Sirât no és una pel·lícula. És un record sensorial. S’ancora a la mateixa part del cervell que reté el primer cec sobtat d’un porro, aquell petó al càmping quan els amics ja dormien o, és clar, aquella connexió màgica de quan descobreixes el tecno. No m’he adonat que Sîrât és magnífica fins que, en una platja d’Altafulla on buscava tranquil·litat, em vaig topar amb una multitud de jovent i patates Lays, i va començar a sonar un bafle barat amb música “zapatillera”. Al mateix temps que se’m movia el peu, em va venir al cap l’orquestra monumental que ha produït Pedro Almodóvar, ha premiat el jurat de Canes i ha dirigit Oliver Laxe.
🎥Oliver Laxe: “Els cineastes som bojos que demanem amor d'una manera molt neuròtica”
🎭Sergi López: "No soc normal del tot, soc un cas especial"
Un altre tipus de terror
Sirât és la història d’un home i el seu fill que arriben a una rave perduda al sud del Marroc per buscar la filla del primer, desapareguda des de fa mesos en una festa interminable. L’estat d’eufòria s’acaba amb l’arribada de l’exèrcit, mobilitzat per un atac militar. A partir d’aquí, el text s’atura i comencen les sensacions. Algunes d’elles, molt extremes i explosives, me les guardo per al gaudi a la butaca del cinema. Perquè el film és un Mad Max de bombos potents, ple de plans evocadors i sensacions que no sé com dimonis s’han rodat perquè siguin alhora tenses i emotives, i no una barreja entre Jackass V i Lawrence d’Aràbia. L’obra busca la veritat fins i tot en els actors, ravers autèntics; Sergi López, el més discret, és l’únic professional del repartiment. Però va més enllà del retrat del nomadisme festiu dels sound systems. És un roadtrip sense gaire trama, un western sense bons ni dolents.
És un Mad Max de bombos potents, ple de plans evocadors i sensacions que no sé com dimonis s’han rodat perquè siguin alhora tenses i emotives, i no una barreja entre Jackass V i Lawrence d’Aràbia
És un viatge aterridor. Més que una pel·lícula, és una successió d’estats d’ànim amb molt poca estructura argumental. És un conte psicodèlic en què tot es confia al tecno, al ball i a la sorpresa. Enmig del desert. El director gallec, ja aplaudit per O que arde, ha obert la veda a molts mons, alguns d’ells terrorífics per a urbanites angoixats com jo, amb psiquiatra de la Teknon. És una pel·li de mutilats reals. Física. Una manera diferent de fer cinema. Cinema de cops. Un altre tipus de terror. Un mal viatge de LSD és el millor que pot oferir. Si algú hi va a buscar una història, la viurà amb total indiferència. Les sensacions que perduren no es trien. Vull marxar d’aquesta platja. Em fa por que m’hi atrapi la fi del món. Encara que, ben mirat, ja vivim en la fi del món: motius no falten per llençar-se al desert, a volar!