És estrany reivindicar una cosa que no has viscut. De fet, els grans xocs generacionals venen habitualment per enaltir un passat que, per molt que insisteixin els més grans, no sempre va ser millor. A ulls de pares, avis, no hi ha res que pugui equiparar-se a la seva joventut: "El que ara escoltes és soroll" i "les cançons d'abans sí que eren cançons". Aquestes frases. Que estrany aquest fanatisme púber. Però encara més que algú que va néixer pràcticament al nou segle, el cas de la catalana Aitana Ocaña, que és de 1999, aposti per sons i estètica de quan a penes gatejava.
Per què ho fa? Aposta comercial? Conseqüències dels canvis en el consum? És lògic que en un moment en què no fa falta més que tenir 4G per haver viscut altres mons, sigui més fàcil que mai enlluernar-se fins i tot amb allò que ni tan sols hem ballat o cantat de cos present. Alguna cosa haurà pesat la feina dels productors Andrés Torres i Mauricio Rengifo, duo colombià que s'ha alçat amb sis Grammys llatins i que ha estat darrere de l'enginyeria d'èxits firmats per artistes tan dispars com Sebastián Yatra, Morat, Cali y El Dandee, David Bisbal, Ximena Sariñana, Gloria Trevi, Juanes, Demi Lovato o Justin Bieber en persona.
Alpha és un complot dosmiler, amb alguna pinzellada dels noranta, però sobretot és un reconeixement de l'espai dance global de principis de mil·lenni. Una línia que ja va començar a mostrar Aitana en els seus singles d'avançament, com Las Babys, homenatge –reencarnació, més aviat– del Saturday Night de Whigfield. Una idea de feina que agafa força absoluta en l'intro de l'àlbum, molt arriscada per a una obra pop; Alpha9, embarbussament electrònic, vogging, segueix la partida. En conjunt, tot és una rara avis per com d'universal que és la de Sant Climent. Passa igual amb el ritme eivissenc de Los Ángeles. També amb la tralla Dararí. El disc es manté a dalt i tanca l'aixeta amb la frenètica 24 rosas.
Alpha és un complot dosmiler, amb alguna pinzellada dels noranta, però sobretot és un reconeixement de l'espai dance global de principis de mil·lenni
Són beats que res no tenen d'avantguarda. Però que obriran un món club al seu públic, massiu. L'artista venia d'especular amb una carrera propera a allò confessional, propera a Taylor Swift, com ja analitzem en aquesta BSO. Per contra, al seu tercer disc reivindica Alpha com una "nova era, un inici, tal com apareix en l'abecedari grec". "Alpha és un catalitzador d'una comunitat que busca transformar el món i deixar enrere el concepte negatiu del que significa ser un líder alpha". El disc, regat de desamor, empoderament i recuperació –n'hi ha que l'han reordenat per lligar-lo a la seva vida sentimental–, és una cremallera generacional. Nou no seria l'adjectiu que millor ho defineix. Ben pensat, què hi ha més nou que renunciar a la novetat com a valor de mercat.