Avui arriba a les sales de cinema Solo una vez. Òpera prima del cineasta Guillermo Ríos, es tracta d'un angoixant thriller psicològic que aborda la xacra de la violència masclista. Llargmetratge basat en l'obra de teatre homònima de la dramaturga barcelonina Marta Buchaca, Ariadna Gil, ja una de les grans dames del nostre cinema, és la seva protagonista.
A inicis d'any vas estrenar al TNC Encara hi ha algú al bosc, colpidor relat de les supervivents de la violència sexual a la guerra dels Balcans. Solo una vez és un text sobre la violència masclista basat en una obra de Marta Buchaca.
Saber que era un text de Marta Buchaca ja era un punt a favor per participar d'aquest projecte.
De fet ella mateixa va guionitzar el llibret de la seva obra de teatre, Només una vegada.
No havia vist l'obra, quan em van passar el text. Però que el signés la Marta era segell de garantia. És una autora que conec i que m'agrada molt tot el que fa. Un altre punt a favor va ser que un dels meus companys de repartiment fos Álex García. Ja havia treballat amb ell anteriorment i és molt amic meu. Però el més determinant és que la història em va semblar superlativa, a més de conservar molt bé l'essència de l'obra de teatre.
És una pel·lícula molt teatral.
Sí, és una pel·lícula d'actors, amb molt guió i pocs escenaris. Una producció molt modesta, rodada amb molt poc temps però feta amb molta cura. El tema del qual parla la pel·lícula, a més, està tractat d'una manera molt innovadora per a mi.
Ariadna Gil és la protagonista de Solo una vez. (Foto: ACN)
Amb més de 30 anys de carrera, encara hi ha coses què et sorprenen?
I tant! I que segueixi sent així. És una pel·lícula que manté la tensió durant tot el metratge. Un relat que vas entenent a mesura que vas estirant el fil.
Una pel·lícula amb matisos.
Jo mateixa interpreto a una terapeuta aparentment professional, centrada, compromesa amb la seva feina...
Però per dins trontolla.
És una dona desequilibrada a partir de patir cert tipus de violència. Una dona que, certament, el seu interior trontolla. I això acaba afectant i repercutint la seva feina... Això va ser el que em va semblar més interessant. És una pel·lícula, no és un documental, però el tema de la violència de gènere està molt ben tractat.
Aquesta pel·lícula trenca amb l'estereotip que la violència de gènere només es dóna a les classes baixes
És una pel·lícula que tracta la violència de gènere fugint de l'estereotip.
En tota la seva amplitud, apuntant que l'agressió física és la punta d'una piràmide on hi ha moltes més mostres de violència: la psíquica, la verbal... També trenca amb l'estereotip que la violència de gènere només es dóna a les classes baixes. Aquí es tracta d'una parella d'èxit d'un nivell cultural molt alt, guapos... Una parella que, a més a més, no es reconeix com a maltractador i maltractada, un fet que també passa molt sovint. La violència de gènere dura molt en el temps i s'exerceix de moltes maneres. Un procés en què la víctima es va destruint, consumint i aïllant. Per això és tan important poder parlar i trobar protecció des de totes les bandes, de la família a la justícia.
Quin rol pot tenir aquí la cultura?
El cinema i el teatre també poden ser un reflex del que passa en la societat i una eina contra la violència de gènere. Aquesta és una gran xacra que anem arrossegant de sempre i encara ens queda un camí molt llarg per acabar amb ella. Solo una vez no serà ni la primera ni l'última pel·lícula que abordi aquesta problemàtica, i totes son necessàries.
Has sentit una responsabilitat especial fent aquest paper?
Sempre existeix la responsabilitat, però aquest és un tema greu del qual s'ha de parlar i s'ha de parlar bé. Jo el que volia era representar bé a les terapeutes que es dediquen a una feina tan delicada, esgotadora, dura i entregada com és tractar a víctimes de violència masclista o haver de tractar amb els maltractadors.
Més allunyada del focus mediàtic en els darrers anys, però no has parat de treballar en cap moment.
No em puc queixar, la veritat. L'any passat vaig fer la pel·lícula Parking i a Mèxic he treballat durant dues temporades a Aquí en la Tierra, una sèrie de la qual també participava Gael García Bernal. I també he fet molt de teatre.
Amb els anys, les actrius i els actors us torneu més selectius?
Sempre que es pot, perquè hi ha moments en què la feina escasseja i no podem triar.
Ariadna Gil en la presentació a Barcelona de la seva nova pel·lícula, Solo una vez. (Foto: ACN)
Però això et passa a tu?
M'ha passat en alguns moments de la meva carrera, clar. Però en les èpoques en què he tingut la sort de poder escollir he estat molt selectiva. Però ha estat així des del principi on fins i tot podia ser més radical. Recordo no tenir un duro i dir no a propostes de les quals no m'havia agradat el guió.
Ets de la generació de Gabino Diego, Jorge Sanz, Jordi Mollà... Vau viure un esclat brutal quan vau irrompre als 90.
És fantàstic viure sense que s'estigui pendent de què fem en cada moment. El problema es dóna quan això implica que et deixin de trucar per treballar. Però, i ara parlo des d'una perspectiva totalment personal, mentre vagi trobant projectes que em despertin alguna cosa, sóc feliç. Tinc la sort que van sortint coses que m'interessen fer, i amb això em sento realitzada.
El cinema amb les dones a partir de certa edat és molt cruel.
Sí. I has de buscar nous reptes. Jo els he trobat, sobretot, al teatre, que ofereix una amplitud de personatges i registres brutal. Un llenguatge, el del teatre, molt diferent del cinema.
La mateixa feina, però especialitats diferents.
És exactament així. No és comparable. L'experiència és completament diferent. Busques el mateix, però d'altra manera.
Un bon actor no interpreta, és
I què és el que busques interpretant?
Ser creïble per arribar a la gent. Aquesta és la finalitat de la interpretació. Un bon actor no interpreta, és. Una bona interpretació no et deixa veure tota la feina i la preparació prèvia. I això serveix tant per una pel·lícula d'acció com per a una tragèdia grega.
A tu quin és l'actor o l'actriu que més t'ha impactat?
Va ser a Londres. Vaig anar a The Globe, el teatre de Shakespeare. Un teatre on estàs dret, a l'aire lliure. Les obres es representen de dia amb avions passant per dalt. Un escenari increïble però gens idoni pels actors. Però va sortir Martin Freeman, amb aquell posat i aquell anglès. No interpretava Ricard III era Ricard III. Els grans tenen aquesta capacitat d'apropar-se als personatges fins a la mimetització.
La violència i els abusos és un problema enquistat en la societat que va més enllà de la parella sentimental. En els darrers mesos s'ha parlat molt dels casos de l'Institut del Teatre...
Afortunadament, estan canviant les coses. Fets que abans enteníem com la vida i que no etiquetàvem com abusos o violència, ara sí. I s'han de denunciar. Però aquestes denúncies s'han de fer amb molta responsabilitat i estudiant cas per cas.