Una calçotada de veritat no pot començar amb una reserva en línia a un poblet de “l’Empordà” ni amb un correu de confirmació d’una “experiència gastronòmica km 0”. Una calçotada comença amb un missatge de WhatsApp o amb una trucada d’un amic que et pregunta: “Diumenge, què?” I la resposta és i sempre ha de ser: “Jo portaré els calçots.” I, a continuació, algú altre ha de contestar: “Doncs jo duré el pa i, si tinc temps, faré la salsa de romesco!”
I és que cal que tinguem molt clar que menjar calçots no és fer una calçotada. Masies amb encant, taules llargues perfectament parades, pitets esperpèntics i teules instagramejables plenes de calçots embolicats amb paper de diari. I, atenció: guants. Guants!!! Què collons és això de menjar calçots amb guants?
Una calçotada no és res de tot aquest postureig. És un ritual, una tradició. Una calçotada és haver de ventilar la roba en arribar a casa perquè fas pudor de fum, és dur restes de cendra a la galta i és tacar-te les mànigues de la dessuadora. Perquè a fer calçotades s’hi va amb dessuadora! I si quan s’acaba la calçotada tu no t’has embrutat, si tu no t’has de dutxar quan arribes a casa, si a tu no et torna la salsa durant hores i hores i se’t va repetint aquell gust de ceba a la boca… Em sap greu dir-te que no, que tu no has fet una calçotada com Déu mana.
En aquestes calçotades de neorurals i de postureig barat, tot és molt bonic, sí… fins que algú obre la boca. Amb sort, el menú potser és en català, però que no us enganyin!, és en català perquè fa maco i perquè fa poble. “A mi me encantan los calçots”, “qué bien, esta calçotada en el campo”... Au, va! A tu només t’encanta la foto que penjaràs als stories per jugar a ser modern i ensenyar al món que tens amics i que aquest cap de setmana el passes fora. El català per a tu és com el pitet ridícul logotipat aquest que t’han “regalat” amb els 50 € que has pagat per venir a fer “una calçotada”: fa patxoca, però només és decoratiu, folklòric, anecdòtic i de temporada.
Amb la llengua també ens hauríem d’embrutar una mica més. Parlar-la sense complexos. Mantenir-la encara que l’interlocutor canviï de llengua
Potser és que hem convertit la nostra cultura en attrezzo. I el postureig és ben bé això: fer veure que vius una tradició mentre la buides de contingut. Fer fotos encanyonant el calçot enlaire, però no saber ni dir “calçot” i viure aquí des de fot vint anys i no pronunciar ni una trista paraula en català “porque a mi esto del catalán…”.
A una calçotada de veritat també hi ha d’haver una llengua de veritat. És aquell “vigila que crema”, aquell “passa’m el porró” (‘porro’ no, ‘p-o-r-r-ó’!), aquell “hòstia que en són, de bons, aquests calçots!”... “càgum Déu, aquest ha quedat ben cru!”... I “aquesta buti no val ben res”. Aquesta és la llengua que s’activa quan hi ha algú que exclama un “això és de puta mare!” amb la boca ben plena i bruta. Ah! I hi ha d’haver cert caos. Crits. Algú que no sap pelar calçots, el que ha suat la cansalada fent el foc i cuinant la carn per a tothom... Nens per tot arreu i molta cervesa. I sempre hi ha d’haver el torracollons que diu que tot lo de l’any passat era més bo, el que es fot les botes i tot l’endemà tindrà pets pudents, algú que acabarà fotent cubates a les 17 h de la tarda i fins i tot un boig que s’haurà atrevit a fer allioli per primera vegada a la vida.
I sobretot: tot això ha de passar amb les mans brutes. Perquè embrutar-se és implicar-se. I amb la llengua també ens hauríem d’embrutar una mica més. Parlar-la sense complexos. Mantenir-la encara que l’interlocutor canviï de llengua. No cal posar-nos guants, ens podem tacar d’identitat sense perdre la nostra pròpia.
La calçotada no és una performance rural per penjar a Instagram. És un acte col·lectiu. Deixem de monetitzar-la. Si la convertim en un espectacle per a turistes o en una experiència aesthetic per a urbanites amb por a la taca, acabarem tenint foc sense caliu, tradicions sense tradició.
Una calçotada de veritat és això: brasa, colla, llengua i taques a la samarreta. La resta és tot mentida. Així doncs, ara que ja ho saps, repeteix amb mi: “no pagaré per fer calçotades. Trucaré els meus amics, portaré alguna cosa de casa, agafaré cervesetes (encara que siguin sense alcohol), no em posaré guants per menjar calçots i m’arremangaré tot el que faci falta.” Au, bon profit!