Va passar fa dos anys a l’Azkena Rock Festival, a Vitòria: Lucinda Williams surt a l’escenari i, de seguida, es formen dos bàndols —els qui decideixen abandonar el recinte perquè els fa mal veure aquesta gran dama de la cançó americana en aquell estat físic, i els qui opten per quedar-se i veure què passa. Per a aquests últims hi ha recompensa: se’ls escapen llàgrimes dels ulls. Conscients de la seva fragilitat, s’entreguen a la seva veu, a la força de voluntat i a la màgia de les cançons. Per tant, amb el pas del temps, la imatge i l’escena no podien millorar. Tanmateix, encara queden qui resisteixen: són els creients d’una força superior.
Durant anys, Lucinda Williams va ser una de les veus clau de la música d'arrels als Estats Units
No hi ha dubte que Lucinda Williams s’ha guanyat tot el crèdit. Durant anys va ser una de les veus fonamentals de la música d’arrels als Estats Units, el que es coneix com el so Americana (rock clàssic, country, folk). Ningú, dins del seu terreny, acaparava més atenció que ella. Tot va començar, especialment, amb Car Wheels on a Gravel Road, un disc que supurava veritat i tenacitat, amb un repertori majestuós i la sensació que s’anava a menjar el món. I, per descomptat, ho va fer. El que va venir després va ser una trilogia irrepetible (del 2001 al 2007): Essence és el seu disc més bell i delicat; amb World Without Tears exprimia la llimona d’un blues àcid i retorçat, i amb West arribava l’àlbum que abordava la pèrdua; en aquella col·lecció, mastegava cada síl·laba. Les lletres, pures vísceres i alhora mil·limètricament treballades, eren demolidors. Des de llavors, discos correctes (alguns massa llargs), amb dues excepcions destacables: Blessed, que la va agafar inspirada i amb un deix elèctric que li escau de meravella; i el 2020, abans de la pandèmia, va lliurar una altra obra de notable alt amb aquella veu trencada i profunda: Good Souls Better Angels. Després es va embolicar amb un projecte que, al principi, feia gràcia, però que per reiteració va acabar fatigant. De tant en tant, publicava un disc homenatge: a Tom Petty, als Rolling Stones, als Beatles, a Bob Dylan, als clàssics del country dels seixanta, al southern soul que viatjava de Memphis a Muscle Shoals. Un excés de producció amb poc fruit, més enllà de la curiositat d’escoltar-la remenant aquell material. A tot això, també el 2020, va patir un vessament cerebral, i les conseqüències són evidents. Però ella no s’atura, ni de gravar ni de fer gires. Fins i tot publica la seva autobiografia, amb un títol explícit i irònic: No compartas con nadie los secretos que te conté.
Una bona dosi de rock un dijous a la nit
Sense saber ben bé amb què ens trobaríem, la primera imatge de Lucinda és ella aferrada al micròfon i concentrada únicament a cantar. Una veu que creix a mesura que avancen les cançons. Tot i que ja no fraseja com abans, el que l’honora és que sap on són els seus límits, què pot i què no pot fer. I amb això en té prou. Fins i tot en treu més rèdit ara que quan encara podia presumir de plenitud. Per treure’n més partit, s’envolta d’una banda de luxe: a les guitarres, Marc Ford (sí, aquell que va tocar amb The Black Crowes i que, quan està centrat, toca com els àngels) i Doug Pettibone (un mag que ha tocat amb tot Déu), dos músics superlatius, tan diferents com complementaris. I a la bateria, el carismàtic Brady Blade (va formar part dels Spyboy que acompanyaren Emmylou Harris).
La primera estampa que veiem de Lucinda és agafada al seu micròfon i concentrada únicament a cantar
Tanmateix, el que marca la frontera entre el correcte i l’extraordinari és la interpretació de Drunken Angels. Aquí sí que hi és aquell formigueig i el batec profund i accelerat d’un tornada que has escoltat (i cantat) mil vegades. En aquest tram, una collita exquisida: dues peces d’Essence i dues més de World Without Tears. Tocava tancar files i pujar uns quants graons. Fins i tot la versió dels Beatles While My Guitar Gently Weeps (tot i el contrast estrany) entra de meravella. No tant l’embolic amb una peça de Bob Marley que potser desentonava. Però no és fins al’electritzant Joy, que Lucinda es despulla del tot: “You got no right to take my joy, I want it back” (no tens dret a treure’m l’alegria, la vull de tornada). Inevitablement, donades les circumstàncies, això és una declaració d’intencions: no em trauràs el goig de ser aquí. I llavors, per primera vegada en tota la vetllada, la gran dama somriu i fa gestos d’agraïment al públic. Toca celebrar la vida, i quina millor medicina que Rockin’ in the Free World de Neil Young. Perquè hi ha coses que no fallen: una bona dosi de rock’n’roll un dijous a la nit és un triomf. És infal·lible.