Després de més de vint anys de gestació, Paul Thomas Anderson , un dels cineastes més fascinants de la seva generació, director de films com Magnolia, Licorice Pizza, Pur vici, El fil invisible o Pous d'ambició, ha estrenat (avui ha arribat a les sales)finalment Una batalla tras otra, una sàtira política i familiar que adapta lliurement la novel·la Vineland (1990) de Thomas Pynchon. El cineasta californià torna a caminar per la corda fluixa que tant l’apassiona: unir la grandesa visual i narrativa amb una radiografia incòmoda de la societat nord-americana. El resultat és, sense córrer el perill de resultar exagerat ni hiperbòlic, la millor pel·lícula de l'any i una de les grans candidates a endur-se un sac de premis Oscars en la pròxima gala de l'Acadèmia de Hollywood.
La pel·lícula, definida pel seu protagonista, un Leonardo DiCaprio que, novament, torna a menjar-se la pantalla, com “un reflex de l’extremisme del món en què vivim”, se situa entre la comèdia negra i el drama èpic. DiCaprio interpreta Bob Ferguson, un exrevolucionari desgastat pels excessos i les drogues, que s’ha retirat a l’anonimat fins que es veu obligat a reprendre la lluita per salvar la seva filla Willa (Chase Infiniti). Al seu costat, Benicio del Toro encarna Sergio —o Sensei, segons el to de cada escena—, un immigrant que ajuda migrants a esquivar l’ICE a la frontera de Califòrnia. El nèmesi de Bob, interpretat per Sean Penn, reapareix després de setze anys per ajustar comptes, convertint la trama en un viatge caòtic de fugida, reconciliació i resistència.
Humor i tragèdia
Tot i la càrrega política —racisme, immigració, radicalismes—, Anderson situa el cor del relat en la relació entre pare i filla. “És una pel·lícula molt entretinguda, amb tres personatges que tenen molta humanitat”, va destacar DiCaprio a la presentació mundial a Ciutat de Mèxic. La jove Chase Infiniti, que tot i debutatar a la pantalla gran deixa un munt de pistes de trobar-nos davant d'una magnífica actriu, aporta energia i fragilitat al personatge de Willa, una veu generacional que desperta en Bob l’esperança i la necessitat de redimir-se. Anderson, conscient del risc de caure en la paròdia, opta per un humor absurd que no trivialitza el dolor. “Camina per una corda molt fluixa”, reconeix Del Toro, “però aconsegueix que sigui divertit sense burlar-se’n”. Per l’actor porto-riqueny, el film també va ser un exercici de lideratge: “Leo i jo havíem de guiar un repartiment ple de no actors. Paul ens va fer responsables de crear química i confiança”.
Aquest constant contrast entre exaltació i buit, comunitat i solitud, és el que transforma la pel·lícula en alguna cosa més que un pamflet polític
El guió de Una batalla tras otra desplega personatges complexos i defectuosos, des del Bob paranoic fins a Perfidia (Teyana Taylor), una mare dividida entre la seva família i la necessitat de fugir. “El més difícil va ser entendre un punt de vista sobre la maternitat tan diferent del meu”, confessa Taylor, que recorda com una de les escenes més doloroses de la seva carrera l’haver de deixar enrere el seu nadó i la seva parella.
Aquest constant contrast entre exaltació i buit, comunitat i solitud, és el que transforma la pel·lícula en alguna cosa més que un pamflet polític. Anderson hi veu una mirada al futur: “Em sento optimista quan veig a Chase i altres joves. Crec que el cinema està en bones mans”.
Lluny de ser un manifest ideològic, Una batalla tras otra convida l’espectador a endinsar-se en un malson satíric que reflecteix el món actual sense oferir respostes fàcils
Lluny de ser un manifest ideològic, Una batalla tras otra convida l’espectador a endinsar-se en un malson satíric que reflecteix el món actual sense oferir respostes fàcils. “No hi ha creences polítiques que vulgui imposar al públic”, apunta DiCaprio. “És com dir: aquest és el món en què vivim, veniu a fer un viatge boig amb nosaltres”. Entre l’humor i la tragèdia, Anderson aconsegueix que l’espectacle connecti amb l’actualitat més candent sense perdre el batec humà. Una fita gens menor en un cinema nord-americà cada cop més atrapat entre la correcció política i la fórmula comercial.