La commemoració, el 2 de gener, de la caiguda de la ciutat de Granada l'any 1492, és un fet que sol enfrontar els seguidors de la història mítica d’Espanya, que fonamenta en els Reis Catòlics l’essència eterna d’una nació que tindria cinc-cents anys d’antiguitat, amb els defensors de la diversitat, que veuen amb mals ulls celebrar una victòria militar que va suposar la fi de l’últim regne musulmà de la península Ibèrica i va donar sortida a un projecte uniformitzador que, amb els segles, va intentar cloure un projecte nacional d’unificació religiosa, cultural i lingüística que malgrat tot, no ha reeixit.

En l’actual situació política, l’episodi ha estat tot un caramel per a l’espanyolisme, que fent seu el mite de la reconquesta s’ha bolcat a celebrar un acte que, al seu parer, va servir per “derrotar l’últim reducte islamista” i per “consumar la reconquista davant el terror islàmic”, entre d’altres perles.