La diputada Basha Changuerra serà la candidata de la CUP a l'alcaldia de Barcelona. Sens dubte és motiu d'alegria per raons òbvies: una dona negra ha estat l'escollida per tornar a entrar al consistori després que els cupaires en quedessin fora en les eleccions del 2019. Una dona. Negra. Tanmateix, ningú no ha aixecat la veu. Per fi s'ha instal·lat entre nosaltres aquest silenci social que indica que alguna cosa s'ha normalitzat: les xarxes socials no s'han omplert d'insults racistes; els mitjans han tractat el fet amb naturalitat, sense necessitat de remarcar forçosament el color de la pell o el gènere de la susdita, com sempre hauria d'haver estat i com sempre hauria de ser. Que l'elecció de Basha ja no sigui notícia fa sens dubte més possible que cada vegada hi hagi més Bashes omplint institucions, escenaris, llocs de treball i posicions de poder. El que vindria a ser l'estratègia de repetició per interioritzar qualsevol mantra: com dir la lliçó en veu alta moltes vegades abans d'un examen o repetir-te que vals molt en bucle davant del mirall per superar la síndrome de la impostora.

Total, que el maig del 2023 Barcelona podrà votar si vol o no una alcaldessa negra, i encara que podria semblar amb aquesta gesta que tot està fet i que el privilegi blanc està en escac, no és així. Perquè no podrà votar tot Barcelona. Si certa naturalització ha arribat —o està arribant, no ens passem d'optimistes— als seients d'índole pública, no passa el mateix a les files del populatxo. Ho diuen les xifres: segons el padró del 2018, més de la meitat de les persones amb nacionalitat estrangera que resideixen a Barcelona —unes 165.000— no tenen dret a votar l'Ajuntament que volen —una xifra aproximada, ja que inclou els menors—. Sí que poden els europeus i els ciutadans dels 12 països que tenen un acord amb Espanya, sempre que estiguin inscrits en el cens electoral i portin 5 anys residint legalment i de forma contínua al territori. O sigui: que benvinguts els immigrants, però només aquells que venen de països que cauen bé. Les comunitats més perjudicades són la xinesa i la marroquina, que juntes sumen més de 740.000 habitants majors de 18 anys en tot l'Estat i, a Catalunya, és el 15% de la població major de 18 anys qui no pot votar. Ni falta fa dir que en cap número que apareix en aquestes línies estan comptabilitzats els immigrants en situació irregular, perquè ells són xacres socials que no importen a ningú.

En les eleccions autonòmiques o generals, el drama creix exponencialment, també perquè els criteris per votar són diferents que en les municipals: en aquests comicis només poden elegir papereta els que tinguin oficialment la nacionalitat espanyola. Dels gairebé 5 milions d'estrangers majors de 18 anys que viuen de forma regular a l'estat espanyol —aproximadament el 10% de la població—, més del 70% no té dret a vot. Això exclou molts immigrants que porten anys vivint la seva vida, deixant-se la seva vida, en aquests fangars, però també fills i filles d'immigrants que sí que han nascut aquí però que, tanmateix, no són ciutadans plens perquè preval abans el dret de sang que el de terra; és a dir, hereten l'estatus legal dels seus pares independentment d'on hagin nascut. Es calcula que hi ha mig milió de persones nascudes a Espanya i que no tenen la nacionalitat: ni poden votar, ni poden presentar-se (per exemple) a unes oposicions, malgrat estudiar, cotitzar, pagar impostos i demanar hipoteques aquí.

El racisme institucional és haver de pagar més de 300 euros per viure en un país en el qual no t'estimen, fins i tot quan hi has nascut

Aquests immigrants no es diuen ni James Rhodes ni Lorenzo Brown: són persones que no aporten prestigi a l'estat i que, per tant, l'estat no té cap interès ja no a acollir, sinó a reconèixer. Ser legalment espanyol també s'estudia i es paga: 124 euros l'examen d'idioma, 85 euros l'examen de coneixements constitucionals i socioculturals —tots a l'Instituto Cervantes— i uns altres 100 euros per una taxa que certifica la presentació de la sol·licitud, als quals cal afegir el cost dels documents del país d'origen que es necessiten per emplenar la petició, com el certificat de naixement o els antecedents penals. El racisme institucional és haver de pagar més de 300 euros per viure en un país en el qual no t'estimen, fins i tot quan hi has nascut. Una autèntica vergonya.

Aplaudim que les persones racialitzades tinguin veu —les que compleixen quota o les que triomfen en nom de la pàtria, com Chanel—, però no tant que tinguin vot. Inclús tampoc que hi hagi sirenetes negres en una historieta de ficció. Suposo que hem interioritzat fins a l'absurd que Déu va fer l'home a imatge i semblança seva i que tota la resta sobra, encara que en realitat i sent puristes, Jesucrist va néixer a Betlem i hauria d'assemblar-se més al tipus que mor a la pastera que a Aragorn muntat damunt el seu cavall, però d'això ningú no en diu res.