Els discursos dels premiats solen ser un dels plats forts de les gales de premis. N'hi ha per tots els gustos: polèmics, emotius, lacrimògens, divertits... però tots ells acostumen a tenir un element en comú. Són massa llargs, tant que s'acaben fent pesats i els missatges es dil·lueixen entre els agraïments al pare, a la mare, al director, als cosins i al company de taula a sisè de primària. Per això, els organitzadors d'aquesta mena de gales, que acostumen a ser eternes, han optat per fixar un límit de temps. Quan els premiats s'allarguen massa, acostuma a sonar una música èpica de fons que va pujant de volum a mesura que passen els segons.
La marca de rellotges espanyola Festina, patrocinadora dels Goya, va optar per una altra estratègia: en lloc de renyar, felicitar, com si els actors i els treballadors del cinema fossin uns nens petits en una escola Montessori. Per això, va prometre un rellotge als més ràpids. Finalment, hi va haver tres persones que no només es van endur el cap del pintor, sinó també un rellotge nou. El més ràpid també va ser el més jove, Toni Fernández, que va despatxar els agraïments després de ser guardonat amb el premi a Millor actor revelació per Ciudad sin sueño en només 25 segons. El distribuïdor Enrique Costa, que va recollir el premi a Millor pel·lícula europea per l'excel·lent Valor sentimental va trigar també menys de mig minut, 27 segons. La medalla de bronze va ser per Helena Sanchis, que ho va tenir aclarit en 34 segons després de guanyar el Goya a Millor vestuari per La Cena.