Hi ha múltiples interessos en joc al nord de Suècia: les multinacionals més poderoses, disfressant-ho d’ecologisme, volen aconseguir explotar les terres pràcticament deshabitades i riques en recursos naturals de la zona. La corrupció i el diner fàcil atrauen ràpidament els grups criminals més perillosos. Tant la Lisbeth Salander com en Mikael Blomkvist van cap allà per motius ben diferents: els serveis socials han informat la Salander que la seva neboda adolescent, la Svala, necessita un tutor legal perquè la seva mare ha desaparegut, i en Mikael hi va per assistir al casament de la seva filla amb un dels polítics més influents de la regió. El fred nord es convertirà en l’escenari en què la Lisbeth Salander, en Mikael Blomkvist i la indomable Svala s’enfrontaran a una xarxa de corrupció emparada en l’explotació d’energies renovables i combatran la violència contra les dones enmig d’un ambient polític en què puja, imparable, la ultradreta. Karin Smirnoff, autora revelació de la narrativa sueca, firma Les urpes de l’àguila, la nova entrega de la popular sèrie iniciada per Steig Larsson que avui mateix arriba a les llibreries. I és que, mentre hi hagi homes que no estimin les dones... la Lisbeth Salander tornarà.
Mentre hi hagi homes que no estimin les dones... la Lisbeth Salander tornarà
Les urpes de l’àguila
Capítol 1
El desbrossador mira el rellotge. Des del moment que ha omplert el canyet de carronya, la primera àguila marina, una femella, tarda quaranta-un segons a baixar en picat.
No sap mai d’on ve exactament. Pot ser que estigui reposant en un arbre per allà a la vora o planant dos mil metres més amunt. Amb el seu sentit de la vista, que és dues-centes vegades més agut que el dels humans, enfoca una presa des d’uns quants quilòmetres de distància. Ell, per la seva banda, és a una cinquantena de metres del canyet, ben ocult en un amagatall, observant l’àpat amb uns binocles.
Llepolia per a les àguiles, de sis lletres: carnús. Carn tendra com un coixí de plomes. La tendresa que sent pels ocells no és amor fraternal, pel que ell sap, però tot i així no pot deixar de veure’ls com si fossin fills seus.
Hi pensa just abans d’adormir-se i és el primer que li ve al cap quan es desperta. Mentre es dedica a qualsevol de les seves tasques imprescindibles, com ara tallar llenya, cuinar o encendre un foc, pensa en els ocells. Han copulat? Els polls sobreviuen? Trobaran prou aliment? Podran passar l’hivern? Sí. Amb el seu ajut i una quantitat decent de lèmmings passaran l’hivern.
Es frega els ulls amb els artells. El sol està alt i li escalfa l’esquena, potser per última vegada aquesta tardor. No hi fa res. Té casa seva en un racó oblidat del món. O més ben dit, anomenar-ho casa és una exageració. Una cabana de fusta que va quedar buida quan els últims llenyataires van desaparèixer, a començaments dels anys seixanta, i l’àrea va quedar classificada com a reserva natural.
El territori és desigual, amb una estructura irregular de boscos primigenis, estanys, aiguamolls i turons. No hi ha camins. A part dels corriols que marquen els animals, l’únic que hi ha és el lleu rastre d’una antiga pista forestal que la natura reclama. L’única manera d’arribar fins aquí és a peu o amb un quad; això sí, val la pena trobar-ho.
La carretera més propera queda a més de deu quilòmetres de distància. Ell es desplaça com a molt fins a un parell de quilòmetres al voltant de la cabana. Va marcar des del principi uns senyals amb branques per no allunyar-se’n més. Dins d’aquest radi hi té un torrent on pescar, arbres caiguts per fer-ne llenya i clarianes adients per vigilar ocells i petites peces de caça.
La cabana és un refugi. L’únic element modern és un generador d’electricitat que funciona amb gasoil i que ell fa servir per carregar el mòbil. Aquí, el desbrossador no és ningú, un home sense nom, sense passat ni futur. Existeix i prou. Viu al dia. Se’n va a dormir aviat i es lleva a l’alba. Fa el que ha de fer sense rumiar si està bé o malament.
A les parets de fusta hi ha inscrits noms i dates. Missatges que altres homes van adreçar al futur. Olof Persson 1881, Lars Persson 1890, Sven-Erik Eskola 1910 i d’altres. Ara bé, la soledat és una cosa relativa. Pot passar mesos sense parlar amb ningú excepte amb ell mateix, amb els ocells, amb els arbres o fins i tot amb les pedres. En canvi, se sent menys sol que mai. És com si tingués la infància a l’abast de la mà. Dia a dia s’acosta al nen que es refugia al bosc, que seu completament immòbil a aprendre com funciona el món contemplant un gall fer a la primavera o observant com la guineu cuida els seus plançons, com es belluguen les formigues al voltant del niu o com fan via els corcs dins dels troncs dels avets.
El nen té pare. Un diable enorme amb uns braços que ho abasten tot. També té mare. Ningú no compta amb ella. I un germà que diu corre quan el pare arriba a casa, i el nen corre cap al bosc.
Enxampa un vidriol. El vidriol perd la cua i ell torna a enxampar-lo, treu el ganivet de la funda i escapça el rèptil, i llavors tot és silenci. Ell és el silenci.
El nen deixa la serp a sobre d’una pedra, es repenja en el tronc d’un avet i eixuga la fulla del ganivet amb els pantalons. El grata amb una ungla. En tot el fil del ganivet hi ha llibertat. Això no l’hi pot prendre ningú.
S’acosta una altra àguila. És un mascle jove. Encara no li han sortit les plomes blanques a l’abdomen ni té el bec groc, que són senyal d’haver assolit la maduresa sexual. Segurament va néixer l’any passat. Màxim dos anys, apunta al bloc de notes. No és habitual, però passa de tant en tant, escriu també, que les àguiles joves es quedin al lloc de naixement en comptes d’anar-se’n cap al sud. Possible deformitat o malaltia. Signe d’interrogació. Estar-hi atent. Signe d’exclamació.
La femella està tan enfeinada que no es pren la molèstia de constatar la presència del jovencell, que primer plana en cercle al voltant de la carn i després s’atreveix a baixar. El que queda són sobretot fragments d’ossos. La femella deixa fer. No paren d’estirar-los fins que els esqueixen i llavors s’empassen els tendons com si fossin espaguetis.
D’aquí pocs minuts s’haurà acabat el moment culminant del dia. Fica el bloc de notes i el termos a la motxilla, es penja el rifle a l’espatlla i surt arrossegant-se de l’amagatall. Com sempre, la cama dreta no l’obeeix i l’ha de fer girar cap a la direcció correcta. S’arriba fins aquí seguint un corriol marcat pels animals. Els bedolls, els verns i els salzes ja han perdut la fulla. Es menja un grapat de nabius vermells i el gust agredolç li fa fer una ganyota. També és agredolça l’olor de la carronya que hi ha en un barril de plàstic cobert amb una tapa i ben camuflat a sota d’un avet, però tot i així… Hauria de llençar-ho tot de seguida, però no pot. Les estones amb les àguiles ho són tot. És per elles que respira, menja, dorm, caga. Demà hi tornarà. Llavors sona el mòbil. Només hi ha una persona que tingui el seu número. Només hi ha una persona a qui ell truca.
—Sí —diu—. Sí, demà al matí. Entesos.
Al matí fa més fred de l’habitual. Afegeix un parell de tions al foc i s’escalfa les mans al voltant d’una tassa de cafè. Si vol arribar a la carretera, cal que s’hi posi aviat. De camí poden passar coses. Se li pot espatllar el quad. El terra pot estar massa moll.
Fa els primers quilòmetres fins a l’amagatall del quad caminant. És una mesura de precaució. Si per casualitat el trobés algú, no el relacionaria ni amb la cabana ni amb ell.
Mentre avança observa les àguiles. En aquella direcció n’hi ha un dels nius, però no es veu cap ocell. Llàstima, hauria continuat la marxa amb bones sensacions. No és que tingui por, però una àguila marina és un bon senyal.
Força més endavant espolsa les branques d’avet que cobreixen el vehicle, fica la motxilla al maleter del davant i arrenca cap al punt de trobada. El terra aguanta, tot va com està previst. Amb deu minuts de coll, s’asseu a esperar, ben amagat per no ser vist des de la carretera, i tot seguit condueix fins a la barrera i un cop allà gira el quad en sentit contrari.
El cotxe ja hi és. Sempre és la mateixa persona la que ve amb el lliurament. El desbrossador el coneix com el proveïdor. El proveïdor el coneix a ell com el desbrossador. No saben res l’un de l’altre. Amb prou feines intercanvien unes quantes paraules.
—De qui portes la comanda? —pregunta.
La resposta el tranquil·litza. Com més curta és la cadena, menys baules té.
Aquesta vegada ha demanat productes de primera necessitat. Una ampolla de whisky i uns quants aliments frescos. I un grapat de diaris, els que siguin. Ho fica tot al maleter i torna cap al cotxe.
El proveïdor treu el cos del seient posterior.
Una dona. Això sí que és insòlit. Està lligada amb les mans al darrere i porta el cap tapat amb una caputxa. Un soroll sense cap paraula indica que està emmordassada. Millor, així almenys segur que no es posarà a xerrar sense parar.
—Fes-ne el que et doni la gana —diu el proveïdor—, tens carta blanca.
Mentre faci la feina, el que vulgui.
Aquesta gent que li porta el proveïdor s’han guanyat el destí que els espera. Fins ara, té la consciència tranquil·la. No mata per plaer ni és cap psicòpata, encara que el món, sens dubte, el consideraria una persona que mata perquè sí.
Tenen un acord. Mentre els altres compleixin la seva part del contracte, ell també.
—Què ha fet? —diu, tot i que no sol preguntar. Potser és perquè es tracta d’una dona. Potser perquè el proveïdor és la primera persona amb qui parla des de fa molt de temps.
—El que fan sempre —contesta el proveïdor—. No en sé res més. —I el desbrossador el creu.
S’asseu al quad i l’altre l’ajuda a col·locar el cos davant seu. «Cos» sona millor que «dona».
—Passa-li la corretja pel voltant —diu—. No volem que caiguis, noia, tan preciosa que ets.
S’acomiada amb un gest de la mà i arrenca en direcció a la cabana.
Mentre camufla el vehicle, deixa el cos lligat a un arbre. No és silenciós del tot, emet un lleu gemec que sembla el miol d’un gat malalt. Als gats malalts se’ls fa l’eutanàsia. Continua sense haver-hi cap àguila a la vista.
—Som-hi —diu mentre empeny el cos perquè camini davant seu. Constata que no està en tan bones condicions com ell mateix. A l’últim tram l’ha de fer avançar a puntades de peu a les natges.
No sol portar els cossos a dins de la cabana. Això d’ara és una excepció. La fa caure al llit d’una empenta i s’asseu en una cadira.
—Primer a divertir-se i després la feina, va bé? —pregunta al cos—. O faig una mica més de foc, potser, tu què hi dius? Fa fred aquí dintre?
El gat deixa anar un gemec. Ell trempa. Una dona sempre serà una dona.
Li treu els pantalons i el jersei. Sempre queda admirat de veure el que s’amaga sota els parracs. Aquest és un cos molt jove. De vint-i-cinc anys, potser. Quaranta com a molt. L’edat no hi fa res.
El primer pensament és de prendre-s’ho amb calma, gaudir del panorama, per dir-ho així, però l’excitació s’imposa a la paciència. Arrenca un tros de paper film, ves a saber quina merda li podria encomanar, aquesta, i el fa servir per embolicar-se el membre erecte, i llavors col·loca el cos en la posició adequada per a la penetració.
—Què et sembla si passes uns dies a la cabana, i així ens podrem arraulir l’un contra l’altre? —diu mentre es belluga amb tan poca traça com un nen a l’edat d’anar a rebre la confirmació. Abans de ficar-la ja s’ha escorregut.
Quan se li calma la respiració i l’erecció decau veu que el cos s’ha pixat a sobre.
S’ha pixat al llit, i aquest és l’element decisiu.
—Que s’arrauleixi ta mare —diu, es corda els pantalons i prepara el cos per a la partida.
El cos amb prou feines pot caminar, defalleix, de manera que no poden anar tan lluny com ell volia. El lliga a un arbre per segona vegada avui i desfà el nus de la bossa de tela on guarda l’arma.
Contempla la bellesa de l’objecte. Cargola el silenciador fins que queda ben encaixat i aguanta la pistola amb totes dues mans, com si volgués consagrar l’acte que tindrà lloc de seguida.
Meu. No cal que el gatet pateixi més.
Capítol 2
Fa una hora que són en un cotxe passant fred mentre esperen senyals que a la casa no hi hagi ningú.
El vehicle està aparcat en un carrer lateral, vora el riu, ocult rere un graner, però sense que això els impedeixi controlar si algú entra o surt. Primer ha marxat una dona en cotxe, amb un nen al seient del darrere, i ara també se’n va ell.
No és la primera vegada que són aquí.
Cada vegada que tornen a la ciutat sense haver complert la missió, la Svala respira, malgrat que la fan baixar força lluny de Gasskas i ha d’anar caminant fins a casa. A casa de la Mama Märta, la Mama Märta que va desaparèixer de Tjädervägen, on, en canvi, hi va anar a viure l’àvia.
No és un problema gaire gros per a ella, fa el que no fan mai les Mames Märta. Cuinar, netejar i omplir la casa de xerrameca intranscendent. És pura rutina. La Mama Märta desapareix de tant en tant i torna a aparèixer al cap d’uns quants dies sense dir on parava, però aquesta vegada és diferent. Aviat farà un mes que es va penjar la bossa a l’espatlla, va fer un petó al cap a la Svala i va dir: «Vaig a comprar tabac, torno de seguida».
La Svala va demanar a l’àvia que no toqués res del seu dormitori, ni netegés ni recollís la roba bruta quan ella fos a l’escola. El dormitori és l’únic lloc que queda intacte. Quan es tapa amb el cobrellit amb ratlles de zebra, la Mama Märta torna a ser-hi, s’asseu a la cadira davant de l’escriptori i fa veure que corregeix un treball, i després li acaricia els cabells i li diu: «Quan cobri anirem a un lloc divertit».
Divertit pot ser anar al mercat de Jokkmokk a comprar mitjons de colors i llaminadures.
La majoria de les vegades, divertit és una pizza a la Buongiorno. Tenen un forner vingut de Nàpols. La Mama Märta s’hi jugaria el que fos que és sirià.
—I què —diu la Svala—, vull una vegetariana.
El formatge està calent i li crema al paladar. La Svala pren una altra Coca-Cola. La Mama Märta, una altra copa de vi. Quan està millor és després de la primera copa i uns quants glops més. Fa bromes sobre la gent que hi ha al voltant, explica coses que fa molt que han passat. Del lapó que entra en un restaurant i demana faisà per menjar, i llavors li fica el dit al cul i afirma que sap on el van caçar. Potser a Arvidsjaur, no se’n recorda bé, ella, però quan la Svala acaba d’explicar-ho, la Mama Märta s’emprenya, afua els ulls més del que és habitual, agafa la Svala de la mà i l’escridassa: «Tu també ets sami. No deixis que et diguin lapona. No te n’oblidis mai, has d’estar orgullosa del teu llinatge».
I quin és, aquest llinatge? Una mare desapareguda i un pare que és mort. Una àvia que va tenir una angina de pit. Ni germans ni germanes ni cap família propera, que ella sàpiga, almenys.
—Llevat de la Lisbeth —diu l’àvia.
—I qui cony és la Lisbeth?
—La Lisbeth Salander, la germanastra del teu pare.
—No me n’ha parlat mai ningú.
—La teva mare no vol tenir res a veure amb els Niedermann —aclareix l’àvia—. És fàcil d’entendre.
—Per què? —pregunta la Svala, però no obté la resposta que volia.
—En fa molt, d’allò, val més no parlar-ne —contesta l’àvia, deixant clar que la conversa s’ha acabat. En canvi, el que fa és passar el dit per les línies del palmell de la mà de la Svala.
—Et van posar Svala, Oreneta, perquè puguis volar lliure —diu—. Viuràs molts anys i tindràs tres fills com a mínim. En algun moment patiràs una pèrdua, i després tot anirà bé.
Tres fills com a mínim. Portar tres orenetes al món? Si ha de dependre d’ella, ni parlar-ne. Ara bé, l’avortament…
La Svala té la sensació que la pèrdua ja s’ha produït. La llum de la tardor és rogenca ara, com d’un incendi, i vol pintar-ne les flames. Un ull és capaç de percebre més de mil matisos. La Svala els vol dibuixar com pinzellades al voltant d’una fulla.
No sap com es diuen els tipus que hi ha al seient davanter, però s’imagina qui hi ha al darrere de tot plegat: en Peder el Fals. L’inútil del seu pare adoptiu. No li passaria mai pel cap fer servir la paraula pare per referir-s’hi.
Tot i que fa uns quants anys que no viu amb elles, sempre ronda per allà a la vora igual que un lluç de riu famolenc entre els joncs. Sobretot últimament, després de la desaparició de la Mama Märta.
La dona aquella dels serveis socials va dir que la Svala s’hauria de preparar per si és morta.
—De què —pregunta la Svala.
—La teva mare tenia una colla de problemes.
—La mare no se’n va anar voluntàriament.
—De vegades no ho sabem tot dels nostres pares i mares.
—Tu potser no.
La porta del davant del cotxe es tanca de cop i s’obre la del darrere. Té companyia.
—Estàs a punt? —diu ell.
—No —contesta ella.
—Fa mal? —pregunta ell mentre li retorça el braç.
—No —repeteix ella.
L’home se li acosta encara més, li passa el braç per l’esquena i l’atreu cap a ell.
—Llàstima que anem curts de temps, perquè tinc la sensació que ets bona tant en una cosa com en l’altra. Potser una mica massa prima —diu ell mentre li estreny les espatlles—, però ets prou bufona.
Li posa l’altra mà a la barbeta i li fa girar la cara cap a ell. Ella fa tot el que pot per esquivar-li la mirada.
—Ja saps què et passarà si falles —diu ell alhora que fa el gest de tallar-se el coll.
Ella aguanta la respiració per no haver de notar-li l’alè, que li put com el d’un os polar, igual que a tots els altres sequaços d’en Peder: una barreja de dents brutes, amoníac i fum.
Li batega el cor, té la boca enganxosa i la llengua li pica per la sequedat de l’hivern. La sort és aquesta. No tindrà una mort inútil com la de la Mama Märta. Almenys, no es morirà sense oposar resistència.
Potser sí que no té força, però té dos avantatges. El segon en importància és que no hi ha res que li faci mal. Li poden pegar o la poden cremar tant com vulguin, trencar-li un braç o una cama, i ella no es bellugarà gens ni mica. No la molesta ni tan sols que l’estrangulin.
El millor que té ella no es pot ni explicar, existeix i prou: que pot contestar abans que li facin la pregunta.
«No t’han donat uns ulls perquè hi vegis», diu la Mama Märta. «Te’ls han donat perquè hi veus».
No cada dia a la Buongiorno ha pogut prendre dos refrescos. Ha hagut de treballar tant per poder menjar-se les vores de les pizzes com la nena lapona aquella tan alta del parc d’atraccions.
Mira, la Christina ja fa 2,18 i encara creix.
Mira, si guanyes la Svala al cub de Rubik, mil corones per a tu.
La Svala no perd mai, però el millor dels xous ve per una altra banda.
La pizzeria no s’assembla a cap pizzeria normal i corrent, d’aquelles amb uns arcs fets de guix i unes neveres per als refrescos que fan un lleu brunzit. La Buongiorno té com a tema principal la màfia americana. Al llarg de les parets hi ha fotos emmarcades d’Al Capone, Johnny Torrio, Lucky Luciano, Joe Masseria i altres gàngsters, i també cartells de pel·lícules, peces de roba i armes antigues plenes d’ornaments.
En un racó hi ha una caixa forta, però en comptes de fer-la servir per guardar-hi diners i diamants, el que hi posen són plats i coberts.
La idea neix d’en Peder el Fals. L’únic regal que li ha fet mai a la Svala és, precisament, una caixa forta. No és gaire grossa, però sí que pesa molt. I per damunt de tot, està tancada amb clau.
—No sé què hi ha —diu ell—, però si aconsegueixes descobrir-ne el codi, pots quedar-te’n el contingut.
Té deu anys, la Svala, i sap que en Peder menteix, però tot i així no pot evitar intentar-ho. Té alguna cosa d’especial als dits i també al cervell. Les xifres giravolten com les boles d’una tómbola. Així és com les veu, o més ben dit, com les nota. Necessita uns quants intents per posar ordre a la informació. En Peder el Fals s’espera allà al costat, picant de peus amb impaciència.
Quan nota que ha encertat el codi, es tomba cap a en Peder el Fals i li diu que no, que no funciona, que no sap com es fa.
Tu pots aconseguir el que vulguis. Ja es pot emprenyar i cridar-li tant com li doni la gana, que és el que fa la majoria de les vegades. Que li pegui, si vol. Això passa menys sovint. O pot anar-se’n i tancar amb un cop de porta, i llavors el llum del rebedor es balancejarà tant que colpejarà el sostre.
Ella s’asseu i escolta. Quan està ben segura que se n’ha anat de debò de l’apartament, dona un cop d’ull a la porta de la caixa forta.
A dins hi ha diners, més dels que ha vist mai, però just quan més concentrada està comptant bitllets de cinc-cents, de sobte apareix ell.
A hores d’ara, en Peder el Fals ja s’ha adonat que la violència física no impressiona la Svala. No li fa prou mal. I això ho paga la Mama Märta.
—Ja saps que t’he de castigar —diu ell—. No hi fa res que et tapis les orelles.
La idea divertida de la caixa forta de la pizzeria se li acut un parell d’anys més tard.
Els clients trien un codi i la Svala l’encerta. De tant en tant guanya una moneda i se la fica a la butxaca, o una propina d’amagat dels ulls avariciosos d’en Peder el Fals, i llavors amaga els diners a dintre d’un mico de peluix amb el pelatge tot esbullat que té a sobre del llit. N’estripa la costura, el buida una mica traient-ne l’escuma i després torna a cosir l’estrip.