No sol passar que tantes dones arribin a ser finalistes per copar una vacant en la indústria musical i a les dades em remeto: només 1 de cada 5 artistes de les llistes d'èxits és dona. I quan succeeix, fins i tot nosaltres ens ho carreguem amb arguments mastegadíssims propis d'una bandada de nyus. Que alguns són revolucionaris de l'Ay, mamá només perquè esperen veure mugrons famosos i alimentar-los amb comentaris obscens. I que som totes molt feministes fins que una altra dona s'interposa al camí de la nostra millor amiga. Un clàssic que no caduca ni entre les més llegides: per molt que ens foti, hi continua havent en nosaltres alguna cosa d'aquelles nenes cruels dels 90 que arraconaven l'avançadeta de la classe al crit de puta.

Ni Rigoberta Bandini ni les Tanxugueiras: la que va a Eurovisió és Chanel perquè amb el seu boom boom sempre va primera, mai secondary. Tan sols un dia després va haver de treure's les xarxes socials per les crítiques, moltes de dones emprenyades desqualificant-la i muntant una carnisseria tremenda contra ella. Que com podia ser que la cadena pública hagués prioritzat la cosificació de la dona en lloc de la reivindicació de les mames, tuitejaven, que estar sempre ready per als daddies és agenollar-se a canvi d'una carrera. En dos segons la cubanocatalana va passar de cantant polifacètica a immigrant usurpadora i bitch de barri: primer, perquè va venir de fora per treure la feina a algú d'aquí i, segon, per remenar el cul i carregar-se tota la lluita a força de twerking.

Vam tornar al parlar per parlar i al xafardeig barat que tant ens ha estigmatitzat. Les dones hem vist des de petites que el percentatge d'atenció en l'espai públic era petitó i que era enfilar-se o caure. Hem de deixar d'arrebossar-nos en aquestes herències opressives per justificar comportaments reprovables que són, simplement i planerament, igual de fastigosos que les xiulades d'un desconegut. Això és de primer de feminisme. No és compatible perrear hasta abajo només quan ho diu un home. No es pot treure un pit fora al pur estil Delacroix mentre es jutja el cul d'una altra que també es pregunta per què fan tanta por les nostres tetes.

Chanel ha viscut a les seves carns el menyspreu del mascle aliè sumat als cops aberrants del racisme: doblement jutjada tota la seva vida per dona i per cubana en un país de blancs

Quan SloMo es va imposar a les favorites es va perdre el nord de la sororitat i això no ens ho podem permetre. Encara que agradi menys, fins i tot encara que l'actuació de Chanel es regeixi sota les dinàmiques patriarcals de sempre. La culpa no és seva. En un sistema religiosament masclista com aquest és de calaix saber que no és tan important el que fa una dona, sinó els motius i causes que la porten a fer-ho. A Chanel ningú li ha regalat res: ha actuat en musicals, ha ballat en videoclips, s'ha espavilat per fer-se un lloc en un sector hiperprecari sent dona i racialitzada. Ha viscut a les seves carns el menyspreu del mascle aliè sumat als cops aberrants del racisme: doblement jutjada tota la seva vida per dona i per cubana en un país de blancs. Qui sap si la possibilitat del premi merescut li ha pesat més que una simple cançó que, a sobre, no és ni seva. Així de fàcil. Una cançó més que probablement acabarà absorbida per les milers de lletres casposes que taral·legem cada dia i que per ella només és un tret de sortida professional en un país on sols el 17% dels artistes són dones.

Però s'ha donat per fet que la cantant no té consciència ni veu pròpia. Que s'ha sumat al carro del que ven, que ha anat pel camí fàcil, que s'ha ultrasexualitzat i que és menys decent per això. Hem jugat a ser les més feministes i hem estat les més ràncies. Perquè Chanel és del nostre equip. De les que sagnen tots els mesos de la seva vida, de les que han plorat perquè desgraciadament sí hai fronteiras, de les que coneixen la bretxa salarial i han agafat amb força les claus contra la mà abans d'arribar a casa. Crec que per un dia podem canviar el caldo de la nevera pel suc de mango i sentir-nos igual d'identificades.