“Un amor no anomenat continua sent amor.” I aquest amor perdura i, sobretot, fa mal. Encara que passin anys, dècades o fins i tot segles. Perquè hi ha històries que deixen una empremta que no esborren ni una guerra ni una carrera professional d’èxit. Ni tan sols una vida compartida amb una altra persona que sap que allò va existir, però ho accepta com a moneda de canvi. El camino estrecho, minisèrie australiana de cinc capítols ja disponible a Movistar+, dibuixa així l’existència de Dorrigo Evans (interpretat de jove per l’estrella de Euphoria Jacob Elordi, en un paper que el consagra, i de gran per un sobri i convincent Ciarán Hinds) en tres períodes —perfectament entrellaçats pel director, Justin Kurzel—: l’aventura amorosa amb la dona del seu oncle, l’horror diari al front del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial i, ja després, la seva vida madura, atrapada entre mentides i nostàlgia.
Aquesta sèrie ho té tot
El camino estrecho té la capacitat de combinar encertadament aquests tres trams de vida. La part que tracta de l’afair entre Dorrigo i Amy (també present a The Order, del mateix director) és versemblant i molt creïble. Hi trobem aquell joc de mirades i, en el fons, la certesa que no hi haurà futur per a ells com a parella. Massa traves i condicionants, la por de perdre una seguretat establerta, i un desenllaç que arriba com un epíleg cruel d’una guerra devastadora. “Et sorprendria el que pot arribar a fer un home si se’l motiva correctament”, diu el coronel japonès al seu sergent. I és que, per construir la línia fèrria entre Tailàndia i Birmània, utilitzen un escamot de presoners australians. És aquí on la sèrie es torna perversa i decididament explícita: decapitacions, pallisses fins a la mort (de vegades per un simple error com plegar malament una manta) i llargues jornades de treballs forçats. “És una sensació eufòrica i horrible alhora”, insisteix el coronel abans d’una decapitació.
El camino estrecho és tan real i tan visceral que la pudor de les seves ferides traspassa la pantalla
El camino estrecho és tan real i tan visceral que la pudor de les seves ferides traspassa la pantalla. Hi ha violència (molta) i escenes que commouen i obliguen a tancar els ulls. “Per ser un gran cirurgià cal aparcar les emocions”. I és just aquí on es troba el Dorrigo adult, que ni sent ni pateix. Viu en una desolació eterna, envaït pels records: els viscuts amb l’Amy en aquelles platges desertes i la tortura d’una guerra sense pietat, per molt que després fossin considerats herois en el seu país i es poguessin venjar amb condemnes contra els seus maltractadors. Tanmateix, ni haver construït una llar i una família suplanta aquella infelicitat. “No destrueixis el que hem construït”, li diu una dona que durant anys ha acceptat el seu passat, però no la traïció d’una nova infidelitat. Així doncs, amb una fotografia molt cuidada, un ritme narratiu ideal —amb les pauses justes— i una recreació històrica (sobretot als episodis de guerra) molt fidel, El camino estrecho planteja qüestions com ara si, per construir una via fèrria, val la pena sacrificar tantes vides i somnis. Somnis com el d’anar a buscar peixos i llençar-los al mar, una imatge que perdura fins i tot amb la soga al coll. Ni tan sols amb l’excusa d’alliberar Àsia de la colonització europea. Així que prenguem exemple. Mireu-la, aquesta sèrie ho té tot.