Amb Clara Peya, el terme "artista" queda molt curt. Ella és molt més que això. Les disciplines en què participa són infinites (a banda de la música, hi ha la dansa, el teatre o el circ), igual que el nombre de projectes en què s’implica. Segurament, a això se li pot dir inquietud. Però en el seu cas, multiplicada per mil. També podríem parlar d’avantguarda, encara que aquest ja és un altre tema. Aquí hi entren unes altres coordenades i pensaments.

El que defineix Clara és la seva llibertat creativa (quelcom comú en la seva generació), ja que no s’encaixa en coses concretes; la seva cerca és incessant i, sempre, en el que fa, hi ha aquell toc distintiu

El que defineix Clara és la seva llibertat creativa (quelcom comú en la seva generació), ja que no s’encaixa en coses concretes; la seva cerca és incessant i, sempre, en el que fa, hi ha aquell toc distintiu. Que després pot agradar-te o no, però hi és. Per tant, enumerar tot el que ha fet és insuficient: a ella se la valora no tant per la quantitat, sinó per la qualitat de cada obra que signa. Perquè per a ella, l’art és una eina per canviar coses. I, vist com està el món, ens hi hem d’aferrar amb força i amb el convenciment que és un flotador segur.

Activisme i sinergies

A més, a Clara la mou el seu activisme, amb idees que no abandona i portant les seves conviccions fins al final sense fer cas de les conseqüències. De fet, això també forma part de la seva creació. En part, perquè, sent tan prolífica, genera espais segurs i les sinergies amb altres músics apareixen de forma natural. En un dels seus últims treballs, l’aplaudit Corsé (de 2023; aquest any ha signat l’encara més experimental Solilòquia), hi van participar Albert Pla (¿algun dia faran alguna cosa junts que ens faci esclatar el cap?), Sílvia Pérez Cruz (sintonia total pel que fa a la llibertat creativa), Salvador Sobral, Momi i Marina Herlop (molt afins pel que fa a l’avantguarda).

En un escenari tan màgic com el del Teatre Grec, Clara Peya ha signat la cloenda d’or a aquesta gira amb un concert especial ideat per a l’ocasió

Així que, en un escenari tan màgic com el del Teatre Grec, Clara Peya ha signat la cloenda d’or a aquesta gira amb un concert especial ideat per a l’ocasió. Amb un muntatge dirigit per la seva germana Ariadna, el 50% de la companyia Les Impuxibles, i la presència d’un cor, ballarines i col·laboracions excepcionals.

Construint emocions i contradiccions

Amb un concepte que gira entorn de la perfecció (i el seu contrari), i tot el que això comporta —incloent-hi l’exclusió externa i l’explosió interna—, tot està brodat amb fil i detalls que expliquen aquell món interior de Clara, que no deixa de construir emocions (i alguna contradicció). Per tant, calia tenir els ulls ben oberts i els sentits desperts: hi havia molt en què fixar-se. Clara surt mig a les fosques amb un frontal LED, per endevinar on són les tecles del seu piano. Al cap d’un parell de minuts (en el que sembla una mena d’escalfament), s’activa la maquinària: dues veus (Aina Zanoguera i Carmen Aciar), un altre teclat i sintetitzadors (Adrià González), i una bateria que, quan entra, ho fa portant el pes (Didak Fernández).

Clara es llança sobre el piano i, de reüll, vigila què està passant a l’escenari. En el seu missatge, violència i, pel que sembla, santa innocència

I així van de dalt a baix, textures sinuoses i, de nou, la batalla. Mentrestant, un anunci: plouen pedres i clareja sense avisar. I a continuació, els ballarins, tres en total. És impossible sumar més intensitat i contrast de patrons en menys temps. Clara es llança sobre el piano i, de reüll, vigila què està passant a l’escenari. En el seu missatge, violència i, pel que sembla, santa innocència. Ara la seqüència canvia: Peya apallissa un tambor. I ara sí, el silenci. El d’aquesta nit és un inici fulgurant i agosarat, en què és summament important el com, i potser no tant el què.

El d’aquesta nit és un inici fulgurant i agosarat, en què és summament important el com, i potser no tant el què

Després, una veu programada (presumptament la de Clara) revela quelcom: aquell corsé oprimeix. Autoexigència, impotència i les manetes del rellotge. Amb això, un mantra que es repeteix: “Maleïda la ràbia, maleïda la pena”. I la cançó prossegueix, amb una altra tenacitat, amb un altre tremp i unes gotes d’èpica continguda. Ha passat mitja hora i només han sonat dues cançons. I, amb aire de tennista però sense raqueta, apareix Salvador Sobral, que definitivament s’ha convertit en un dels nostres. Al que ell sospira i crida davant una ballarina semidespullada: “Mais, mais”. I aquest discurs, de nou, amb temes que ens agiten i inquieten. En aquest cas, tot gira entorn de la imperfecció. Sí, la beneïda imperfecció. Com la d’aquell cor (una quinzena de persones), que Clara, ja dreta, dirigeix com una directora d’orquestra. Després es gira i, a les grades, apareix una fada padrina que canta. Certament, Clara va somiar un dia que viuria aquest moment. Tot seguit, amb tot a les fosques i aquell piano tan fidel, tan agraït... Però això dura poc: ràpidament torna la tempesta. I la pregunta és: qui em sosté la mirada?

Per combatre la soledat, escric cançons

Clara canta allò que molts pensem però no ens atrevim a dir: la veritat és en la soledat. I intervé, amb un “bona nit”, i es sinceritza: quan cau la nit, veu un buit, i per combatre la soledat, escriu cançons. I les grava amb el mòbil. Si la seva germana li dona el vistiplau, les comparteix. I ja amb la idea d’apropar la dansa a la seva música, fa malabars (reals) amb el seu cos sobre el piano. Això, tot i que ho pugui semblar (amb molta imaginació), no és una classe de pilates. És art. I què és l’art? En aquell instant, el que hi ha al cap de Clara. Amb una capa blanca i, des d’un lateral, un altre amb capa (però ell de color taronja: la que porta Albert Pla). “Avui només puc saltar i caure”, diu Pla. I se’n va com si res.

Clara es desperta (o no) d’aquest somni. I torna allò que la persegueix i l’angoixa: la seva guerra amb el temps

“Construir i no destruir”, exclama Clara, en al·lusió al que passa diàriament a la frontera de Gaza. En consonància, una performance amb la luxúria d’una rave. Això sí, aquesta és diferent de la de Sirat. En aquest escenari no hi ha trampes en forma de granada. Per això, la pau l’aporta Sílvia Pérez Cruz. Qui millor que ella. El temps, novament, s’atura. Es recolza a l’esquena de Clara i canta amb la lleugeresa i la delicadesa que la caracteritzen. Ella és una altra fada. Surt descalça i va tota de blanc. Amb el cor un altre cop en escena: “Si dormir és l’oposat de patir, jo dormiria tota una vida”. És Nana para mí, la cançó que van compondre a mitges Clara i Sílvia. I amb aquest ritual com a conclusió, Clara es desperta (o no) d’aquest somni. I torna allò que la persegueix i l’angoixa: la seva guerra amb el temps. Són les manetes del rellotge de la Clara.