Si estàs llegint aquest article, vol dir que en aquest precís instant estàs gaudint de la solitud, a no ser que estiguis llegint aquest article en veu alta com si fos el verset de Nadal, cosa altament improbable i que, en qualsevol cas, no et recomano. Hi ha moltes altres coses més dignes de recitar en veu alta, igual com hi ha moltes maneres d'estar sol, ja que és evident que no és el mateix ser l'únic supervivent d'un naufragi enmig del mar que ser l'única persona de la colla d'amics que no balla a la discoteca, però en tots dos casos hi ha un mateix denominador comú: la solitud no és una qüestió física, sinó més aviat psicològica. Una forma d'aïllament. De sentir-se extrany, aliè a tot el que t'envolta, ja que la solitud no es busca ni es troba: la solitud, simplement, s'assumeix.
Deia Nietzsche que la vàlua d'una persona es mesura segons la quantitat de solitud que pot suportar, per això el concepte de solitud és tan dens, polièdric i modelable que la història del cinema l'ha tractat de centenars de formes diferents. Avui, a una de les primeres playlist de Selecció La Gandula, cinc pel·lícules per veure aquest estiu sobre la sort -o el calvari- d'estar sol.
1. Lost in translation
Una pel·lícula que sempre va bé rememorar en una primera cita. Mai no falla. Què fan dos estrangers en una metròpoli amb milions d'habitants que parlen un idioma incomprensible? Els dos protagonistes d'aquest mític film de Sofia Coppola suporten la seva pròpia solitud gràcies a compartir la solitud mútua, ja que és de la seva desconnexió i apatia amb el món exterior d'on neix la tendresa, la màgia i la connexió que els uneix. Ell, un actor solitari que és a Tòquio per gravar un anunci i a qui les trucades de la seva dona li provoquen més indiferència que enyor; ella, la dona d'un fotògraf comercial que es passa el dia a l'hotel esperant que torni el seu marit, que quan arriba no li fa cas. Una nit, a la barra del bar de l'hotel que comparteixen, aquestes dues ànimes solitàries i perdudes fora de lloc inicien una conversa que els permetrà, de cop, deixar de sentir-se sols enmig de tanta gent.
· Aconsellable si... Et toca fer la quarantena en un hotel d'alguna banda del món i t'enamores de la persona que fa la quarantena a l'habitació del costat.
· Poc aconsellable si... Tenies previst anar de vacances al Japó i el coronavirus t'ha obligat a conformar-te amb passar uns dies a Coma-Ruga menjant sushi precuinat.
2. L'attente
Un film vacacional però lent com un retard en un aeroport. Hi ha alguna cosa més solitària que esperar sense que ningú més comprengui l'espera? Jeanne és una noia de vint-i-pocs convidada a passar les vacances de Setmana Santa a la casa d'estiueig del seu xicot, a Sicília. En arribar a la finca, però, a qui es troba és a la mare de Giuseppe, Anna -interpretada per Juliette Binoche, per tant, posem-nos drets-, la dona amb qui compartirà la immensitat d'una casa senyorial d'estil barroc on totes dues, enmig de dubtes, secrets i preguntes sense resposta, esperaran l'arribada de Giusseppe fent front a la pròpia solitud. Un retrat dur, angoixant i colpidor de Piero Messina sobre l'hermetisme i la incomprensió de qui espera allò que no sap si mai arribarà.
· Aconsellable si... Has de conviure amb els sogres totes les vacances i vols veure una pel·li que t'ajudi a tenir una relació més ferma amb ells.
· Poc aconsellable si... Odies la lentitud i delicadesa del cinema francès? Doncs suma-li un director de fotografia que congela plànols de 30 segons on no passa res.
3. Mr.Nobody
Una pel·lícula que si es veu sota els efectes d'alguna droga o havent begut una mica massa encara agrada més. Situem-nos: any 2092, la humanitat ha assolit la immortalitat i Nemo Nobody, als seus 118 anys, és l'últim mortal encara viu al planeta. Els avenços tècnics i científics han permès que els humans no coneguin el significat del verb "morir" i, per tant, amb la perspectiva d'un futur etern, no valorin els records del passat ni les decisions pretèrites. Nobody, però, és l'únic habitant amb nostàlgia de la vida que ha viscut, per això el film és un anar i venir dels seus records fins al seu present, en una pel·lícula d'estructura narrativa no-lineal on la memòria del protagonista esdevé un laberint de camins que van ramificant-se segons les decisions que podria haver pres i que ja mai no prendrà, topant-se una vegada rere altra amb una sola certesa: la seva solitud.
· Aconsellable si... Has vist Dark, et va encantar Interstellar i, en general, et fascinen les pel·lícules quàntiques de ciència-ficció basades en les línies temporals espai-temps plenes de tirabuixons narratius.
· Poc aconsellable si... T'agrada més el realisme que a Miguel Delibes i et fan una mandra infinita els arguments que van endavant i endarrere i reclamen un mapa per saber en quin punt estàs.
4. Le conseguenze dell'amore
Recomanació sorrentiniana marca de la casa, evidentment. "La pitjor cosa que li pot passar a un home que ha passat molt de temps sol és perdre la imaginació, ja que la vida, ja de per si avorrida, es converteix en un espectacle mortal quan desapareix la fantasia". L'autor d'aquestes paraules és Titta di Girolamo, el solitari protagonista d'aquest film de Paolo Sorrentino que narra el dia a dia d'un home que des de fa anys viu absolutament sol i sense parlar amb ningú en un hotel de la Suïssa italiana. La seva vida, que es basa en rutines marcadíssimes i que no reclamen contacte verbal, canvia quan de sobte comença a comunicar-se amb Sofia, la cambrera del bar de l'hotel. És aleshores quan descobrim quin és el motiu de la solitud de Titta i, sobretot, quan observem de forma altament poètica el poder de l'amor, l'únic element capaç de posar en risc les rutines preestablertes d'un home quadriculat i pres d'una solitud que no accepta suborns.
· Aconsellable si... Ets fan de Sorrentino, La grande bellezza et va canviar la vida, has vist tots els capítols de The young pope i The new pope i, sobretot, tens ganes de veure una de les escenes finals més poètiques i plàstiques del cinema europeu contemporani.
· Poc aconsellable si... T'avorreixen el simbolismes, els detalls que semblen insignificants però no ho són i, sobretot, si busques una pel·lícula amb la qual només entretenir-te.
5. Her
Poden les noves tecnologies i les xarxes socials evadir-nos de la solitud? Aquesta podria ser una de les preguntes que deixa a l'aire Her, aquesta brillant pel·lícula d'Spike Jonze en la qual un majestuós Joaquim Phoenix interpreta a Theodor, un escriptor de cartes d'amor per encàrrec que s'enamora d'un sistema operatiu amb veu de dona. Poètica, intensa, tendra i terroríficament colpidora, Her és possiblement la gran pel·lícula sobre la solitud del nostre temps, una era marcada per la connexió virtual amb els altres a totes hores però en la qual, malgrat la facilitat per compartir informació en directe i in situ amb tot el món, la solitud dels éssers humans és més freda i angoixant que mai, potser perquè la vida virtual, com demostra el film, no és res més que això: un engany per autocompadir-nos de la vida que voldríem viure i no vivim.
· Aconsellable si... Vols veure la pel·lícula de ciència-ficció més realista dels últims anys, on fins i tot la moda dels personatges, aparentment futurista quan es va estrenar el film (2013), es pot veure ja avui en qualsevol persona passejant pel Passeig de Gràcia.
· Poc aconsellable si...T'acaben de deixar, t'han trencat el cor, estàs en aquell punt de la vida a la recerca d'un clau "que tregui l'altre clau", et gastes la bateria del mòbil a Tinder i, sobretot, malgastes les teves il·lusions projectant grans nits d'amor i sexe en persones amb qui xateges i de les quals només coneixes un nom i una foto que potser no és real.