Hi ha un misteri lingüístic i identitari que sempre m’ha fascinat: a Catalunya, si li preguntes a algú d’on és, sempre et dirà el nom del seu poble o ciutat. Però si és de l’Empordà, és molt improbable que et digui: “soc de l’Empordà”. Segurament, et dirà el nom del poble o de la ciutat i prou: “Soc de Cadaqués”, “soc de Palafrugell”, etc. Com a molt, hi afegirà: “soc de Borrassà, un poble de l’Alt Empordà” o bé “soc d’Albons, un poble del Baix Empordà”. Però ho especificarà, eh? Dirà si és de l’Alt Empordà o si és del Baix Empordà. N’estic 99,9 % segura! Si no ho fa, o s’ha despistat o és que li has preguntat a un turista.

L’Alt i el Baix Empordà són com dues branques d’una mateixa família que es necessiten

Aquesta mania —o necessitat— de concretar el lloc d’on som no és pas casualitat. Té a veure amb la geografia, amb la història i, sobretot, amb un petit orgull comarcal que frega la rivalitat. L’Empordà, històricament, era una sola unitat comarcal, però des del 1936, amb la nova divisió comarcal, va quedar dividit en dos: al nord, l’Alt Empordà, amb Figueres com a capital i la tramuntana com a segell; i al sud, el Baix Empordà, amb capital a la Bisbal i la Costa Brava, com a segell i com a postal.

L’Empordà era una sola unitat comarcal, però el 1936, amb la nova divisió comarcal, va quedar dividit en dos

L’Alt i el Baix Empordà són com dues branques d’una mateixa família que, malgrat les punxades, es necessiten. Comparteixen història, cuina, paisatges i fins i tot una mica de caràcter, però això no vol dir que renunciïn a marcar el seu territori. I de la llengua pròpia, també en fan bandera! Es poden trobar moltes obres locals que parlen de la llengua de cada lloc. Coses sentides (Edicions Baix Empordà), on s’apleguen unes 1.500 paraules, expressions i frases fetes pròpies del parlar palafrugellenc o D’abantes a xurrencai - El parlar de l’Empordà (Editorial Gorbs) de Robert Sabater. I n’hi ha moltes més!

L’Empordanet, en paraules de Pla, és gairebé una petita nació dins la comarca, amb un caràcter propi i una manera diferent de viure el territori i la llengua

Quan la gent diu que “han estat uns dies a l’Empordà”, molt probablement no s’hagi plantejat mai d’on ve la denominació del lloc on tenen la segona residència o per què es diu així el lloc on van de vacances cada any. És el Baix Empordà, l’Alt Empordà o simplement  l’Empordà? Saben que diuen “l’Empordà” conscients que fan referència a l’Empordà com a la comarca històrica sense ús administratiu? Potser sí, però vull pensar que ho fan fent-ne referència com a un “tot”, per dir que és aquella “zona”, com el que diu que va “als Pirineus”. De fet, per això he pensat fer aquest article... Així doncs, gràcies per la idea, gent, i de res per explicar-vos-ho en menys de tres minuts.

Un altre concepte que aporta llum a la foscor o que potser més aviat posa foscor a la llum a aquesta complexa identitat és el de l’“Empordanet”, una denominació ideada per Josep Pla que va utilitzar per referir-se a la part més interior i petita, la zona de la plana del Baix Empordà. Aquesta expressió, que sovint queda oblidada en el discurs general, defineix un espai més reduït, de muntanya, de pobles petits i rics en tradicions que conserven encara un català molt genuí. L’Empordanet, en paraules de Pla, és gairebé una petita nació dins la comarca, amb un caràcter propi i una manera diferent de viure el territori i la llengua. És un terme que simbolitza que dins de l’Empordà, que ja està partit en Alt i Baix, hi ha encara subidentitats que van marcant territoris, matisos i maneres de ser diferents. A mi, com a concepte, m’encanta.

Així doncs, parlar de l’Empordà a seques pot ser una simplificació o pot ser una manera d’englobar tots els “Empordans”. Depèn de com es miri o es vulgui entendre. El que queda clar és que “he estat a l’Empordà” vol dir només que has estat “a una petita part d’aquest vast territori”, i que aquesta distinció a vegades és important, i molt, per als qui hi viuen i hi senten pertinença.

Si voleu fer amic a la zona, no arribeu dient “m’encanta l’Empordà”, així, sense concretar

Al final, potser és només una qüestió d’orgull ben entès: especificar si ets de l’Alt o del Baix no és renegar de l’Empordà o de “l’altre Empordà”, és reivindicar el teu trosset. És dir: “Sí, soc de l’Empordà, però d’aquest Empordà concret que m’ha fet ser com soc”.

Bé, per acabar amb aquesta qüestió... Si voleu fer amics a la zona, no arribeu dient “m’encanta l’Empordà”, així, sense concretar. Concreteu, dieu... “m’encanta Llançà i també m’encanta Begur, i sobretot m’encanta aquella cala amagada de Port de la Selva (i no en diré el nom ni la penjaré a Instagram perquè així es preservarà i la gent no la massificarà)”. Au, bon estiu.