Sempre arriba el moment de dia adeu. A vegades ho fas ràpid, sense donar-hi gaires voltes, ni ser massa cançoner. A vegades fas més el ronso i ho estires tant com pots. Però sempre hi ha un moment en què t'has d'acabar acomiadant. Ahir ho va fer Joaquín Sabina amb Barcelona, des de l'escenari del Palau Sant Jordi, amb la seva imatge més representativa des de fa anys, assegut en un tamboret i culminat amb un barret de bombí. Veu rovellada, en salmorra en tabac i alcohol durant 19 dies i 500 nits. Va ser el primer dels dos concerts que oferirà a la capital catalana dins de la gira Hola y adiós, cicle de concerts amb què tanca una de les trajectòries més extraordinàries de la història de la música estatal contemporània. La segona vetllada l'oferirà divendres, des del mateix escenari. Ha estat una nit memorable, pel que representava, emotiva, pel que significava, que, evidentment, només podia començar amb Un último vals.
L'últim ball de Sabina
"Com sabia que aquesta seria l’última gira, vaig obrir el bagul de les cançons antigues mig oblidades per recuperar-ne alguna", ha advertit murri Sabina que ha decidit demanar la jubilació anticipada a 76 anys. I és veritat, però, com tot amb Jaquin Sabina, a mitges, perquè en el primer quart de la nit han sonat gairebé seguides una rere l'altra, peces ja icòniques com Calle melancolía, 19 días y 500 noches, Quién me ha robado el mes de abril... Ara sí, perles amagades al bagul, però mesclades amb clàssics que Jaime Asúa (guitarra), Mara Barros (veu), Laura Gómez Palma (baix), Pedro Barceló (bateria), Borja Montenegro (guitarra), José Sagaste (saxo i teclats) i Antonio García de Diego (teclats, veu, guitarra) la superlativa banda que acompanya a Sabina en aquest comiat, havia d'interpretar. Perquè, Por el bulevar de los sueños rotos o Y nos dieron las diez, punt final de la primera part de la vetllada, havien de sonar sota amenaça de no deixar-lo marxa de l'anella olímpica barcelonina, en aquest últim ball. Sabina s'aixeca el bombí i saluda. Ovació. Més emoció.
Dir adeu, encara que a Sabina l'enyorarem com només s'enyoren les coses, les persones, les experiències que d'alguna manera t'han esgarrapat l'ànima, no té per què ser trist. Sort que dissabte podrem allargar una mica més aquest adeu
Sabina torna a aparèixer, ja fa gairebé dues hores que s'acomiada: y nos dieron la diez y las once... Hi ha adeus que s'allarguen més que altres. I a més, Joaquín encara no vol marxar. Ens regala La canción más hermosa del mundo, Tan joven y tan viejo I Contigo. I aleshores una coda memorable, entusiasta, energètica, revigoritzant i decibèlica al ritme de Princesa. Perquè dir adeu, encara que l'enyorarem com només s'enyoren les coses, les persones, les experiències que d'alguna manera t'han esgarrapat l'ànima, no té per què ser trist. Sort que dissabte podrem allargar una mica més aquest adeu.