Aquestes fotografies de la Barcelona del segle XIX et faran ballar el cap

Aquesta és una imatge recurrent dels canvis que ha experimentat la ciutat, però, tanmateix, causa sorpresa cada cop que es veu. A finals del segle XIX, la Catedral de Barcelona tenia una façana absolutament desproveïda de l’actual decoració neogòtica actual. Quan es va construir la catedral, la façana va quedar pendent i només es va deixar un simple mur llis. No seria fins a finals del segle XIX que, sota l’impuls de Manuel Girona, es va fer la façana actual, inspirada en un projecte inicial del segle XV. Encara una mica més tard es va construir el cimbori, acabat el 1913.

En aquesta imatge hi ha pocs aspectes reconeixibles en l’actualitat. D’una banda, la inconfusible silueta de la muntanya de Montjuïc i de l’altra, la façana principal de les Drassanes, molt diferent de com llueix ara. Tota la resta fa ballar el cap. La platja del primer pla correspon a l’actual Port Vell, les muralles del fons, al complex militar que hi havia aleshores, que porta a recordar que les Drassanes van ser d’ús militar durant molt de temps, motiu pel qual s’han conservat al llarg dels segles. També s’aprecia com el mar arribava ben bé a les portes de les Drassanes.

L’Estació del Morrot del segle XIX poc té a veure amb l’actual terminal de mercaderies del Port de Barcelona, que no ha perdut l’activitat en tots aquests anys, però el més indicatiu de la imatge és que ofereix una nova visió de Barcelona, amb el brogit industrial definit per les locomotores de vapor i els vaixells del fons, en un moment en que el fotògraf, en aquest cas, Antoni Esplugas, tria retratar un entorn que defuig el monumentalisme per presentar una ciutat existent, la de la revolució industrial, amb una estètica completament diferent que normalitza les noves fites de l’enginyeria.

Aquesta imatge de Marcos Sala mostra l’edifici històric de la Universitat de Barcelona en construcció, quan tot just s’havia aixecat la planta baixa. No només contrasta amb la monumentalitat de l’edifici neoromànic tal com es pot veure en l’actualitat, sinó que fixa en l’imaginari fotogràfic del moment la necessitat d’obrir-se a l’Eixample i de retratar sobre el terreny la transformació que experimenta la ciutat. En un moment de plena expansió del nou districte, els fotògrafs s’adonen que cal documentar aquest procés de canvis i que la fotografia d’edificis en construcció pot aportar més dades que la del mateix edifici el dia de la inauguració.

La importància d’aquesta imatge del pati de l’Hospital de la Santa Creu no rau en els canvis que hagi pogut experimentar l’arquitectura, tot i que n’hi ha, sinó en el fet que el fotògraf Antoni Esplugas va adonar-se que la nevada que va tenir lloc a Barcelona el febrer del 1887 era un fet fotografiable. De fet, aquella nevada -com ho va ser també la del 1962- va ser un exemple paradigmàtic de com la fotografia servia per documentar l’excepcionalitat i les alteracions inesperades per deixar un testimoni gràfic d’una situació efímera. És a dir, fotoperiodisme de les acaballes del segle XIX.