L’historiador i polític Ferran Mascarell i Canalda (Sant Just Desvern, 1951) és un bon coneixedor de Barcelona, un coneixement que ha anat acumulant al llarg dels anys en una combinació de la seva trajectòria professional i política que ara ha pres la forma d’un llibre que vol ser, segons el propi autor, “un homenatge no condescendent” a la ciutat. Barcelona. Una Immersió ràpida (Tibidabo Edicions, 2025) és doncs un conjunt de reflexions sobre la ciutat a manera de “guia conceptual”, en el que marca el “caràcter profund de la ciutat” com a “ciutat lluitada”, enfront del concepte de “ciutat regalada” que aplica a Madrid.
Mascarell va ser conseller de Cultura en un breu període del 2006 amb Pasqual Maragall i un de més llarg entre 2010 i 2016 amb Artur Mas; regidor de l’Ajuntament de Barcelona també en dues etapes, entre 1999 i 2006, amb el PSC, on va tenir responsabilitats de govern com a regidor de Cultura, i entre 2019 i 2023, on va estar a l’oposició al grup municipal de Junts per Catalunya, a més de delegat Govern a Madrid i diputat al Parlament de Catalunya. Aquesta trajectòria política, precisament, li dona el bagatge necessari per articular un discurs sobre una Barcelona que té, com a principal repte actual, el “d'aprendre a mirar el conjunt de Catalunya i actuar sabent que la solució dels seus problemes són també la solució dels problemes del conjunt dels pobles i ciutats de Catalunya”
Senyor Mascarell, vostè ha estat actiu en política municipal, com a regidor de govern amb el PSC i després com a regidor a l'oposició amb Junts. Escriure un llibre sobre Barcelona després d’aquesta implicació política, és un repte fàcil o és precisament més difícil per això?
Facilita les coses. Les meves feines m'han permès conèixer molts angles de la ciutat, gairebé tots els detalls, les organitzacions, les persones. Això evita repetir els tòpics. He tingut ganes de fer un homenatge no condescendent, un homenatge no frívol; crític sobre la ciutat. Aquest és el punt de partida perquè a mi la ciutat m'ha donat moltes coses. I trobo que el fet que me les hagi donat té a veure amb el caràcter de la ciutat. Penetrar en el caràcter de la ciutat, entendre les lògiques internes, el que va més enllà d'una sola generació, el que finalment ha anat constituint el fil conductor de la ciutat generacional durant pràcticament vint segles és el que em venia de gust i és el que he intentat.
Si aquest és el punt de partida, un cop escrit quin és el punt d'arribada?
El punt d'arribada és una conclusió que ve a dir alguna cosa així com la ciutat va allà on se la porta. Si la ciutat ens la mirem com un cos que va on vol, malament, hem de saber on la portem. I a més a més, la història de la ciutat demostra que quan se la porta, la ciutat es fa a la mida de les persones. Perquè normalment a Barcelona les coses van bé quan la gent que hi vivim la portem, o sigui, ens hi comprometem. Barcelona és el resultat de molts compromisos de la ciutadania en forma essencialment de societat civil i en forma de governs democràtics. Quan la societat civil funciona, té convicció sobre la ciutat i, a més a més, al costat té un govern democràtic ben entrelligat, la ciutat sempre ha fet canvis d'escala molt importants sense perdre un element que aquí he posat insistentment en relleu, que és l'escala humana. Aquest joc entre canviar l'escala però no perdre l'escala humana, l'escala de proximitat, la ciutat passejable, la ciutat dels barris, la ciutat que a tu et fa sentir protagonista és una de les característiques principals de la ciutat de Barcelona.
Diu que la ciutat s'ha de portar, però en el fons la ciutat també és una mena d'ésser viu. En algun moment del llibre s’hi refereix com un animal que batega. Pot passar que la ciutat s'escapi del control dels ciutadans?
Sí, sobretot a ciutats com Barcelona. Les ciutats són els seus ciutadans però també tot el que l'envolta. I què l'envolta? Pressions internacionals, fons voltor, poders superiors. L'Estat és un poder superior que li assigna unes funcions a Barcelona que no són necessàriament les que convenen a la gent de Barcelona. Per tant, sí, a la ciutat és bo que se la porti, i sobretot ciutats com Barcelona, que són ciutats que mai han tingut una relació fàcil amb el poder polític superior, i ara, tampoc amb els fons internacionals superiors. Per tant, en aquest joc és on està l'èxit o el fracàs de la ciutat.
A la ciutat és bo que se la porti, i sobretot ciutats com Barcelona, que són ciutats que mai han tingut una relació fàcil amb el poder polític superior"
El subtítol del llibre és Una immersió ràpida. Potser algú es pot pensar que estem parlant d'una guia de Barcelona, de recomanacions per visitants i no ho és. Què li diria a algú que pensa que aquest llibre és una guia?
