Parlar dels vins de la DO Conca de Barberà és parlar d'una història apassionant que es remunta a fa més de sis segles, però també és fer-ho dels primers vins catalans que van recórrer món i van ser exportats a Amèrica o d'altres països europeus, a mitjans del segle XIX. Sense la viticultura i la força del sector del vi, sobretot durant els segles precedents a la plaga de la fil·loxera, no podria entendre's la Conca de Barberà ni la prosperitat econòmica, social i cultural de la zona, de la mateixa forma que sense la Conca de Barberà posterior a la fil·loxera i el seu fortíssim teixit cooperatiu no podria entendre's el renaixement del vi en aquesta regió sorgida a la falda del riu Francolí.
Vinyes a tocar del monestir de Poblet.
Vins amb una història pròpia
Les arrels vitivinícoles de la Conca de Barberà es remunten als temps dels romans, fa més d'un mil·lenni, quan als territoris que vorejaven el riu Francolí i el seu afluent, l'Anguera, va començar-se a implantar el cultiu de la vinya. Considerat un producte d'altíssimes qualitats terapèutiques, durant l'ocupació sarraïna de la zona el vi va continuar sent un cultiu preuat, però l'eclosió màxima i l'origen qualitatiu del que avui coneixem com a vins DO Conca de Barberà es produeix a l'Edat Mitjana, després de la colonització de les terres per part de catalans i l'arribada dels ordres bernardians del Cister i del Temple. Des del monestir de Poblet i des de la comanda de Barberà, respectivament, van ser els monjos qui van potenciar, millorar i excel·lir en el conreu i l'elaboració del vi a la zona, transmetent als pagesos els coneixements bàsics per cultivar i produir vi i aiguardent de qualitat: els coneixements, que han perdurat fins a l'actualitat, doten els vins de la DO d'una expressivitat i un ímpetu perceptible de la primera a l'última ampolla produïda a la zona.
La saviesa monàstica en el terreny de la vinicultura va permetre que al segle XIX, abans de l'arribada de la fil·loxera, l'aiguardent de la Conca de Barberà elaborat gràcies a un minuciós cultiu de la vinya s'exportés al continent americà i a mitja Europa, però l'arribada de la fil·loxera va truncar-ho tot, com a la resta del país. Si al Penedès la plaga va ser l'impuls definitiu per reinventar-se fent vi escumós, a la Conca de Barbera la fil·loxera va esperonar els afectats, els pagesos, a unir-se i fer front a la crisi agrupant-se en cooperatives agrícoles: l'any 1884 els pagesos del poble de Barberà van fundar un sindicat per elaborar el vi en comú, fent que la Conca de Barberà fos la pionera a Catalunya i a la resta de l'Estat en l'agrupació dels pagesos en cooperatives agrícoles vinculades al sector vitivinícola.
Celler Cooperatiu de Barberà de la Conca.
Al pot petit hi ha la bona confitura
El ressorgiment agrícola i vitivinícola de la zona assolit pels pagesos i el cooperativisme va provocar que entre el 1912 i el 1919 es construïssin sis cellers modernistes a la comarca, i això, en un territori tan petit és tot un mèrit. Per què? Perquè la DO Conca de Barberà és una de les denominacions d'origen més petita del país, amb menys de 3000 hectàrees de vinya i escassos 15 municipis adherits a la DO. Malgrat aquesta petitesa, existeix un interessant cromatisme pel que fa a les vinyes, ja que n'hi ha de plantades a 300 metres, però també d'altres que gairebé s'eleven fins als 1000 metres d'altitud sobre el nivell del mar, com les vinyes ubicades als vessants de les muntanyes de Prades.
Aquest contrast entre el cultiu a la zona central de la Conca i el de les vinyes més muntanyoses es nota també en la climatologia: en línies generals la Conca de Barberà és un territori que es defineix pel seu clima mediterrani de transició, és a dir, amb una mescla de la suavitat de les comarques tarragonines del litoral i la continentalitat pròpia de les comarques lleidatanes. Aquesta combinació, sumada a l'arribada de vents humits de la costa i de la inversió tèrmica, fa que sigui una zona on existeix un diferencial tèrmic notable entre el dia i la nit, amb hiverns freds i estius no massa calorosos.
