Lluis Aragonès i Delgado de Torres acaba de publicar El cant de les primaveres lliures. La cançó protesta: els himnes que canvien el món (Arola Editors). Es tracta d'una història de la cançó protesta, des dels seus inicis fins a l'actualitat, però posant èmfasi als anys de major expansió d'aquest gènere: Als seixanta i als setanta. Aragonès analitza algunes cançons en concret, oferint-nos la seva lletra, i paral·lelament ens va fent una anàlisi de l'evolució de la relació entre música i política, a casa nostra, i al món. Un viatge fascinant per melodies, lletres i lluites que han marcat els nostres temps.

Quan la cançó és política

Aragonès parteix de la base que la cançó, en certes circumstàncies, té un fort contingut polític. I no vol desvincular el fenomen musical del polític, sinó que té la voluntat d'integrar-los. Argumenta que sense el potencial irracional de la música alguns missatges polítics no s'haurien difós tan ràpidament. En aquest sentit, vincula la cançó amb l'articulació de moviments socials. En seria un exemple ben clar la implicació de la Nueva Canción Chilena en les transformacions polítiques a Xile (amb cançons emblemàtiques com La muralla, de Quilapayún). I argumenta que aquestes cançons eren molt eficaces com a eina de mobilització, i que justament per això els militars colpistes van torturar i assassinar Víctor Jara.

Dels trobadors occitans al flamenc

Aragonès fa un repàs a les cançons usades com a mitjà de protesta i es remunta fins i tot a Pèire Cardenal, un trobador occità, i a alguns cants medievals. Recorda que la cançó popular no només és una eina d'entreteniment sinó que canalitza les inquietuds i les reivindicacions de les classes subordinades. En aquest sentit, analitza el flamenc més enllà de la folklorització, i mostra que, davant la imatge simplista d'una música còmplice del franquisme, va ser una eina de protesta contra el règim, com ho fan patent les cançons de José Menese.

El bressol nord-americà

Aragonès planteja també un fenomen més conegut: El paper dels espirituals en les estratègies de resistència dels esclaus. Però va més enllà i analitza els cantants que s'identifiquen amb les classes populars: Des d'una Billie Holiday que denunciava els linxaments a Strange Fruits fins al This land is your land, de Woody Guthrie, que es va convertir en una mena d'himne dels Estats Units en versió popular. A partir d'aquí, la cançó protesta aniria aparellada al folk i es difondria ràpidament.

Els emblemàtics seixanta

Els anys seixanta van ser molt agitats a nivell polític: La guerra del Vietnam, la lluita pels drets civils, el moviment hippy, el maig francès, les dictadures llatinoamericanes, la revolució dels clavells a Portugal... A principis dels anys seixanta Sam Cooke ja havia cantat A change is gonna come, un clam a favor dels drets dels negres nord-americans: La música negra passava a comprometre's obertament. Poc després, Bob Dylan compondria l'himne que esdevindria símbol d'aquella època de disconformitat: Els temps estan canviant. Però moltes cançons d'aquesta època esdevindrien emblemàtiques, com La mauvaise réputation, de Georges Brassens, una altra de les cançons analitzades per Aragonès. Els festivals musicals esdevindrien grans concentracions d'oposició a l'statu quo. I les barricades de llambordes de París, al maig de 1968, es van omplir de guitarres i de cants.

L'arribada de la Nova Cançó

Si el moviment hippy té els seus himnes, la lluita contra el franquisme també té la seva pròpia banda sonora: L'Estaca, de Lluís Llach, ha esdevingut tot un referent del combat contra la dictadura. Però Aragonès ens presenta algunes altres cançons que van ser emblemàtiques: Què volen aquesta gent, de Maria del Mar Bonet; Al vent, de Raimon; A Margalida, de Joan Isaac; A galopar, de Paco Ibáñez... Cançons valentes, que s'enfrontaven a la censura i que desafiaven la visió del món que es donava des de les instàncies oficials.

Una cançó que no ha desaparegut

L'autor vol destacar que, tot i que la cançó protesta va viure els moments de glòria als anys seixanta i setanta, no ha acabat de desaparèixer. Aragonès destaca el paper de les cançons i la música en els moviments antiglobalització i analitza, com a exemple, la cançó Clandestino de Manu Chao. Però també vol posar en relació la música amb el procés sobiranista, i analitza des de la música de Cesck Freixas, fins al paper del Concert de la Llibertat del 2013.

Un balanç

Aquest llibre té algunes debilitats, bàsicament d'estructura: Compagina alguns fragments molt divulgatius amb d'altres més erudits, inclou algunes entrevistes íntegres que trenquen el ritme, hi ha un cert desordre en les informacions... Però, malgrat tot, resulta un llibre de gran interès per als interessats en l'evolució de la música i la política en les darreres dècades. L'autor se situa, clarament, en el marc d'una esquerra que, malgrat haver fracassat en els seus postulats, com ell reconeix, reivindica encara uns canvis globals al món. Un dels últims capítols es titula, justament: "Entre la nostàlgia, el fracàs, i el 'tot està per fer'". Amb aquest llibre Aragonès ens vol recordar que vivim en un món injust, però també vol explicar-nos que sense aquestes cançons-protesta, probablement encara seria pitjor.