Sovint pensem que una paraula només pot ser correcta o incorrecta. I entre aquests dos termes sempre hi ha una escletxa i sempre hi ha, com a mínim, un matís. Perquè quan ens fem aquesta pregunta també ens hauríem de preguntar què preguntem exactament. És a dir: preguntem si aquella paraula o expressió es troba al diccionari i, per tant, si aquella paraula és normativa? O, d’altra banda, preguntem si allò que diem està ben dit o ben escrit? Quan preguntem si una paraula és correcta, en realitat, demanem l’aprovació per dir-la o escriure-la d’una manera o d’una altra, oi?

Afortunadament (o malauradament) en el món de la correcció no tot és correcte o incorrecte. Hi ha paraules ben formades que no són normatives, paraules o expressions desaconsellables, manlleus prescindibles, paraules o expressions inacceptables, traduccions dubtoses i paraules que funcionen, però que potser no són recomanables en un context determinat. Però potser aquestes mateixes paraules en un altre context sí que són aconsellables o, fins i tot, necessàries. Hi ha paraules genuïnes que no són normatives, paraules foranes que ja són del tot nostres, paraules que no tenen un equivalent perfecte a una altra llengua i expressions que simplement no es poden traduir.

En aquests contextos, quin mal hi ha a ser incorrectes, no normatius i utilitzar un registre menys formal?

La correcció no consisteix a destriar entre el que és correcte i el que és incorrecte, no només és trobar faltes d’ortografia, és ser conscient en tot moment del qui, el què, el com, el perquè i l’on. No podem destriar el missatge del remitent, la causa o la finalitat. Ni del context! No podem corregir aigagim d’un cartell de Melianta i substituir-ho per aiguagim o aquagym, no podem reclamar o exigir escopinyes en comptes de berberetxos a la carta d’un restaurant de batalla i potser no cal que escrivim quelcom per WhatsApp. Perquè hem de tenir present en tot moment el context. I en aquests contextos, quin mal hi ha a ser incorrectes, no normatius i utilitzar un registre menys formal?

Barbàrie, doncs? La ignorància grollera de les regles ens ofèn i ens fa emprenyar. Per què? Perquè parlar de llengua és parlar d’identitat. El mal que ens pot fer una falta d’ortografia és símptoma que la llengua ens importa, que ens la sentim nostra. I això ja és tot un èxit! El que vull dir amb tot plegat és que entre el blanc i el negre, i entre puristes i partidaris del catanyol, també hi ha matisos. I que, en tot cas, ens trobem en plena emergència lingüística. Deixem-nos de romanços! Bé, com diria aquell a RAC1: "No sé si se m’interpreta."