9 discos nous que heu d'escoltar aquest cap de setmana

Veu de la Generació Y per excel·lència, deixebla avantatjada de referents i influències tan distants com fonamentals com Avril Lavigne i Christina Aguilera, Britney Spears i Bikini Kill, Madonna i No Doubt, la britànica Charli XCX, que va modular una de les bandes sonores del confinament amb How I'm Feeling Now (2020), signa el millor disc de la seva carrera amb CRASH. Deia que volia donar vida a un treball digne d'una multinacional i ha acabat entregant un tractat de pop del segle XXI amb sabor dels vuintanta majúscul. 

Va haver-hi un breu instant en la història del pop que Franz Ferdinand va ser la banda més important del planeta. Fills putatius d'eminències com Talking Heads i Joy Division, els seus discos eren el perfecte manual de fer hits infal·libles. Record d'aquella època, la banda de Glasgow capitanejada per Alex Kapranos publica Hits to the Head, un generós recopilatori de grans èxits. Una vintena de temes encapçalats per aquella píndola addictiva que és 'Take Me Out' amb l'afegitó de dues peces inèdites: 'Billy Goodbye' i 'Curious'.

Orfebres del pop. L'any 2019 Hidrogenesse publicaven Joterías bobas. Després va venir la maleïda pandèmia i aquell discàs rodó i radiant com un sol de migdia, va quedar silenciat. Dos anys després, els barcelonins han pres aquell mateix repertori i han realitzat versions alternatives. Un sublim exercici d'autoversionat amb què aconsegueixen donar nova vida a unes cançons que no en pocs casos milloren en la seva relectura. Les segones parts també poden ser bones.

És una de les veus més emotives del nostre entorn sonor. Declinació de vellut que torna a captivar-nos amb Planeta nou. En la mateixa freqüència d'Olivia Rodrigo, Taylor Swift o Lorde, Intana firma onze peces melòdicament plusquamperfectes modelades a partir de l'imaginari conceptual creat després d'endinsar-se en lectures com Walden, de Henry David Thoreau, les utopies futuristes dels anys 70 de Buckminster Fuller o Georges Candilis i l’experiment ecologista Biosphere 2.   

Flipareu, paraula. L'holandès Mitchel Van Dinther un sonat genial que es presenta en societat rere el nom artístic de Jameszoo descriu la seva proposta com 'naïve computer jazz'. Una fórmula força descriptiva de fer-nos entendre un discurs sònic que fa exercicis de funambulisme entre el jazz, el hip hop i la música electrònica. Ens va esclatar el cap amb el seu disc de debut Food (2016) i sis anys després ens remata les poques neurones que ens quedaven des d'aleshores amb aquest demencial Blind, un disc totalment diferent de tot el que heu escoltat els darrers mesos. 

A vegades ens hem de creure el hype. Adolescent es tanca a la seva habitació i amb l'única ajuda d'un ordinador i la seva genialitat i imaginació va creant cançons imbatibles. Des d'un dormitori en un pis de Terrassa al món. Kora és la nostra Bilie Eilish. Ho va demostrar amb els seus primers EPs i la nostra nova sadgirl preferida ho ha refermat amb el seu elapé de debut, fuera de lugar. Un disc sublim construit amb les peces del pop del segle XXI: melodies totals amplificades amb pinzellades d'electrònica, jazz, urbana...

El Vendrell, i ja em perdonaran els locals, és un lloc entre lleig i molt lleig d'on surten coses molt guapes. El Nerea Bassart Trio és una d'elles. Relleu a aquell Soroll, àlbum de debut que no va tenir tot el reconeixement que mereixia (ja sabeu, la pandèmia, el confinament i blablabla), avui publiquen Presons, disc de base funk-soul infecciosa que s'expandeix cap a altres paratges sonors com el pop, el rock, el jazz i la música urbana. 

Tot el que crea l'artista belga Paul van Haver, a qui a partir d'ara anomenarem Stromae és pura fantasia. El seu nou disc, Multitude, encara més. Una triple pirueta polifònica per regalar-nos un disc de pop total i multicultural. Una obra que bé podria entendre's com el llibre blanc del mestissatge del segle XXI. I és que Multitude, elapé de 12 temes versats en francès, és pop però també és electrònica i hip hop i world music i... La globalització hauria de sonar sempre així. 

Creador incontinent, tot i que sempre dins dels límits del rock distorsionat amb olor de garatge, els discos de Ty Segall són capses de sorpreses, que a vegades ressonen més psicodèlics, altres més folk o fins i tot poden apropar-se als postulats del metal. Harmonizer, la seva enèsima entrega, és un nou viratge, aquesta vegada cap als sons sintetitzats. Vestit nou que no li prova del tot malament al cantautor californià. Només heu d'escoltar cançons com 'Whisper', 'Feel Good' o la mateixa 'Harmonizer' per corroborar-ho.