte, tot i que hem vist els muntatges de l’altra. Va ser un plaer que acceptés. De seguida va anar apareixent la seva força pel simple fet de ser la més gran de tot l’equip. Fas un cert recorregut d’edats, en la Lurdes recau tot el pes de l’evocació, transmet a escena tota la memòria familiar de la generació de la seva mare i la seva àvia, que han viscut moltes de les experiències que es narren.
I ara, parla’m de l’Anna Pérez Moya.
Per mi sempre és molt important això, que en la mesura del possible és molt vivificador que apareguin noves col·laboracions. M’agafo a les llargues complicitats i recorreguts d’un projecte a l’altre. És molt valuós per mi tenir noves incorporacions, refresquen tota la feina. I jo l’havia vist com a ballarina amb l’Andrés Corchero, i n’havia sentit a parlar tan bé, també com a col·laboradora i com a mirada externa en altres muntatges. I en aquest sentit té una mirada molt rica, des de la corporalitat, i em fascinen la seva veu i els ulls. És bonic que ens haguem trobat. Aporta des d’un altre extrem, des de la lleugeresa, des del cos.
Carlota, ara estrenes al Teatre Nacional, i s’ha obert una convocatòria per a la direcció artística del Teatre Lliure.
Ara mateix no diré res. Per mi és un moment molt ric. I molt bonic. No vull parlar d’aquest tema, ni vull alimentar certa rumorologia sobre aquest tema.
Tens projectes al cap?
Tinc un deute amb mi mateixa, que és l’escriptura. En aquest sentit, estic molt a l’expectativa del que vindrà. No vull parlar de res més que del muntatge que estrenem amb un gran impacte per mi. Fa anys que estic en un procés de recerca de mi mateixa molt gran i em sento molt confiada amb la idea d’entrar en una nova etapa. I dur-la a escena. La meva carrera ha passat per moments molt diferents i ara obro una nova etapa. No sé quina forma agafarà i no està concretada en projectes immediats. No tinc cap projecte a curt termini i això m’anirà bé per encarar amb calma el següent.