L’escriptor Carles Casajuana presenta Retorn, una novel·la que recrea la visita que va fer Josep Carner a Catalunya el 1970 (una estada breu, després d’un llarg exili). Carles Casajuana és un veterà novel·lista, que des del 1987 es dedica a la narrativa. El 2005 va publicar, amb gran èxit de crítica, Kuala Lumpur. Quatre anys més tard va guanyar el Premi Ramon Llull amb L’últim home que parlava català. Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) va estudiar Dret i Economia i ha estat diplomàtic durant molt de temps. Ha passat per les ambaixades de Malàisia, Vietnam, Brunei, Bolívia, Filipines... També va ser director del Departament Internacional de la Presidència del govern espanyol del 2004 al 2008, amb José Luis Rodríguez Zapatero. Avui en dia està en excedència de la diplomàcia.
Per què escriure sobre Josep Carner, un autor que avui en dia no és gaire recordat?
Vaig llegir una biografia de Carner a l'exili i em va interessar molt l’episodi del retorn, tan malaguanyat. I vaig pensar que allò tenia una novel·la. Perquè me’n vaig adonar que aquest viatge estava condemnat. No es podia evitar, però anava a acabar malament, inevitablement. Cadascun actua com té que actuar, i la cosa va fatal.
Carner és un poeta que ha perdut la memòria i que viatja a una ciutat, Barcelona, que ha perdut la memòria
Josep Carner a la seva arribada a l'aeroport del Prat. Foto: EFE.
La seva experiència personal ha influït en la redacció d’aquesta novel·la?
Sí... Jo he hagut de viatjar molt. I per experiència sé que el retorn d'una persona després de 30 anys d'exili és impossible. Sempre tornes a un lloc que ja no existeix. Em passava a mi quan tornava, i això que viatjava sovint a Catalunya. I ja ho deia Carner en un dels seus poemes. En aquest cas aquest no retorn és doblement fascinant, perquè Carner és un poeta que ha perdut la memòria i viatja a una ciutat, Barcelona, que ha perdut la memòria.
El protagonista de la novel·la, en Miralles, és algú que descobreix Carner i acaba fascinat pel personatge, i en segon lloc per la seva obra. Com va descobrir vostè aquest autor?
Jo llegeixo Carner des de fa molts anys, perquè si et dediques a escriure, has d'aprendre dels que ja han escrit. I Carner, en aquest aspecte, és inevitable. És a la poesia catalana el que Mozart a la música. No pots esquivar-lo, encara que t'agradin més d’altres autors. No pots obviar-lo. Carner, com a poeta, fa molts anys que m'interessa. Però va ser la història del retorn impossible la que em va fascinar. Era una situació apassionant. Inicialment pensava que només m'interessaria a mi... Tenia molts angles i alguns aspectes que poden tenir molt ressò en l'actualitat. Ens ensenya moltes coses, aquest episodi. Ara, amb gran felicitat, veig que interessa a més gent...
Carner va ser diplomàtic, com vostè... Va començar amb un exili voluntari que el va portar més endavant a un exili obligat. Fins a quin punt s’hi sent identificat en alguns aspectes?
Hi ha alguna coincidència, però també hi ha moltes diferències. La identificació està sobretot en la necessitat de tornar. La Barcelona que coneixia el poeta ja no hi era quan va decidir tornar. Carner deia que vivia, a l’altra punta del món, com si fos a dues illes de les Rambles. Però quan tornes te n'adones que el que trobes ja no és el món que coneixies, i que els que estan allà ja no et veuen. En realitat, era molt poc conegut el fet que Carner fos diplomàtic. Ara, amb el professor Jaume Subirana, un dels biògrafs de Carner, ja hem començat a estudiar aquesta part de la seva vida, el Carner diplomàtic.
Carner sempre va voler que quedés molt clara la seva adhesió a la causa republicana
Com va ser l’activitat diplomàtica de Carner?
Josep Carner va ser diplomàtic en moments importants. Per exemple, va ser el número dos de l'ambaixada a París durant la guerra civil. I París, aleshores, era un dels fronts més actius de la guerra; era on la República gestionava la compra d'armament i també on es discutien moltes altres coses, on es jugava el suport europeu a la República. L'ambaixada a París era essencial per a la República, però això no s'ha entès gaire bé. Baltasar Porcel, que va entrevistar Carner a mitjans dels anys seixanta, va menystenir que Carner li parlés de la seva etapa com a cònsol a París. No era conscient de la importància que tenia viure la guerra civil a París, com a diplomàtic. Segur que va ser una etapa molt interessant per a Carner. I tant de bo hagués explicat en els seus escrits el que va viure en aquells anys. En aquella època hi havia uns 400 diplomàtics espanyols, i només 52 van ser lleials a la República... I ell va ser-ho... I sempre va voler que quedés molt clara la seva adhesió a la causa republicana.
