“Un dia ho veus. No hi són. A mi em va passar el març del 2016. A la safata d’entrada del meu correu electrònic va arribar una nota de premsa del Ministeri de Cultura on se celebrava la firma de l’operació que donava per ordenats els fons museogràfics estatals i aclaria les fronteres artístiques entre el Museu Nacional del Prado i el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia. La foto que il·lustrava la història encaixada de mans mostrava la cúpula de l’art espanyol: Miguel, José Pedro, José María, Miguel, Guillermo i Manolo. Sis càrrecs públics i cap dona”. Així comença el llibre Las invisibles. ¿Por qué el Museo del Prado ignora las mujeres? de l'historiador de l'art i periodista Peio H. Riaño, que es pregunta, valgui la redundància, per què el Museu del Prado ignora les dones.

Si bé és cert que cada vegada que hi ha més presència de les dones en diferents àmbits, encara queda moltíssima feina per fer. També, com no podria ser d’una altra manera, en l’àmbit de l’art. Però no només. Una cosa va lligada a l'altra. I és que la manca de dones en posicions directives és un fet que perpetua aquesta absència. 

Dos-cents anys després de la seva fundació, el museu del Prado continua sent una institució que silencia la dona. “A les artistes i a les visitants: totes invisibles i tots cecs davant l’absència de veu i experiència femenines”, exposa. Riaño insisteix que tant en les sales d’art espanyol com en la resta d’institucions internacionals, el relat que tenim al segle XXI és el mateix que el del segle XIX. Precisament, l’autor revisa en aquest llibre, quadre a quadre, el llegat patriarcal que ha arribat fins els nostres dies a través d’aquesta institució. 

El llibre pretén ser una guia contra les absències, les vexacions, els eufemismes, els silencis i les tergiversacions que han fet desaparèixer a la meitat de la població amb una “violència soterrada i a la vista”. D’aquesta manera, també pretén ser una narració sobre les condicions polítiques i socials que determinen la creació artística i els seus privilegis.

Avui dia, el museu continua sent una “elaboració cultural que legitima un pensament de gènere (i raça, i classe), atorgant un origen natural a alguna cosa que no el té: la dominació d’un sexe per l’altre”. Per això, la perspectiva de gènere que descriu aquest assaig és imprescindible per impugnar les convencions que han convertit en invisibles a les artistes (no exposant-les) i als visitants, als qui es menysprea amb un relat supremacista i esbiaixat i fins i tot manipulat, segons recull Riaño.

Al llarg dels tres blocs del llibre –les artistes, l’art i el museu–, l’autor recorda que els museus no poden viure alienats als canvis de la societat. “Els canvis polítics que els moviments feministes queer i trans han introduït a la societat obliguen a una nova lectura ‘científica’ de la història de l’art i la seva exhibició”. I subratlla que els museus han d’assumir les seves responsabilitats i han de passar a exercir una pràctica de pensament crític.