L'Arxiu de la Corona d'Aragó és la institució arxivística en funcionament més vella del continent europeu. Va ser creada el 1318, com a dipòsit dels documents reials, i per això ja ha acomplert 700 anys. Per celebrar-ho s'ha organitzat una exposició al Palau del Lloctinent, a la plaça del Rei, on hi ha el patronat de l'Arxiu (tot i que els dipòsits i les sales de consulta principals són ara com ara al carrer dels Almogàvers). L'exposició es podrà veure gratuïtament a Barcelona fins a l'octubre de 2019.

00016

Foto cedida pel Ministeri de Cultura i Esport.

Una llarguíssima història

L'Arxiu de la Corona Aragó, com a tal, data del 1318, en temps del rei Jaume II. Això no vol dir que no contingui documents més antics. De fet, fins i tot n'hi ha del segle IX. Fins al segle XIV era habitual que els monarques cedissin en dipòsit els seus documents a monestirs i institucions eclesiàstiques. Però el 1312 la Corona va rebre una gran quantitat de documents: tots els que havien estat confiscats als templers, amb motiu de la dissolució de l'orde. Aleshores es va decidir crear un arxiu central de Palau, amb els documents tot just rebuts, i amb els que s'havien dipositat en institucions de l'Església, que van ser recuperats. A partir d'aleshores funcionaria de forma gairebé ininterrompuda fins al segle XXI. I als documents de la Corona i dels templers, s'hi afegirien molts fons diversos de procedències ben variades. Avui dia no només és un dels principals llocs per descobrir la història de Catalunya i dels territoris veïns, sinó que conserva documentació clau sobre d'altres països europeus i també dels territoris del sud de la Mediterrània. Amb el temps s'ha convertit en un arxiu essencial per a l'estudi de la història medieval, moderna i contemporània; de fet, ja va ser clau perquè Jerónimo Zurita al segle XVI escrigués els seus Anales de la Corona de Aragón.

Arxiu Corona Aragó

Foto cedida pel Ministeri de Cultura i Esport.

De la Corona per a la Corona

El gruix dels documents dipositats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, alguns dels quals es mostren a l'exposició, fan referència a la Corona. Hi apareixen des de tractats internacionals fins a documents que posen de manifest la relació entre els reis i els seus vassalls, passant pels capítols matrimonials de la família reial. Per ordre reial, l'Arxiu també va anar acumulant arxius particulars i d'institucions diverses, com el del monestir de Sant Joan de les Abadesses, que tenia molta documentació antiga. El que havia començat com un simple dipòsit a poc a poc es va anar sistematitzant. Molt aviat van aparèixer els primers índexs, que ajudaven a trobar els pergamins (generalment guardats en sacs i, per tant, de difícil localització). Aquest esforç de sistematització va donar lloc als registres de la Reial Cancelleria, 6.402 volums (3.500 dels quals medievals) que agrupen les principals disposicions de l'administració.

700 anys Arxiu Corona Aragó

Foto cedida pel Ministeri de Cultura i Esport.

Un munt de mons per descobrir

Una primera ullada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó permet descobrir molts documents centrats en la història política del país. Però aquest arxiu, per les seves grans dimensions, també ens permet accedir a tot un altre tipus d'informacions: sobre el comerç, sobre la vida de les dones, sobre la pagesia, sobre aspectes bèl·lics, sobre l'ordenació urbana... I, a més a més, permet accedir a documentació sobre certs temes durant un llarg període de temps. Tot i això, hi ha una certa ruptura: el 1728, després del Decret de Nova Planta, es va ordenar que no s'hi introduís més documentació, malgrat que finalment aquesta prohibició no es va respectar.

Arxiu amb vocació pública

Si inicialment l'Arxiu estava pensat com un instrument de poder al servei exclusiu de la Corona, que era la que en controlava l'accés, a poc a poc es va anar obrint. En realitat, l'Arxiu tal com el coneixem es deu a la figura de Pròsper de Bofarull, que va ser-ne director des del 1814 fins a la seva mort, el 1849. Va ser Bofarull qui va portar l'Arxiu al Palau del Lloctinent i qui va entendre'l com una eina de difusió de la història. A més d'arxiver, va ser un historiador de primera fila (autor de Los condes de Barcelona vindicados), que sempre va defensar la necessitat de recórrer als documents per verificar les informacions. D'aquesta manera, l'Arxiu de la Corona d'Aragó es va convertir en un pol d'atracció d'historiadors de primer ordre.

almogavers arxiu corona arago

Seu del carrer Almogàvers de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Foto cedida pel Ministeri de Cultura i Esport.

La sobrietat d'un tema i un espai suggerent

El Palau del Lloctinent, a escassos metres d'on es va ubicar originàriament l'arxiu reial, és un lloc molt cèntric i acollidor, idoni per a una exposició d'aquestes característiques. Però era molt difícil convertir aquesta mostra en un espai atractiu per al públic no especialitzat. Algunes de les peces exposades provocaran esgarrifances entre historiadors i arxivers (com el Beat de Liébana, les Capitulacions de Santa Fe entre els Reis Catòlics i Colom, o el decret d'expulsió dels jueus), però el gran públic només hi veurà papers i pergamins antics. I, a desgrat del vídeo adjunt, els no especialistes tindran problemes per identificar què és un arxiu, què s'hi guarda, perquè serveix i com es pot consultar. Per desgràcia, els arxius continuen essent grans desconeguts, la qual cosa afavoreix el sorgiment de teories conspiratives i un deteriorament global del coneixement de la història i del seu prestigi.

 

Foto de portada: El Palau del Lloctinent. Jorge Franganillo.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat