CODA i 10 pel·lícules que no mereixien guanyar l'Oscar

Any 1942. Si hi ha una pel·li que, passin els anys i passin les modes, segueix encapçalant els llistats de millors de la història, és Ciudadano Kane. El gloriós debut com a director d’Orson Welles és una demostració de talent increïble per un debutant, una lliçó d’atreviment i autoconfiança d’un superdotat. Ciudadano Kane és una pel·li extraordinària que, aquell any, arribava als Oscar amb nou nominacions i només va guanyar el de Millor Guió. El premi gros va caure a les mans de Que verda era la meva vall, i no serà el firmant d’aquest article qui discuteixi els mèrits del gran John Ford, però la Història ens diu que molt poques pel·lis han tingut la transcendència de l’òpera prima de Welles, per cert, mai guanyador d’un Oscar. I compte, que en aquella edició també estaven nominades El falcó maltès, de John Huston i El sergent York, de Howard Hawks.

Any 1953, l’Oscar a Millor Pel·lícula és per L'espectacle més gran del món, de Cecil B. DeMille. Un pompós drama sobre el món del circ, amb James Stewart maquillat com un pallasso durant quasi tot el seu metratge, que, certament, reunia alguns dels elements que sempre han encantat a l’Acadèmia. Però aquell any estaven nominades dues obres mestres que mereixen el premi gros: Sol davant el perill​ (que li va donar el guardó a Millor Actor a Gary Cooper) i, sobretot, l’irresistible L'home tranquil (que va fer que John Ford guanyés el seu tercer Oscar). I encara més: aquell fou l’any de l’eterna Cantant sota la pluja, que ni tan sols optava a Millor Pel·lícula.

Any 1977, Rocky s’endú el premi a Millor Pel·lícula. Una bona pel·li, sens dubte, origen d’una saga que va fer guanyar carretades de dòlars a Sylvester Stallone. Però és que entre les seves competidores hi havia Tots els homes del president, Network i, sobretot, Taxi Driver, d’un Martin Scorsese que aquell any ni tan sols va ser candidat a Millor Director. Una de les mil proves que demostren l’etern maltractament dels Oscar a Scorsese. Si pensem que ha dirigit obres mestres incontestables com Toro salvatge, Un dels nostres, Casino o L'edat de la innocència, no s’entén que només tingui un Oscar, per Infiltrats, que era molt bona però no tan rodona com les anteriors.

Any 1980. Kramer contra Kramer fou la gran vencedora d’aquella gala, amb els premis a Millor Pel·lícula, Direcció (per Robert Benton), Actor (per Dustin Hoffman), Actriu Secundària (per Meryl Streep) i Guió Adaptat (de nou, per Benton). Massa reconeixement per un drama lacrimogen, tan trampós com eficaç, i decididament menor. Un film que, òbviament no tenia la complexitat i l’energia de la colossal Apocalypse Now, de Francis Ford Coppola, una de les pel·lis més poderoses de la història del cinema, que només va endur-se els guardons a Fotografia i a So. 

Any 1981. La guanyadora d’aquella edició fou Gent corrent, el contundent debut darrere la càmera de Robert Redford. Una bona pel·li, sí, austera i emotiva, a contracorrent de què es podria esperar d’una superestrella com Redford, decidida a explorar camins incòmodes. El problema és que aquell any també estaven nominats dos pel·lícules de la dimensió de Toro salvatge (un cop més, la miopia acadèmica cap a Martin Scorsese) i L'home elefant, el fascinant segon llargmetratge de David Lynch, un altre creador incommensurable, irreverent, i eternament ignorat pels Oscar.

Any 1990, els quatre Oscar, inclòs el de Millor Pel·lícula, per l’agradable però decididament menor Tot passejant Miss Daisy, fa riure si pensem que competia amb l’emocionant El Club dels Poetes Morts, de Peter Weir, i amb la sensacional Nascut el 4 de juliol, d’Oliver Stone. Dos films que es mereixien el premi gros molt més que la benintencionada historieta d’amistat entre un xofer negre amb la cara de Morgan Freeman i una velleta surenya amb les maneres de Jessica Tandy. Dues dècades després, Green Book va demostrar que els melodrames racials on the road, amb conductor i passatger aparentment llunyans i íntimament propers, t’asseguren l’atenció sobredimensionada dels acadèmics.

Any 1999. Aquest és un dels més impresentables robatoris de la història dels Oscar. Amb 11 nominacions arribava a la gala com a gran favorita la majúscula Salvem el soldat Ryan. Li van donar cinc premis, entre ells el de direcció a Steven Spielberg, el segon (i últim fins avui). Però la campanada, estil CODA, va arribar quan Harrison Ford obria el sobre i llegia: And the Oscar goes to... Shakespeare In Love. Un lleuger passatemps que, ni de broma, es podia plantejar competir amb la brillant incursió bèl·lica d’un Spielberg que ja estava (i continua estant) molt acostumat a la tírria que sembla tenir-li l’Acadèmia per algun motiu ocult. Cal recordar que, fins que La lista de Schindler (1993) no va fer justícia, el cineasta ja havia perdut amb pel·lis com ET: l'extraterrestre, Encontres a la tercera fase o A la recerca de l'arca perduda, i havia patit un altre cas flagrant: l’any 1986, quan, després de convertir-se en el rei del cinema comercial, va encarar el seu primer drama adult. El color púrpura era un commovedor drama sobre el racisme que, siguem sincers, no era la més rodona que va fer. Però l’havien nominat a 11 Oscar igual que la seva principal competidora d’aquella edició, Memòries d'Àfrica. Resultat final: Spielberg zero, Robert Redford rentant-li el cabell a Meryl Streep set. Zero a set. Enguany, l’únic Oscar a West Side Story (per Ariana DeBose, la captivadora Anita) torna posar al damunt de la taula el menyspreu etern cap a un geni com Spielberg.

Any 2002, Una ment meravellosa s’emporta quatre Oscar (Millor Pel·li, Guió Adaptat, Direcció per Ron Howard i Actriu Secundària per Jennifer Connelly). Aquella mediocre història concebuda pel lluïment de Russell Crowe, i que apel·lava als més baixos instints de l’espectador, va passar per davant de la majestuositat de l’adaptació impossible que Peter Jackson va fer possible amb El Senyor dels Anells: La Comunitat de l'Anell (mèrits reconeguts un parell d’anys més tard, quan la tercera entrega de la saga, El Retorn del Rei, va arrasar, enduent-se les onze estatuetes a les quals estava nominada, empatant el rècord que compartien Titanic i Ben-Hur). I compte, perquè aquell mateix any també era candidata una pel·li que aixeca controvèrsies, però que, pel signant d’aquest article, donava mil-i-una voltes a la guanyadora, Moulin Rouge, el sorprenent i portentós musical de Baz Luhrmann.

Any 2006, guanya Crash. Manipuladora i tramposa fins a dir prou, la calidoscòpica proposta de Paul Haggis, una reflexió sobre la violència racial i religiosa al món d’avui, és, probablement, la pitjor decisió de la història dels premis. En aquella edició competia contra quatre pel·lícules molt millors a tots els nivells: Brokeback Mountain, d’Ang Lee; Munich, d’Steven Spielberg; Capote, de Bennet Miller, i Bona nit i bona sort​, de George Clooney, haurien estat eleccions molt menys discutides i molt més encertades.

Any 2017. Fins la plantofada de Will Smith a Chris Rock, el moment més surrealista de la història dels Oscar era, també, el d’un altre escàndol i una sorpresa majúscula. Que La La Land perdés, amb dosis inesperades de suspens, el premi a Millor Pel·lícula i se l’acabés enduent Moonlight sembla un acudit. Podem aplaudir que l’Acadèmia premiés l’humanista missatge de tolerància del film, però els seus encerts no es poden comparar als de La La Land, guanyadora de sis estatuetes de les catorze a les que aspirava, en un musical fabulós, amb cançons sensacionals, amb una mirada interessantíssima i gens tòpica sobre el preu de l’èxit, i amb una parella protagonista: Emma Stone i Ryan Gosling, que fa saltar guspires.