A Catalunya hi havia divisió d'opinions sobre si Carner havia de tornar
Considera que aquest autor va patir un greuge en el seu retorn a Catalunya?
Va ser un retorn malaguanyat, perquè a Catalunya hi havia divisió d'opinions sobre si havia de tornar. Carner, amb Josep Tarradellas i Pau Casals era un dels exiliats més significatius. Havia estat conseller de la Generalitat a l'exili i li havien ofert ser ministre de la República, càrrec que no havia acceptat, per considerar el govern espanyol a l’exili poc favorable a l'autonomia catalana. A Catalunya hi havia gent que creia que era millor que no tornés. D'altres deien que un retorn privat no se li pot negar a ningú.
I malgrat tot, ell va decidir tornar?
Ell s'enyorava molt i volia tornar a Catalunya, al lloc on havia crescut. Ell n'era conscient dels problemes del viatge. Quan va fer 80 anys, el 1964, ja es va plantejar el retorn, però al final va posposar-lo. El 1970, a la fi, va decidir tornar. Potser va decidir per ell la seva dona, perquè la seva personalitat començava a ensorrar-se sota el pes de la demència senil. Va venir en condicions molt fràgils de salut mental. Carner va tornar aquí, i tothom va intentar utilitzar-lo. Va ser víctima d'una entrevista estranya de Manuel del Arco, que va publicar que Carner havia trobat una Barcelona molt millor que la que havia deixat. Dubto que el poeta ho hagués dit, però això és el que va sortir publicat.
No se li podia exigir a Carner que no tornés
I aquesta entrevista devia generar força polèmica...
A partir d'aquí tot es va torçar. Molta gent li va girar la cara. Va coincidir, per aquelles dates, que donaven el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i no li van atorgar a ell. Molts consideraven que amb el seu retorn havia fallat al país. Però algú va dir que "Cadascun administra com vol les seves contribucions simbòliques", i jo hi estic completament d’acord. No se li podia exigir a Carner que no tornés. Però el seu viatge va acabar essent molt complicat. I el fet que no li donessin el Premi va generar malestar. Va ser molt incòmode.
Perquè no es va donar el premi a Carner?
En aquell moment el món intel·lectual era poc propici a Carner, perquè l’univers literari català apostava per una literatura militant, que lluités contra el franquisme. I es donava més valor a la poesia de Pere Quart, que feia una sàtira sagnant del règim, que a les poesies de Carner (potser perquè les poesies més militants de Carner no circulaven dins de Catalunya). Pere Quart no tenia l'estatura de Carner, tot i que era un gran poeta, però va endur-se el premi. Avui sembla incomprensible que no li donessin a Carner el premi en aquell moment, perquè era obvi que no viuria tota la vida... Carner va morir als quinze dies de marxar de Catalunya. A la fi, a Pere Quart li haurien pogut donar el premi a l’any següent.
M’he imaginat el retorn de Carner, perquè sense imaginació, no hi ha novel·la
Carner va deixar per escrit les impressions d’aquell desgraciat viatge o l’ha tingut que reconstruir?
Carner ja no estava en condicions d’escriure res... Va morir als 15 dies de tornar. Els fets els he reconstruït amb hemeroteques i amb els llibres d’aquells que en van ser testimonis. I un cop reconstruïts els fets, jo m'ho he imaginat, perquè si no, sense imaginació, no hi ha novel·la. M'he posat en la pell d'un nano de 20 anys al que li demanen que acompanyi Carner, i que veurà com la seva vida canvia a través del coneixement del poeta.
Retorn és un homenatge, també, a la gent que va col·laborar a finançar i potenciar la cultura catalana?
La novel·la vol ser un homenatge a la gent que en aquella època mantenien viva la cultura catalana, i també als que lluitaven contra el franquisme. Estava tot molt barrejat. A l’època hi havia molta polèmica entre uns i altres. Però aquest és un homenatge a tots ells. És una època apassionant, però és molt contradictòria, perquè Catalunya estava molt oberta al món i era molt sensible a la influència exterior. En aquell temps, a Catalunya, el franquisme ja es veia periclitat, ja es veia que no tenia futur. Arribava clarament la influència del moviment hippy, de les revoltes d'estudiants, dels canvis de comportaments sexuals... Però Barcelona era una ciutat que vivia sota el franquisme i això donava moltes contradiccions. El català no havia mort, tot i que era a l'UCI, culturalment...
La pluralitat de punts de vista és el que dóna les millors novel·les
Carner va tornar en un moment molt complex...
Era un retorn que era molt complicat que sortís bé, per totes aquestes coses. A mi, en realitat, el que em fascinava era la pluralitat dels punts de vista. El retorn de Carner es pot veure des de molts angles. I la multiplicitat de punts de vista, per a mi, és el que dóna les millors novel·les.