El 4 de desembre de 2011, Channel 4 estrenava una antologia britànica anomenada Black Mirror. Deu anys més tard, i adquirida per Netflix pel camí, la sèrie que havia estat un fenomen sociocultural del qual tothom en parlava sembla haver deixat de ser-ho. Però és que mantenir aquest estatus durant tant de temps no ho ha aconseguit ni la sèrie més popular de la dècada, Joc de trons. El que sí que ha aconseguit la ficció creada per Charlie Brooker és erigir-se en un referent en el món de la televisió. I ho ha fet a través d’idees originals i fascinants a gairebé cada capítol i d’una execució excel·lent d’aquestes, tant tècnicament com interpretativament. Repassem, doncs, el llegat d’aquests deu anys de distopies tecnològiques.
Un títol amb dues lectures
Començarem pel títol de la sèrie, Black Mirror, perquè té dues possibles interpretacions, que són totalment complementàries. D’una banda, fa referència a un mirall que reflecteix la cara més fosca de la nostra societat. De l’altra, ens trasllada a les pantalles de mòbils, ordinadors i televisions, perquè, quan estan apagades, no deixen de ser miralls negres.
I d’aquestes dues lectures del títol n’extraiem l’objectiu de la sèrie: retratar els perills que pot comportar la tecnologia per l’ésser humà. I l’angoixa i el patiment que tots hem patit mirant capítols de Black Mirror no fan més que constatar que aquest objectiu es compleix.
Per fer-ho, la sèrie ens situa en escenaris que ens poden semblar llunyans, però amb els que empatitzem de seguida perquè connecten d’alguna manera amb la nostra realitat. De fet, la majoria de tecnologies i successos que apareixen són exageracions del que ja coneixem: les apps de cites a Hang the DJ, la preocupació per la imatge a les xarxes a Nosedive o l’odi gratuït a Twitter a Hated in the Nation.
Black Mirror: la sèrie que va retratar els perills que pot comportar la tecnologia per a l’ésser humà
Preguntes de difícil resposta
I a partir de portar més enllà les tecnologies de la nostra societat, Black Mirror planteja debats morals molt interessants. I és aquesta la clau per convertir-se, en el seu moment, en un tema de conversa habitual amb els amics: les preguntes de difícil resposta que desperten l’interès de l’espectador.
Hem d’implementar xips per protegir els nostres fills com a 'Arkangel'? Es pot convertir en entreteniment el càstig a una assassina com ho fan a 'Black Bear'? Hauríem de poder bloquejar persones a la vida real igual que a 'White Christmas'?
A través d’aquestes qüestions que ens interpel·len, Charlie Brooker ens encoratja a reflexionar constantment convertint-nos en espectadors actius. Tan actius, de fet, que fins i tot ens va fer partícips de triar què passava a l’innovador episodi de 'Bandersnatch'.
Black Mirror o pantalles no són més que miralls negres on reflectir-nos
Els Simpson del futur
Però la pregunta que s’erigeix per sobre la resta és saber si el nostre futur serà fidel als capítols de Black Mirror. I la resposta més lògica és que, en alguns casos, sí. Perquè ja hi ha robots idèntics als de 'Metalhead', videojocs virtuals similars als que veiem a 'Playtest' i 'Striking Vipers' i Samsung està desenvolupant unes lentilles que graven vídeo com les de 'The Entire History of You'.
Igual que ara es parla de com The Simpsons ha predit molts aspectes del futur (perquè és evident que al llarg de 33 temporades alguna cosa encertaràs), no deuen faltar gaires anys perquè parlem de Black Mirror de la mateixa manera.
No us espanteu, no ha de ser negatiu per força. Potser podem mantenir la nostra consciència viva després de la mort per tornar-nos a enamorar com passa al millor capítol de la sèrie, 'San Junipero'. Un exemple clar de què la tecnologia no té per què ser perjudicial si sabem com utilitzar-la. I és que si alguna cosa hem après de la sèrie aquests deu anys, és que qui porta el perill som els éssers humans. Al cap i a la fi, les pantalles no són més que miralls negres on reflectir-nos.