Aquest diumenge, milers de catalans enceníem el televisor amb el mateix ànim que l’adolescent d’Albacete que tira fitxes a Ester Expósito per Instagram: sense cap expectativa d’èxit. I no ens equivocàvem. La final de Batalla Monumental va fer honor al que el programa sempre ha representat i, com era d’esperar, va ser un xou funest. El monument vencedor –el favorit de Catalunya, en teoria– va ser la Seu Vella de Lleida, però això segurament és el menys important.

La darrera entrega es va retransmetre en directe des del MNAC, un indret que, durant dècades, ha estat escenari de comentaris impertinents perpetrats per nens farts de l’excursió trimestral. Aquest cop no va ser diferent, i és que Roger de Gràcia ens va regalar un bon reguitzell d’acudits dolents i bromes pesades mentre conduïa una mena de debat a l’estil Sálvame –si a Sálvame parlessin d’art romànic i no de coca– que no portava enlloc. Si el preu a pagar per promocionar el patrimoni és prostituir el format, hauríem d’intentar que aquest format, almenys, sigui genuí i no decadent.

El debat sobre els monuments –debat sobre monuments, sí, n’hi ha per estampar el cap contra el teclat– va tenir de tot: protagonistes avorrits i desfasats (a excepció de Xavier Graset, MVP), resums de programes anteriors (com si no n’haguéssim tingut prou!), efectes de so dignes de Aquí Hay Tomate quan els prescriptors es tiraven beef, i un grafisme llastimós propi d’un Power Point de l’any 2005. L’especialista que dissenya hemicicles virtuals to wapos a les eleccions tenia festa, això segur. Suma-li que el premi per participar en la votació era una simple visita guiada i unes nits d’hotel, i et queda una aurèola de quina local irremeiable.

Highlights de la tertúlia: Fermí Fernàndez fent-se el fatxenda gràcies a Tàrraco i naufragant estrepitosament poc després –el pobre està més gastat que els pedals d’un camioner–, Laura Fa autoproclamant-se ciutadana de Port de la Selva unilateralment tot i ser de Badalona, Benedetta Tagliabue assegurant que Lluís Domènech i Montaner “era com un hippie” o l’actriu Laia Fontàn glorificant el castell de Cardona perquè “es veu des de la C-55”, un argument que, per aquesta regla de tres, també serviria per lloar un gat atropellat o el segurata d’un prostíbul. Graset, això sí, va defensar amb honor el Monestir de Poblet i, en poc més d’un minut, va donar més informació rellevant sobre l’edifici que Ivan Medina en tot un programa.

En qualsevol cas, qui es va sortir amb la seva va ser la Mari Pau Huguet. No pas per la seva aportació –es va dedicar a llegir una sèrie de poemes que devien fer explotar el cerebel del bo de l’Ivan–, sinó perquè la gent de Lleida va votar en massa la Seu Vella, fet que, sumat a la supèrbia empordanesa i la desídia tarragonina, es va traduir en victòria pels del Segrià. I això que tenien tots els elements en contra. TV3 va fer xerrar les estrelles de la casa –Raquel Sans, Tomàs Molina, Xavier Coral o Jair Domínguez– per tal que defensessin els monuments del seu territori, però de les Terres de Ponent només en va trobar una: Mari Pau Huguet, la mateixa que representava Lleida des del plató. Que a la CCMA passen de la capital del Segre ho vam començar a sospitar quan van decidir no enviar cap periodista a cobrir la detenció de Pablo Hasél. Ara ja està confirmat.

S’acaba Batalla Monumental i quedem orfes. Orfes d’entrades amb vehicles estrambòtics, de guions infantils, de bromes repetitives –tan gracioses com una pilotada als ous–, de diàlegs surrealistes i de duels desiguals. En cap cas, però, quedem orfes d’un bon programa patrimonial. Bàsicament, perquè Batalla Monumental no ho ha estat mai.