Després de més d’un any i mig d’espera respecte a la data inicialment prevista, arriba per fi als cinemes Sin tiempo para morir, la darrera entrega d’una saga. la de l'agent 007 Bond, James Bond, que, a partir d’ara, sembla obligada a reinventar-se.
Un espectacular i emotiu punt i a part a la vida cinematogràfica de l’espia amb llicència per matar. Una pel·lícula Bond majúscula, fabulosa, delicada i crepuscular, catàrtica, l’equivalent bondià del Vengadores: Engame. I la sensació d’arribar al final del camí, al cim de la muntanya amb clavada de bandera.
Si encara no ho teniu clar, us donem cinc motius per fer cua i gaudir als cinemes de Sin tiempo para morir.
Quan van escollir-lo per renovar una franquícia que semblava esgotada, alguns van aixecar la veu. Sort que twitter, el pou d’odi que avui coneixem, té la mateixa edat que Casino Royale (2006), així que Daniel Craig no va haver de patir gaire les opinions en contra de la seva elecció.
Cinc pel·lícules més tard, ja no es pot dubtar de l’excel·lent treball de l’actor anglès, que ha estat capaç de construir un Bond nou sense trair-lo, ha pogut donar-li una humanitat i una vulnerabilitat insòlites, el magnetisme i l’elegància necessaris, i una inesperada aura tràgica. Una personalitat pròpia, en definitiva, que el posa al nivell de Sean Connery (i, em permetreu, de Roger Moore, que és el 007 de la meva generació).
Ara que definitivament abandona la saga, cal fer un homenatge a un intèrpret format als escenaris, que va fer molta tele, i que va començar a despuntar a títols com Camino a la perdición, Sylvia o Munich, abans que li arribés l’oportunitat de la seva vida.
Un cop deixi Bond al calaix dels records, Craig seguirà perseguint assassins a l’estil Jessica Fletcher a les dues seqüeles, una ja rodada i l’altra anunciada, de Puñales por la espalda. Llarga vida al James Bond de Daniel Craig, i gràcies pels serveis prestats.
Si les altres 20 pel·lícules de la saga Bond són éssers individuals i amb vida pròpia, sense trames transversals, les cinc de Daniel Craig formen un univers interconnectat, potser per culpa del pes de les sèries a les nostres vides, o dels universos de Marvel.
Des de Casino Royale (2006) fins a Sin tiempo para morir (2021), hem seguit un arc narratiu on cada enemic, cada perill pel país o pel planeta, han format part del mateix malèfic pla. A Spectre (2015) ens explicaven que una organització i un recargoladament sàdic cervell, el d’Ernst Stavro Blofeld (Christoph Waltz), estaven al darrere de dolents amb l’ego del Silva (Javier Bardem) de Skyfall (2012), del Greene (Mathieu Amalric) de Quantum of Solace (2008), i del Le Chiffre (Mads Mikkelsen) de Casino Royale.
Amb Blofeld ens retrobàvem amb una versió també renovada de l’enemic històric de Bond, sense la icònica calba però amb gat, i amb les refinades ànsies assassines. El líder d’Spectre ho veu tot des de la cel·la de la presó d’alta seguretat on està tancat. Però Sin tiempo para morir dobla l’aposta i un altre dolent a la funció, Rami Malek (aka Freddie Mercury aka Mr. Robot), que trenca amb la màxima que diu que els enemics dels meus enemics són els meus amics.
Els signes dels temps, els mateixos canvis socials que ja havien fet possible que M fos una dona (curiosament, la introducció de Judi Dench va coincidir amb les primeres pel·lis de la saga produïdes per una altra dona, Barbara Broccoli), obligaven a abandonar alguns tics que ja no s’aguantaven. El dinosaure misogin, relíquia de la Guerra Freda, necessitava un canvi de caràcter, una actualització. Igual que passava amb l’agent 007, als darrers cinc films de la franquícia també creixien els personatges femenins, es redimensionaven.
La Vesper Lynd que interpretava Eva Green i la Madeleine Swan de Léa Seydoux tenen ànima, són personatges amb suc, i travessen el protagonista, que continua sent un faldiller, però amb molts més matisos. A Sin tiempo para morir, tot aquest pes acumulat pren sentit de formes que ni Ian Fleming ni Sean Connery haurien imaginat mai.
Corria l’any 1969, i la franquícia s’enfrontava a un contratemps de dimensions èpiques: Sean Connery volia fer altres coses i va abandonar el vaixell buscant reptes de major complexitat. No es va equivocar, la carrera de l’actor parla per si mateixa. Però la seva decisió va tenir una altra conseqüència: pel seu successor, fos qui fos, heretar el personatge de Bond només podia ser un regal enverinat.
007 al servei secret de Sa Majestat (1969) va ser un fracàs entre un públic incapaç de veure l’agent amb llicència per matar amb una altra cara. L’escollit per rellevar Connery, l’australià George Lazenby, va durar el mateix que un carregament de telèfons mòbils abandonats a la porta d’un institut. Però, ves per on, la seva és una de les pel·lícules més reivindicades de la saga. Trencadora, menys lúdica, més tràgica i fatalista, 007 al servei secret de Sa Majestat ha estat present en l’arc dramàtic dels cinc llargmetratges interpretats per Craig. Com el de Lazenby, que s’arribava a casar, el seu Bond té sentiments i és capaç d’estimar.
Tenim tot el temps del món, volen creure, i es diuen, James i Madeleine, i escoltem unes notes musicals familiars que ens fan viatjar fins a finals dels 60, amb Bond-Lazenby casat i feliç... per poc temps. Sobrevola constantment la influència del clàssic més infamat de la saga. Els crèdits finals hi tornen sense subtileses, ja amb la veu de Louis Armstrong interpretant la, probablement, millor cançó Bond de la història: We have all the time in the world, de John Barry i Hal David. És clar, la de 007 al servei secret de Sa Majestat. El cercle es tanca.
Encara que el Bond del segle XXI ja no sigui un masclista de manual, faldiller i misogin. Encara que els temps hagin canviat i Moneypenny ja no sigui una bleda i Q parli obertament del seu nòvio. Encara que la Guerra Freda s’hagi escalfat en diverses ocasions, Sin tiempo para morir manté alguns elements imprescindibles a la franquícia: l’Aston Martin, els gadgets de Q, les visites al despatx d’M, el martini amb vodka agitat però mai remenat, i el cercle amb fons blanc que es mou al ritme de la música que va compondre als 60 Monty Norman mentre apareix Bond i dispara a la càmera. Tot això hi és. Com també hi són els títols de crèdit acompanyats d’una cançó, una altra cita imprescindible amb la història, que en aquest cas aprofita la mar de bé la jove Billie Eilish.
Però també hi ha escenaris més o menys exòtics per les diferents set-pieces, i una illa secreta com a perfecte amagatall del tarat megalòman que amenaça la pau d’occident. I els més eixerits fans del personatge detectaran picades d’ull a Agent 007 contra el Dr. No, a James Bond contra Goldfinger, a 007: Alta tensió o a Mor un altre dia.
Una cabana enmig dels boscos noruecs serveix de marc de la primera escena, un terrorífic flashback amb aires de terror home invasion que s’encadena amb la jubilació daurada de Bond i Madeleine a la preciosa ciutat italiana de Matera. Un paradís que deixarà de ser-ho de seguida. La seqüència pre-crèdits, potser la més llarga de tota la saga, deixa bocabadat i posa el llistó molt alt.
Cary Fukunaga, el director de True Detective, el primer cineasta no britànic que signa una pel·li de la franquícia, posa tota la carn a la graella. I el festival no s’aturarà. Sin tiempo para morir és visualment aclaparadora, amb persecucions, tirotejos, explosions, i un avís: deixar la feina a l'MI6 serà tan difícil com canviar de companyia telefònica.
Després arribaran Jamaica i Cuba, on se situa el que probablement és el millor moment de la pel·lícula. Adrenalina i aquell sentit de l’humor que Daniel Craig ha explotat amb comptagotes, en una escena en què Bond troba una còmplice fabulosa en l’agent Paloma, una irresistible i divertidíssima Ana de Armas que demana spin-off a crits. I entrarem a un tercer acte quasi operístic, on 007 es multiplica per dos i on es tanquen mil i un assumptes pendents, amb una illa secreta que faria les delícies del mític Ken Adam, un malvat amb ànsies de revenja i d’altres elements argumentals que convé no desvetllar.
A hores d’ara ningú pot pronosticar qui serà el pròxim James Bond. El llistat de candidats no s’ha aturat, i ara continuen a les travesses Sam Heughan, Daniel Kaluuya, Henry Golding i Idris Elba. Però no hauríem de descartar el gir revolucionari que s’ha reclamat als darrers temps: que la vint-i-sisena pel·li de la saga tingui una Bond dona com a protagonista.
És del tot conegut que a Sin tiempo para morir veiem a una agent 007, hereva del número i la llicència per matar del nostre Bond jubilat. En tres o quatre escenes, l’actriu britànica Lashana Lynch deixa empremta i fa oposicions a la feina, però és difícil pensar en una aposta tan arriscada en els temps que vivim, amb un canvi de paradigma en l’exhibició cinematogràfica que posa en perill la rendibilitat de qualsevol superproducció.
En tot cas, i sigui com sigui, torni com torni, blanc o negre, home o dona, o ni home ni dona, el futur del personatge creat per Ian Fleming passa per un reset. De moment, gaudim del present i d’aquesta barbaritat de tancament. Tenim tot el temps del món