No és gens habitual que una actriu estreni dues pel·lícules diferents el mateix dia. Però a la Bruna Cusí (Barcelona, 1986) no li resulta estrany que les coses li arribin de dos en dos. “És una cosa que m’obsessiona una mica, el doble, la dualitat, les vides paral·leles. Em passa tota l’estona, a la vida i també a la feina, treballant m’arriben els projectes de dos en dos: Incerta glòria i Estiu 1993, després potser menys conegudes, però Ardara i La reina de los lagartos també van arribar a la vegada. I ara estic fent la promoció de dues pel·lícules”.
La cosa del 2 no s’atura aquí: en el seu futur immediat es dibuixa passar-se a l’altra banda de la càmera, al costat fosc, i ha escrit i dirigirà... dos projectes propis. Però abans de parlar del futur, viatgem un moment al passat per recordar com, l’any 2017, el Premi Goya a Millor Actriu Revelació per Estiu 1993 arrodonia una irrupció sensacional, amb la celebrada pel·lícula de la Carla Simón i, també, amb l’adaptació que Agustí Villaronga feia de la novel·la de Joan Sales Incerta glòria. I abans de remenar el passat, aturem-nos un moment en el present, en el moment dolç que viu Cusí, amb projectes que l’omplen i estrenes que li fan il·lusió.
Aquesta setmana, l’actriu catalana demostra talent dramàtic i vis còmica en dos llargmetratges sorprenents: Upon Entry, codirigida pels veneçolans Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vasquez, proposa un asfixiant exercici d’estil, amb una parella (Cusí i Alberto Ammann) que només arribar als Estats Units que es veu retinguda a l’aeroport, immersa en un interrogatori on l’abús de poder treu el cap sense escrúpols. Una claustrofòbica pel·lícula que reflexiona sobre les fronteres i que beu d’experiències reals viscudes pels directors i gent del seu entorn.
D’altra banda, amb El fantástico caso del Golem, l’actriu es reuneix amb els Burnin’ Percebes, el duet creatiu format per Juan González i Nando Martínez, la seva “família cinematogràfica”, als que va conèixer gravant vídeos pels Venga Monjas i amb qui ja havia rodat La reina de los lagartos (2019). Una absoluta bogeria en què el personatge de Brays Efe (aka Paquita Salas) comença veient com el seu millor amic cau des d’un terrat i es trenca en bocins en estimbar-se contra un cotxe. La víctima de la caiguda en qüestió és un Golem, una figura de ceràmica amb aspecte humà, fruit de la feina d’una empresa que es dedica a la fabricació d’aquests amics artificials. A partir d’aquí, començarà una trama quasi detectivesca i absolutament guillada on es mostra el poder visual i la capacitat de sorpresa dels cineastes, amb gags dignes de les comèdies de Zucker-Abrahams-Zucker.
Autoexigències inassumibles
Quan començava la nostra conversa, escoltem el so de les gralles que ens alerta sobre alguna activitat castellera propera. “Saps que vaig ser enxaneta?”, ens sorprèn. “Vaig formar part dels Castellers de la Vila de Gràcia, durant uns quants anys, dels 10 als 16 més o menys”. L’inesperat apunt biogràfic convida a pensar en una Cusí acostumada a pujar i a baixar per tornar a pujar.
Et poses unes expectatives fortíssimes, i és molt frustrant perquè no hi ha tantes Carles Simón ni tants Estius
D’alguna manera, començar en el món del cinema tan amunt feia complicat mantenir el nivell, i l’actriu ens explica que va entrar en un moment complicat, i riu quan li preguntem si hi va haver maledicció del Goya: “No, no, però sí que és veritat que vaig posar moltes expectatives en mi mateixa. Pensava que havia de fer una altra pel·lícula com Estiu 1993 per seguir estant en el mateix nivell qualitatiu, d’interpretació, de projecte artístic... Et poses unes expectatives fortíssimes, i és molt frustrant perquè no hi ha tantes Carles Simón ni tants Estius. Aquest tipus de projectes són molt pocs, i hi ha moltíssima competència. Llavors és molt difícil que coincideixin un autor o autora que fa un tipus de cinema molt especial amb un personatge que t’encaixi pel perfil que tens. Que això passi és gairebé un miracle”.
Cusí confessa els efectes d’aquella autoexigència: “Em va provocar una certa ansietat i insatisfacció durant un parell d’anys. I vaig haver de fer un cop de cap fort amb això, de dir-me que no podia ser que em prengués la professió d’aquesta manera. Estiu 1993 ja estava feta, ja havia passat, i Incerta glòria també. M’havia de quedar amb la felicitat d’haver-les viscut, perquè allò no s’havia de repetir, però havien de venir d’altres coses. Intentar estar en aquell nivell significava ser molt infeliç constantment. I he trobat d’altres vies per satisfer-me a mi mateixa. Per exemple, ara estic escrivint els meus propis projectes...”, ens llença.
Estiu 1993 ja estava feta, ja havia passat, i Incerta glòria també. M’havia de quedar amb la felicitat d’haver-les viscut
De moment, la Bruna ens explica que està amb el finançament del què serà el seu debut a la direcció, Cannes, un curtmetratge amb coproducció francesa que situarà en el famós festival de cinema, i en el que parlarà de les cures entre dones, de les relacions amoroses líquides, de la idea del doble, i de la fragilitat de la professió des d’una perspectiva crítica amb, diu, “aquests esdeveniments del món del cinema que per la seva idiosincràsia són bastant superficials, sexistes, masclistes, patriarcals. La trivialitat enmig d’una cosa tan delicada i bonica com és fer i celebrar el cinema”.
No tan immediat, hi ha un projecte de llargmetratge que també ha escrit i dirigirà. “I faré un paper petit, però no la protagonista. Serà una comèdia dramàtica, amb molt d’humor, sobre les relacions maternofilials en aquell moment en què els termes s’inverteixen i la filla passa a fer de mare. El concepte de família m’interessa molt i també em puc permetre parlar d’altres temes com el canvi climàtic o la vida en tribu, en comunitat”. I encara hi ha un altre projecte de curtmetratge, que ella ha ideat, i que, en format docuficció i esperit més punki, es fixa en la seva germana petita, que treballa al món del circ.
Un moment dolç
Aquesta febre creativa de Cusí ve de lluny: “Sempre he tingut la necessitat d’expressar-me, d’explicar històries. Però no tenia el temps. O no tenia el cap ben col·locat per fer-ho. I ara, sí. Ara és una necessitat. No l’única, perquè com a actriu també en tinc d’altres, i estan venint coses molt boniques i divertides. Quan no poses expectatives arriben coses”, afirma. De moment la veurem al damunt de l’escenari al Festival Grec al costat d’Enric Auquer i Àlex Monner a Los juegos feroces (El día del Watusi, vol. 1). I té un parell de pel·lícules en cartera de les que no ens dona ni mitja pista.
Vull cuidar molt el meu espai, la part de la Bruna més artística, més creativa
Però insisteix en la importància d’aquesta nova branca professional: “Vull cuidar molt el meu espai, la part de la Bruna més artística, més creativa, perquè com a actriu hi ha una mica de sostre de vidre en aquest aspecte, i no em vull oblidar d’això. Ja he patit, a les actrius ens passa moltíssim, això d’haver d’esperar un sí o un no a una feina. És molt difícil viure-ho sense que t’afecti l’autoestima, i hi has de trobar la manera. Jo l’he trobada creant les meves coses: em dona llibertat, alegria creativa, i una certa sensació de control i poder. Així que, si no em donen feina, ja me la desenvoluparé jo”.