Trepat, una varietat patrimonial
Parlar de la Conca de Barberà és parlar del Trepat, la varietat de raïm negre més típica de la zona i la que dóna personalitat als vins de la denominació d'origen, però si fem servir l'adjectiu típic i no autòctona és perquè no se sap del cert si el Trepat és només autòcton de la Conca de Barbera. Fent arqueologia vitivinícola, es pot assegurar que abans de la fil·loxera hi havia Trepat a tot Catalunya, però que després de la plaga, amb el replantament de totes les vinyes, el Trepat només es va conservar a la Conca de Barberà. Per què, però? Pot ser que fos pel fet que el Trepat és capaç de rebrotar després d'una gelada i les característiques climàtiques de les vinyes de la Conca n'afavoreixen el seu cultiu?
Ceps de Trepat en una vinya de la zona central de la Conca de Barberà.
Sigui com sigui, fins a l'any 2004 el Trepat era una varietat menyspreada, oblidada i molt poc valorada, ja que donava vins amb poc color i poc grau, considerant-se una varietat per a vins rosats. De fet, l'any 2004 no existia en tot el món cap vi negre elaborat amb Trepat. Tot va canviar, però, quan el celler Carles Andreu va decidir aquell any fer una poda en verd a les vinyes de Trepat i elaborar el primer negre d'aquella varietat, per molt que els més vells de la zona arribessin a assegurar que "fer un vi negre amb Trepat és impossible". La jugada va ser arriscada, i la realitat és que durant els primers anys ningú va creure que aquell experiment funcionés, però l'any 2009 dos cellers més de la zona com Josep Foraster i Molí dels capellans van sumar-se al repte, i la realitat és que avui els vins monovarietals de Trepat són valoradíssims, tant a casa nostra com arreu del món: l'any 2011 el crític de vins Erik Asimov, del The New York Times, escrivia que el Josep Foraster Trepat 2010 era "un estrany negre elaborat 100% amb trepat, cultivat a Catalunya, a la regió de la Conca de Barberà, al nord-est d'Espanya. Normalment el trepat serveix per elaborar rosats i caves. Per si sol és pàl·lid, fresc, lleuger i amb aromes de cirera, amb un toc de xocolata amarga, resulta deliciós quan es serveix lleugerament fred".
Només hi ha Trepat a la DO Conca de Barberà, però? Evidentment que no. Que aquesta varietat patrimonial hagi permès situar el nom de la zona al panorama internacional no exclou que a la regió s'hi cultivi també Ull de llebre o Garnatxa Negra, així com Macabeu i Parellada, que donen com a resultat vins blancs lleugers, de fina aroma afruitada i moderada graduació alcohòlica. Els rosats DO Conca de Barberà també tenen bona presència al mercat, ja que són vins lleugers, afruitats i frescos per la moderada acidesa.
Rutes: la Ruta del Trepat i la Ruta de les Catedrals del Vi
L'empremta cooperativista de la comarca és més que evident no sols en la història de la cultura del vi a la Conca de Barberà, sinó també físicament en els 6 cellers cooperatius modernistes i que Àngel Guimerà va descriure com a "Catedrals del Vi". Una ruta enoturística ressegueix aquests sis edificis emblemàtics, històrics i que en l'actualitat no només descriuen què va ser la Conca de Barberà, sinó què són avui els seus vins i els seus pagesos. Els sis cellers són: L'Espluga de Francolí, Sarral, Barberà de la Conca, Rocafort de Queralt, Montblanc i Pira. La Ruta del Trepat és una altra de les rutes turístiques més interessants de la zona, i que incorpora el Trepat com a eix vertebrador: resseguint-la es poden descobrir tots els cellers que elaboren amb aquesta varietat de raïm tan singular i especial.
Celler Cooperatiu de L'Espluga de Francolí.
Fora de les propostes enoturístiques però lligades estretament amb la personalitat vitivinícola de la comarca, la Ruta del Cister, amb parada important i necessària a Poblet, és una altra gran manera de resseguir la identitat de la Conca de Barberà. Però si el que es desitja és comprendre com era la vida en aquesta comarca no fa tants anys i entendre la importància de l'agricultura al voltant del vi a la Conca de Barberà, el Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí és una opció valuosíssima: un viatge al passat no només de la comarca, sinó de la seva economia, els seus costums i la seva societat. És a dir, un viatge a un món que ja no és el d'avui, però que ajuda a entendre per què el món que avui coneixem, a la Conca de Barberà o fora d'ella, és el que és.
Amb el suport de:
