Avui, 26 de juliol, Blake Edwards hauria celebrat el seu centenari, un dels directors culminants de l'era daurada de Hollywood. Realitzador d'obres incunables del setè art com La festa o Esmorzar amb diamants, la seva filmografia va ser com la seva vida, un ball constant entre la felicitat i la melancolia. Cineasta únic, recordem les seves cinc millors pel·lícules.
Va ser la pel·lícula que va inspirar els pioners de l'animació William Hanna i Joseph Barbera a crear la icònica sèrie de dibuixos Los autos locos. Rodada l'any 1965, en la que molt probablement va ser la millor etapa creativa de Blake Edwards, i amb un trio de protagonistes immillorable: Tony Curtis, Jack Lemmon, Natalie Wood; La gran cursa és una esbojarrada comèdia automobilística, un gens dissimulat homenatge als seus grans ídols del cineasta: Stan Laurel i Oliver Hardy, i la més impressionant batalla de pastissos mai rodada (4.000 pastissos i cinc dies de rodatge per obtenir l'escena desitjada).
Tot i que Blake Edwards és un referent obligat del cinema de comèdia, poques pel·lícules en la història de Hollywood s'endinsen en els racons més foscos de l'esperit humà com Dies de vi i roses (1962). Jack Lemon, un dels actors fetitxe del cineasta nord-americà, i Lee Remick, interpreten una jove parella que atrapada en la seva addicció a l'alcohol. Una història colpidora (rodada en una època en què els mateixos Edwards i Lemon lluitaven per superar la seva dependència de la beguda) de descens als inferns i redempció. Dies de vi i roses va guanyar l'Oscar a la millor cançó i va estar nominada en quatre categories més. Destacar també, que Blake Edawrds va endur-se la Concha de Plata del festival de cinema de Sant Sebastià.
Basada en la històrica sèrie homònima de dibuixos animats, La Pantera Rosa (1963) és la primera (i la millor) entrega d'una de les sagues més longeves de la història del cinema. Blake Edwards va ser el primer director a adonar-se del gran potencial interpretatiu de Peter Sellers, i l'actor britànic li retorna la confiança firmant una feina memorable sota la pell del carismàticament desastrós inspector Jacques Clouseau.
Es tracta, indubtablement d'una de les millors comèdies de tots els temps: un actor hindú és convidat per equivocació a una festa a Hollywood, maldestre a més no poder, la seva arribada degenerarà en un seguit de situacions caòtiques i surrealistes. Estrenada l'any 1968, era de la cultura pop, estètica que queda reflectida en el seu metratge: La festa, originalment, havia de ser un film sense diàlegs, apostant-ho tot al gag. Amb paraules o sense elles, era una jugada guanyadora quan tens un Peters Sellers en estat pletòric (tot i que el rodatge no va ser especialment senzill: en aquella època Blake Edwards i el seu actor franquícia no es parlaven).
Esmorzar amb diamants (1961) és encara ara, més de mig segle després, una pel·lícula amb alguna cosa indesxifrablement especial. Un drama disfressat de comèdia romàntica que adapta a la pantalla gran la novel·la homònima de Truman Capote amb un tàndem de protagonistes amb una química que traspassa la quarta paret. Audrey Hepburn es va convertir en icona pop (tot i la decepció d'un Capote que volia per al paper a Marilyn Monroe). George Peppard regala el millor paper de la seva vida (dècades més tard el redescobriríem com John "Hannibal" Smith, el cap d'aquella emblemàtica colla d'exsoldats del Vietnam fugitius, que combatien els malvats sota el nom de l'Equipo A). Dolça melangia encapsulada en cel·luloide i amplificada per una de les millors bandes sonores de la història del cinema firmada per Henry Mancini, el compositor de confiança de Blake Edwards.