Un cant polític a Barcelona, però sobretot al barri de Les Corts, a la Colònia Castells. El sociòleg i soci de La Ciutat Invisible Marc Dalmau explica a L'Expropiació de la Ciutat Popular, editat per Pol·len, la destrucció de la Colònia Castells de Barcelona, i fa una anàlisi de com opera la geografia del capital a les urbs. La barriada popular va esdevenir, en el seu temps, en una icona obrera de Barcelona, un espai de comunitat, organització política i sindical, i també un rusc de supervivència. Va ser Agustí Castell qui va amuntegar els seus obrers al voltant de la fàbrica de xarols l'any 1923. L’empresari català volia que els seus treballadors estiguessin prop de la feina per a maximitzar la producció i la rendibilitat, un model que a finals del S. XIX i principis del S. XX es repetia a mines, fàbriques tèxtils i molts indrets de Barcelona. Les colònies, els ruscs, com a representació del capitalisme de masses, de la mà d'obra barata i d'acumulació capitalista.
Dalmau analitza com s'instal·la el fenomen de la gentrificació a les ciutats i com, a partir dels anys 90, la representació d'aquests espais comunitaris ja no serveixen a la ciutat com ens productiu i, per tant, són desmantellats. Amb aquesta eliminació dels espais populars s'esborren maneres de viure, relacions i teixits socials únics. David Harvey, Henri Lefebvre o l'historiador José Luis Oyón són alguns de la immensa llista de referents que l'autor cita al llarg del llibre. Amb els grans estudiosos, el sociòleg barceloní fa una dissertació molt acurada de com s'ha transformat Barcelona, una ciutat que mai tornarem a veure si continuem deixant que els fons voltor i els croissants a quatre euros envaeixin la ciutat. Perquè aquesta rosa de foc feia olor a organització, a antigues xemeneies i forns comunitaris, i ara sembla una fàbrica de sucre glacé on només trobem llocs prefabricats. El model de producció de Barcelona col·lisiona amb la vida i activa un engranatge maliciós que destrueix totes les seves expressions comunitàries. Qui pateix aquesta crisi? Doncs la classe obrera, la que no es pot permetre pagar els estralls d'aquest sucre a les dents, la que s'alimenta de pa fet a quatre mans.
La Colònia revolucionària de Les Corts: memòria de La Rosa de Foc
Enmig d’aquests passatges de treballadors i treballadores van consolidar-se corrents de pensament revolucionàries de la societat de masses. L’anarquisme i el socialisme eren les religions dels obrers i aquests torrents revolucionaris van veure forjar figures com el Francisco Piqueras, cenetista, nascut a Alcubierre; o Conxa Pérez, cocreadora de l’Escola Eliseu Reclús amb els germans Carrasquer. Els de les Corts són part de la història d’aquells carrers, guerrillers, antifeixistes. A partir dels anys 60, també va esdevenir un paratge de resistències, doncs les ciutadanes van resistir la presió immobiliària i urbanística dels diferents governs de la ciutat. Fins i tot durant la dècada dels 2000, al voltant del 2007, un grup de l’Assemblea Jove de Les Corts van arreglar algunes casetes i aquell mateix estiu van entrar a viure-hi un temps. El simbolisme de la Colònia Castells, avui dia un miratge del passat més combatiu, té forma de parc infantil, zones esportives i infraestructures modernes. Darrerament, veïns i veïnes de la zona han expressat el seu malestar denunciant que la preservació memorística de l’espai és nímia. Tot i així, quasi una desena de casetes es mantindran en peu.
El sociòleg barceloní fa una dissertació molt acurada de com s'ha transformat Barcelona, una ciutat que mai tornarem a veure si continuem deixant que els fons voltor i els croissants a quatre euros envaeixin la ciutat
Marc Dalmau, que també és autor de Gràfica cooperativa de Barcelona i coautor d'El movimient feminista cooperatiu, Les cooperatives obreres de Sants (1870- 1939), entre altres escrits, té una gran expertesa sobre la història social del S. XIX i S. XX, els moviments cooperatius, i sobretot en les lluites autònomes i anticapitalistes. Sempre amb feina de formigueta, Dalmau ha impulsat projectes de recerca social, forma part del GRECS i de l’OACU, i és un dels creadors de la UPA (Universitat Popular Autogestionada), un projecte pensat com “un arxipèlag de participació àgil i funcional” gràcies a La Ciutat Invisible i La Comunal. Donant exemple als seus alumnes universitaris, els de la UPA i també els de la UB, el de Sants, Dr. en Antropologia Social per la mateixa universitat en la qual imparteix classe, ens deixa 501 pàgines de lectura saberuda. Potser aquest assaig és un bon punt de partida per intentar aturar la deriva processada de Barcelona. No només ho dic pels croissants… i és que Dalmau forneja a foc lent, ell és més de forn comunitari que d’ofertes per a seguir malvenent la ciutat.
