Josep Maria Pou interpreta –al Teatre Romea fins al 3 d’agost (tot i que, justament per la bona acollida que ha tingut l'espectacle, ahir s'anunciava que arribarà al Teatre Goya a partir del 2 d'octubre)– l’exitós escriptor britànic Roald Dahl (1916-1990), figura real i alhora personatge de Gegant, l’obra amb què el director britànic Mark Rosenblatt s’estrena com a dramaturg. Giant, que es va estrenar al Royal Court Theatre el setembre de 2024 amb gran èxit de crítica i públic, es pot veure ara mateix, coincidint amb l’època de funcions al Romea, al Harold Pinter Theatre del West End, amb John Lithgow en el paper protagonista. Aquí la podeu gaudir en l’excel·lent traducció que n’ha fet Joan Sellent.
Josep Maria Mestres dirigeix un muntatge precís amb interpretacions excelses i una poderosa escenografia de Sebastià Brosa. L’obra dramatitza un moment de canvi en la vida de Dahl: l’imagina un dia d’estiu de 1983 a la Gipsy House, la casa en obres on s’acaba d’instal·lar amb Liccy Crosland –esplèndida Victòria Pagès–, amb qui s’ha anat a viure després de separar-se de la seva esposa. Del tot aliè a la polèmica que ha desencadenat una incontinent ressenya seva, l’escriptor es troba repassant proves del llibre que està a punt de publicar, Les bruixes.
L’article de la polèmica: editors al rescat
El punt de partida del conflicte és un article que va escriure a Literary Review sobre el llibre fotogràfic God Cried, de Tony Clifton: en ressenyar l’obra, que documentava el setge de Beirut durant la guerra del Líban de 1982, Dahl va arribar a exigir la destrucció de l’Estat d’Israel. Les seves paraules es van reproduir en nombroses publicacions i li van valer l’acusació d’odi racial. Rosenblatt va escriure aquesta obra teatral abans que Hamàs fes la incursió armada al sud d’Israel, però l’estrena al Royal Court –el 26 de setembre de 2024– va tenir lloc quan Israel estava atacant el Líban. Sense ser oportunista, l’obra resulta de candent actualitat. El debat sobre el conflicte interpel·la el públic d’avui: si aïllem el factor presumptament antisemita, la denúncia del genocidi del poble palestí –58.000 palestins han estat assassinats des de l’octubre de 2023– continua sent enormement vigent.
Josep Maria Pou mostra a la perfecció el caràcter voluble i irascible d’un escriptor massa enamorat del seu enginy i poc disposat a escoltar les raons dels seus interlocutors
A casa de Dahl es troben ell, la seva actual parella i l’editor Tom Maschler –afinat, impecable Pep Planas–, que intentarà, si no que es disculpi, sí que suavitzi la seva posició pública. Conscient que l’autor és incontrolable –“una mina explosiva per a incauts”–, no va directe al gra. Elegant i aparentment impertorbable, flegmàtic però càlid a la seva manera, l’editor anglès intenta evitar la caiguda –i no només per motius comercials– del seu gegant literari preferit, de qui n’admira el talent, la versatilitat i el caràcter –temeràriament– insubornable. Això no l’eximeix de rebre provocacions en forma d’humiliants epítets –“llepaculs oficial del regne”, “jueu submís”– i circumloquis més elaborats que ell encaixa sofert, intentant relativitzar-ho.
Controvèrsia i teatre dialèctic
A la trobada acudeix també la directora de vendes de l’editorial de Nova York, Jessie Stone –personatge fictici interpretat amb fermesa per Clàudia Benito–, que ha travessat l’Atlàntic per demanar-li al seu autor estrella una rectificació. Tot i professar una sincera admiració per la literatura de Dahl –“poder treballar en el seu nou llibre és un honor”, l’ensabona–, posa per davant la seva missió de garantir que els llibres de l’escriptor es trobin arreu, cosa que no està gens clara: hi ha indicis per pensar en un possible boicot per part de biblioteques i llibreries als Estats Units, arran del seu posicionament obertament antisionista. La problemàtica que exposa ve a anticipar la cultura de la cancel·lació que, en el cas de Dahl, es faria efectiva molt més tard, després de mort, i per altres motius: el febrer de 2023 l’editorial Puffin va anunciar que eliminaria de les obres de Roald Dahl alguns elements que resultaven ofensius o políticament incorrectes.
Impacient i invasiu, el personatge interpretat per Pou corregeix i menysté els altres, sense permetre que desenvolupin uns arguments que ell s’afanya a banalitzar, capgirar i ridiculitzar. Fa bromes sobre “l’adrenalina de la batalla”, però no cedeix. Tot i trobar-se acorralat per la premsa –o no se n’adona o li és igual–, no està disposat a retractar-se: “no a la genuflexió tàctica” ni a la “moneda devaluada” de les disculpes. Està dominat pel seu propi caràcter, insofriblement capriciós, prepotent i burleta, i no calibra bé les conseqüències de les seves paraules. En una entrevista a The New Statement no només no esmenarà les seves declaracions anteriors sinó que dirà unes quantes barbaritats més, fent –ara sí– explícit el seu prejudici antisemita.
L’elenc el secunda de meravella, i tots plegats ens ofereixen moments de gran teatre
Liccy, irònica i comprensiva, ja està feta als seus rampells, i és experta a treure ferro de qualsevol situació; tot i això, tem patir danys colaterals. L’escriptor busca, com si fossin un bàlsam, les reaccions complaents dels seus treballadors domèstics. Però si el jardiner (Jep Barceló) li dona la raó sense pensar-s’hi gaire –comparteixen generació i condició d’excombatents–, la jove cuinera (Aida Llop) es nega a pronunciar-se. La sobretaula acaba sent un suplici per a l’enviada de l’editorial novaiorquesa, que és jueva i se sent profundament ferida per uns atacs que es veu obligada a contestar. Ara bé, tot i considerar-lo “una criatura bel·ligerant i desagradable [...] un nen aviciat vestit de gegant”, és capaç de separar l’autor de l’obra i continuar valorant el seu llegat literari.
Tot i que Rosenblatt construeix la peça de manera que l’antisemitisme de Dahl –inferit a partir d’unes matusseres i provocadores declaracions– sigui l’últim que recordem, la veritat és que l’escriptor retratat aporta dades i evidències irrebatibles a l’hora de condemnar els atacs d’Israel al Líban el 1982. El perden, això sí, les formes i determinades fixacions qualificables de racistes i misògines. Josep Maria Pou mostra a la perfecció el caràcter voluble, irascible i inquisitorial d’un home massa enamorat del seu enginy i poc disposat a escoltar les raons dels seus interlocutors. L’elenc el secunda de meravella, i tots plegats ens ofereixen moments de gran teatre.