Un dels principals mèrits de Black Mirror és haver-se convertit en el referent audiovisual dels perills de l'era virtual. Els avenços tecnològics sense debat previ, l'ús irreflexiu de les xarxes socials, la normalització dels simulacres i la falta de privacitat han estat alguns dels eixos de la sèrie creada per Charlie Brooker.
Va començar molt forta, amb el ja clàssic The National Anthem i el seu porc, i després ha anat preservant la seva influència malgrat que mai no ha estat una ciència exacta. Mai tots els capítols d'una temporada han tingut la mateixa qualitat, però aquesta irregularitat encara s’ha fet més evident des que Netflix es va implicar en la producció. En aquesta etapa, han sorgit grans episodis (com San Junipero , Hang the DJ o Nosedive) i també un bon grapat de relats molt desiguals que, a més, s'allunyaven de l'esperit fundacional de la marca. Justament aquest és el principal problema de les cinc narracions que conformen la sisena temporada de Black Mirror. Hi ha un capítol brillant i alguns amb molt bones idees, però en termes generals fa la sensació que la sèrie s'ha desnaturalitzat i s'ha acabat convertint en un contenidor més d'històries que basculen entre el thriller, el fantàstic i el terror. Per això aquesta temporada és interessant quan s'aproxima a la Black Mirror que esperem, i més quan s'atreveix a ironitzar o advertir sobre els perills dels temps del streaming, i en canvi resulta força decebedora quan dilata les narracions o les porta a terrenys massa convencionals.
Hi ha un capítol brillant i alguns amb molt bones idees, però en termes generals fa la sensació que la sèrie s'ha desnaturalitzat i s'ha acabat convertint en un contenidor més d'històries que basculen entre el thriller, el fantàstic el terror
La Joana és terrible (i la resta d'episodis, pitjors)
El millor episodi de la sisena temporada és el primer, Joan is awful. És la història d’una noia amb molts problemes personals que descobreix atònita que a una plataforma molt semblant a Netflix hi ha una sèrie que reprodueix fil per randa la seva vida, fins i tot aquells aspectes que preferiria mantenir en secret. A mig camí entre el joc metalingüístic i la Black Mirror original, aconsegueix posar la por al cos amb temes com la privacitat, l’esclavitud dels algoritmes i el mal ús de la intel·ligència artificial. I a més compta amb una Salma Hayek sensacional. El segon, Loch Henry, parteix d’un esperit similar. Dos joves estudiants de cinema es proposen fer un True Crime típic de Netflix a partir d’una successió d’atrocitats que es van produir al poble d’un d’ells. Té gràcia que miri amb acidesa cap al mateix sistema de producció de la companyia i encerta l’aire tràgic de la història, però és fàcil que qualsevol aficionat al thriller endevini els girs molt abans que es produeixin. Beyond The Sea és l’episodi més ambiciós: una epopeia íntima de ciència-ficció sobre dos astronautes (Aaron Paul i Josh Hartnett) que se sincronitzen amb uns avatars per poder passar temps amb les seves respectives famílies. Està ple d’apunts d’interessants, però el metratge de 80 minuts li va a la contra perquè treu eficàcia al (previsible) conflicte dramàtic. Mazey Day és el més curt i també el més dolent, amb la història d’una paparazzi que vol fotografiar una actriu molt famosa que va desaparèixer misteriosament després de ser acomiadada d’un rodatge. Aquí el gir no és tan obvi, però el camí que hi porta va molt faltat de ritme i interès. I finalment Demon 79 és una curiosíssima faula de terror sobre una noia que invoca un dimoni i aquest li diu que, per evitar l’apocalipsi, ha de matar tres persones. És divertida com a homenatge al gènere i té una gran actriu al capdavant, Anjana Vasan (protagonista de We are Lady Parts), però en el fons és molt poc Black Mirror i vindria a ser la síntesi dels problemes que té la sèrie per mantenir-se fidel a ella mateixa.