Un dels mals recurrents de Batalla Monumental és que planteja enfrontaments desiguals. Va passar en el seu primer capítol, quan es van veure les cares Tàrraco i Empúries, i va tornar a passar aquest diumenge en el darrer episodi abans de la gran final. En aquesta ocasió, no pas perquè els contrincants fossin desiguals –la Catedral de Girona i la Seu Vella de Lleida tenen arguments històrics i arquitectònics per competir de tu a tu–, sinó perquè la seva sort estava escrita des del minut u. I tot per dos factors clau aliens a la seva pròpia existència.

El primer, l’impassible xovinisme del gironí, un individu de creences gairebé paranoides que, si cal, obligarà la seva iaia a registrar-se a Instagram per tal que voti la catedral de Gerunda. Conec bé aquest savoir faire perquè jo mateix l’he cultivat habitualment degut a les meves arrels. El segon, la imparcial presentació d’ambdós monuments per part del programa, que va enaltir les virtuts de l’edifici gironí i, sense voler-ho, va retratar les tares lleidatanes. Resultat: si no hi ha una mobilització massiva des de les Terres de Ponent –quelcom que no seria d’estranyar, coneixent la tírria que els del sud profereixen cap als del nord–, la batalla serà més desigual que un combat entre Floyd Mayweather i Pilarín Bayés.

L’únic favor que l’equip del Batalla Monumental va fer a Lleida va ser enviar-hi la Candela Figueras, una presentadora molt més competent que el seu company, l’Iván, qui, un dia més, es va limitar a respondre amb onomatopeies després de cada explicació catedràtica dels seus prescriptors. “Home, iep”, respon literalment quan li mostren el vitrall figurat més antic de Catalunya. “Déu-n’hi-do”, diu quan li foten una xapa sobre Ermessenda de Carcassona. Així i tot, però, el duel entre la Seu i la Catedral va estar decantat en favor dels interessos gironins en tot moment. I el perquè és fàcil d’endevinar.

A Girona, l’equip de producció no va tardar ni cinc minuts en treure a passejar la melodia de Joc de Trons, un imaginari, el de la sèrie, del qual la ciutat ha tret partit sense manies durant anys. Tots els actors de l’obra d’HBO estaran morts i enterrats i a la gelateria del Pont de Ferro seguiran venent aquell infecte polo de gingebre amb la forma de la mà de Jaime Lannister. Potser que parem.

Les referències sobre la sèrie britànica van vehicular tota visita de l’Iván a Girona: primera la icònica melodia, després un armador que fa rèpliques de les armadures de la saga –una mena de Jason Momoa nostrat que ens podria esberlar el cap amb la xorra–, i finalment, els figurants que van aparèixer al xou fa sis anys. “Els extres no podíem ni parlar”, diu un. Impossible resumir la idiosincràsia del gironí en menys paraules.

Però no ens flipem, que el competidor era Lleida, amb tot el que això implica. Mentre a Girona es feien palles figurades gràcies a les escales que un dia va trepitjar Daenerys Targaryen, al Segrià s’havien de conformar amb metes poc ambicioses. “No fa boira, saps que vol dir això? Que podrem veure la Seu Vella”. Ah, ok. Però això no és tot: dins de l’edifici, la joia de la corona és un forat negre on, en teoria, s’hi amaga un tros dels bolquers cagats de Jesús. Convindrem que no és la relíquia més exuberant del país, tampoc.

La posada en escena de la Candela i els prescriptors tampoc va millorar gaire les perspectives lleidatanes. Custo Dalmau va reconèixer que feia tretze anys que no trepitjava el monument –tan prescriptor no serà, doncs–, i després, presentadora i guies ens van regalar un combat entre moros i cristians surrealista, més propi d’una pel·lícula índia de sèrie B que de la televisió pública de Catalunya. “Està clar que després de sis programes ja en sabem una mica més, de fer èpica”, assegura Roger de Gràcia. Doncs no, la veritat és que no.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat