Aryz va néixer a Palo Alto, a Califòrnia, fa 30 anys, però des de ben petit viu a Catalunya. Va iniciar-se al món del grafiti a Cardedeu, on va criar-se, però poc a poc va anar dedicant-se als grans murals. Ara és un prestigiós muralista i il·lustrador, que ha treballat a parets d’edificis per tot el món: de la Xina a Veneçuela i d’Alemanya a Madagascar. Les seves calaveres, i els seus animals mig robotitzats es troben a parets d’arreu. Aryz va participar fa una setmana, al CaixaFòrum Barcelona, en una trobada amb el seu públic patrocinada per la Caixa. Aryz no es prodiga gaire en els mitjans; de fet, ni tan sols es troben gaires fotos seves a les xarxes. Prefereix que se’l conegui per la seva obra que pel seu rostre. Però va decidir que calia recollir la invitació del CaixaFòrum, perquè afirma que “A la gent que venim del carrer no se’ns pren gaire seriosament”. “Era una oportunitat que havia d’aprofitar” explica i afirma que “tot i que no és la meva devoció fer conferències”, calia anar-hi en nom de tot el sector, perquè “es vegi que som gent normal, que podem parlar, que tenim els nostres valors...”.
Intervenció d'Aryz al CaixaFòrum. Foto cedida per l'Obra Social la Caixa.
Un grafiter "poc salvatge"
Aryz, a l’institut, quan estudiava, va entrar en contacte amb el hip-hop i va començar a fer grafitis. Explica que, com que era de Cardedeu, no va llançar-se a les pràctiques “més salvatges” dels grafiters, perquè a un poble tothom es coneix i es prioritza la convivència. Va començar, doncs, a pintar parets de fàbriques abandonades. No se’n penedeix gens: “Vaig poder fer obres molt grosses, amb pals extensors. I les fàbriques abandonades em van donar una infinitats de suports...”. Es considera, bàsicament, un autodidacta; tot i que va passar per la Facultat de Belles Arts, assegura que el seu pas per l’acadèmia no va ser determinant per a la seva obra.
Un artista del segle XXI
Aryz va donar-se a conèixer a través d’internet. Quan va començar a publicar fotografies dels seus murals, li van començar a sortir les oportunitats per viatjar. El 2010 va pintar la seva primera paret a Itàlia... Inicialment no cobrava honoraris per pintar parets: tan sols exigia que li paguessin el viatge, les dietes i el material. De forma progressiva va anar-se convertint en un professional del mural: ara cobra honoraris per pintar parets, i fins i tot de tant en tant pot comptar amb un ajudant... Paral·lelament, fa obra d’estudi. Diu que amb ella se sent més lliure, perquè en les parets no pots experimentar tant, perquè sempre estàs condicionat. La venda dels llibres que autoedita i que distribueix per internet li serveix per recaptar fons, perquè té un alt nombre de seguidors tot i que aquí no sigui una figura gaire coneguda. I, de tant en tant, fa exposicions. Ara en prepara una a París, per al proper novembre.
Aryz gasta un mínim de 200 kg de pintura en cada mural, i triga de 6 a 10 dies en pintar-lo, amb una grua
Mural d'Aryz a Algarve (Portugal). Foto: Muffin.
Pintar amb grua
Aryz generalment pinta per encàrrec d’organitzacions o institucions. Quan volen que pinti alguna cosa li envien fotos de la paret, i si a ell li interessa, comencen les negociacions. Triarà el tema, sovint, entre els esbossos que ha anat fent a l’estudi, però condicionat per la forma i ubicació del mur a pintar. Aryz explica que és més difícil pintar en una paret que en un llenç, perquè un llenç sempre es veu des d’un mateix lloc, en canvi un edifici té moltes perspectives i “’has de pintar perquè es vegi des d’arreu, i això per a mi és un repte”, explica el muralista. Mai no usa ni projector ni quadrícula, a diferència dels seus companys. I quan fa les primeres ratlles ja té el projecte clar. Això sí: no li sol ser fàcil pintar: li calen un mínim de 200 kg de pintura (pintura plàstica exterior o esmalt a l’aigua). I una grua, per poder apropar-se a totes les zones del mur... Triga entre 6 i 10 dies en fer una de les seves característiques pintures.
Molt de Planeta en ben poc temps
Aryz ha treballat en parets de llocs ben diferents. Ha estat a la Xina, a Madagascar, a Cambodja, al Japó... Considera que els viatges l’han enriquit molt, perquè “Te n’adones de com cada cultura percep de forma diferent que una persona estigui pintant”. I posa com a exemple Madagascar, on “segurament la gent pensava que era una tonteria el que jo feia”, perquè “allà la gent es dedica a pescar. El cap de família ha de portar menjar a casa”. A desgrat dels seus èxits, confessa que quan acaba algun mural se sent “una mica frustrat” per no haver aconseguit pintar tal i com volia: “Sempre penso que la propera paret serà millor”, explica, i afegeix: “Com a mínim hi ha l’esperança de que ho sigui”.
M’agrada això de que la pintura no duri per sempre
Grafiti d'Aryz a Civitavecchia. Foto: Nicholas Gemini.
Un art volàtil
Tot i que el suport més característic d’Aryz són els grans murs, també ha pintat camions. Afirma que això li agrada molt, perquè els camions es mouen molt i duen el seu art cap a llocs insospitats... Comenta que és “com el grafiti que fan als trens els nois del ghetto: els pinten dins el ghetto, però les seves pintures acaben al centre de la ciutat”. A Madagascar, on va anar-hi per rodar un documental, es va dedicar a pintar veles de barques. D’aquí a uns mesos o anys, no en quedarà res de la seva obra mural, però això no el preocupa. Assegura que sap molt bé que la seva és “una feina efímera” i que la pintura es degrada ràpidament, per la llum, per l’aigua... “M’agrada això de que la pintura no duri per sempre”, explica l’artista de Cardedeu, i afegeix: “Per a mi té sentit que la vida de l’obra d’art situada en un espai públic sigui curta, perquè l’obra que faig ara només té sentit en un moment determinat. És important que la gent la vegi en el seu moment. D’aquí a 50 anys no sé si tindria sentit que els meus murals fossin on els he pintat. Ni tan sols sé si m’agradaria que hi fossin, allà”. I afegeix que si volgués que el seu art durés per sempre “no faria el que faig”, sinó que treballaria “amb una peça de marbre”.
En sintonia amb els grafiters
Aryz ni té l’aparença de l’artista sofisticat inconformista ni la del grafiter afiliat a les bandes urbanes. De fet, no es considera grafiter. Reconeix que s’hi havia dedicat, però que mai no va destacar en aquest àmbit. Però a diferència d’altres muralistes, no estigmatitza els grafiters: “Jo no m’anomeno grafiter per no faltar al respecte als grafiters”, explica: “El grafiti és una altra disciplina que té molt més risc, perquè gairebé sempre s’ha de fer de forma il·legal i no és el que jo practico”, detalla.
De l’esquelet a l’amor
Alguns dels murals d’Aryz es caracteritzen pel seu pessimisme: molts esquelets, barques varades, animals amb gestos de dolor... Però ell assegura que darrerament ha abandonat la seva tendència al pessimisme. En tot cas argumenta que no sol pintar amb colors molt vius, perquè considera “ofensiu” pintar amb colors fluorescents o molt cridaners. Afirma que intenta evitar-ho, perquè pintar en certs colors és “una falta per a la gent que ha de conviure-hi“.
La meva prioritat és tenir total llibertat
De moment, per lliure
Aryz afirma que en alguna ocasió l’han intentat involucrar en murals propagandístics. Confessa que els murals com els seus resulten interessants per a les marques. Afirma, malgrat tot, que en principi no és una cosa que li cridi l’atenció, i puntualitza que si bé ha rebut ofertes, “no han sigut prou bones”. No descarta per complet que algun dia faci algun anunci, però ara per ara la seva prioritat és “tenir total llibertat”.
Mai no plou al gust de tothom
Aryz sap que el mural no agrada a tothom, però es felicita que “cada cop està més acceptat” (com ho demostra el fet que ell mateix faci una conferència al CaixaFòrum). En qualsevol cas, opina que “és molt enriquidor que la gent que no ha tingut mai accés a una pintura o a una obra d’art la trobi a l’espai públic”. Ara bé, sap que de tant en tant sorgeixen conflictes amb les obres murals. Moltes vegades ha tingut xocs, i ara sap que hi ha temàtiques especialment delicades: “Els esquelets molesten”, conclou. “La gent avui en dia està molt susceptible”, explica, i posa un exemple proper i evident: “Si aquí faig un ús excessiu del groc puc tenir problemes”. No li sembla malament del tot que la gent s’irriti: “El millor que té l’art és que cadascun l’interpreta com vol”, explica. I afegeix: “El que més em crida l’atenció de l’art és que és una cosa que crea l’humà i que pot fer que la gent s’aturi, que s’enfadi o que reflexioni”. Ell ho té molt clar: “Si agrades a tothom, alguna cosa estàs fent malament”.
És una pena que les millors parets dels catalans siguin a l’estranger
Mural d'Aryz a Granollers. Foto cedida per Obra Social la Caixa.
Profeta lluny de la seva terra
Aryz, sens dubte, és un artista global, que gràcies a internet té àmplies connexions que el duen per tot el món. Però el gran èxit que ha tingut Aryz per quatre continents no ha anat acompanyat per molta projecció a Catalunya. Retreu a la societat catalana que qüestioni molt als muralistes i que no els respecti com es fa a d’altres llocs. Aryz mostra la seva satisfacció perquè recentment ha pogut pintar una gran paret a Manresa i perquè ha fet una intervenció a l’escola de Cardedeu, on havia estudiat. Afirma que sempre intenta aprofitar les iniciatives que hi ha aquí, perquè “cal donar suport a les apostes locals”, encara que a vegades pequin de mala gestió. Però té una espina clavada: mai no ha fet un mural a Barcelona. I clou l’entrevista lamentant-se que a la capital catalana “hi ha molta creativitat, però hi ha poques oportunitats per a la gent d’aquí. És una pena que les millors parets dels catalans siguin a l’estranger...”.
Foto de portada: Mural d'Aryz a Eindhoven, als Països Baixos. Foto cedida per Obra Social la Caixa.