Que el llegeixi sense buscar una guia turística, no és una guia turística. És una guia conceptual, una introducció al caràcter profund de la ciutat. Qui el llegeixi podrà veure alguns factors que caracteritzen Barcelona i alguns dels atributs que la ciutat té. Per exemple, aquesta és una ciutat on el que ha tingut sempre importància és el talent de la gent. El segon element és que Barcelona és una ciutat de gent que l'ha lluitada. Mai ningú li ha regalat res a la gent de Barcelona. Llevat que considerem que va ser un regal que l'emperador romà de torn decidís emmurallar aquest territori. Però l'emperador va desaparèixer i la continuïtat de la muralla, l'ampliació de la muralla i la destrucció de la muralla, tot això s'ho van fer els barcelonins. Però, a més a més de ciutat lluitada, és una ciutat treballada. Allò que es deia al segle XIX, que els barcelonins treien pa de les pedres, no es deia per casualitat. Aquí no hi havia petroli, no hi havia carbó. Hi havia la gent i el seu talent, la seva capacitat comercial, que era un element que caracteritzava la ciutat. També la diversitat. Qui ho llegeixi veurà que aquesta por que tenim a la diversitat, teòricament l'hauríem de perdre, perquè Barcelona ha demostrat que la diversitat és un factor consubstancial a la pròpia ciutat. Mai ha sigut una ciutat d'una sola vèrtebra civilitzatòria. Sempre hi ha hagut grups molt diferents convivint a la ciutat. I més modernament també veurà com la ciutat va apostar per la democràcia, davant d'aquesta mena de nacionalisme populista que abunda a tants llocs, Barcelona va demostrar que la democràcia li prova. I al final de tot hi han apuntats uns quants reptes. Per tant, no trobarà una guia, trobarà un escàner profund sobre la ciutat.
Una imatge que utilitza molt és la de Barcelona com a palimpsest, és a dir, un document reescrit i reutilitzat. En la presentació del llibre, el president Mas també parlava molt de sediments, substrats... Barcelona, en definitiva, s'ha fet cap a capa?
Sí, és la idea que és una ciutat reescrita moltes vegades, per assenyalar que no ens hauria d'estranyar, no ens hauria de sorprendre que ara fos un d'aquests moments de reescriptura. Hauríem de perdre por de reescriure la ciutat. Els barcelonins del 1840 van decidir reescriure la ciutat, bàsicament perquè a la ciutat de les muralles ja no hi cabia la gent, era una ciutat impossible de viure si no s'enderrocaven. Les muralles no les va enderrocar cap poder superior, les va enderrocar la voluntat de la gent. Fins i tot van anar amb pics i pales a enderrocar les muralles perquè van dir prou. Ara hi ha altres muralles que la ciutat ha d'enderrocar. Jo al final dic que la muralla més important que en aquests moments té Barcelona per enderrocar és la muralla de la connexió, la connectivitat amb el conjunt del país. Ha de superar la idea que és Barcelona i la seva àrea metropolitana i el país és una altra cosa. Barcelona, àrea metropolitana i país, amb totes les àrees metropolitanes que s'hi han instal·lat, és una sola unitat conceptual. El turisme no es resol només dient que no en volem a Barcelona, perquè potser Barcelona no en vol tant, però potser li va estupendament bé al conjunt del país. El joc ha de ser de capital davant de país i de país que veu el paper de la capital. Això a Barcelona li anirà bé, però li anirà bé al conjunt de Catalunya.
Els barcelonins del 1840 van decidir reescriure la ciutat, bàsicament perquè a la ciutat de les muralles ja no hi cabia la gent, era una ciutat impossible de viure si no s'enderrocaven. Ara hi ha altres muralles que la ciutat ha d'enderrocar"
Hi ha una altra idea que repeteix, que és la de servidor central d'una Catalunya de ciutats. L'àrea metropolitana s'ha quedat petita?
No és que s'hagi quedat petita, simplement que ja no és només el territori amb el que interactua preferentment. Els noucentistes parlaven de la Catalunya-ciutat. Va ser una part fonamental de la teoria d'aquell temps. Com estem parlant nosaltres del servidor central, ells parlaven de la Catalunya-ciutat com a imatge que servia per dir: volem que el conjunt de Catalunya tingui biblioteques, telèfons, bones carreteres i electricitat. Això és la Mancomunitat. Aquella Catalunya-ciutat el que volia era que a tot el territori arribés el progrés que Barcelona ja expressava. El que tenim a hores d'ara és una Catalunya de ciutats, no és una Catalunya-ciutat que mira Barcelona, perquè Barcelona vagi més endavant que el conjunt del país. El conjunt del país té el mateix estàndard. Es poden equilibrar coses, però té un estàndard similar al de Barcelona i, per tant, el país s'ha de mirar com un conjunt de mobilitats, fins i tot per resoldre els principals problemes. El problema del turisme que dèiem, és un problema per Barcelona, però no ho és per altres indrets, que hi viuen. S'ha de trobar un equilibri bo entre una cosa i l'altra. Barcelona és una bona porta d'entrada. El problema de l'habitatge no es resol només mirant Barcelona. No modernitzar Rodalies és un gravíssim problema, perquè a hores d'ara Catalunya, amb una mobilitat ben engreixada, ben articulada, tindria bastants menys problemes des del punt de vista de l'habitatge, des del punt de vista de la productivitat econòmica, des del punt de vista fins i tot del benestar. Que tot sigui un espai interconnectat del que Barcelona en pot ser un gran servidor central, no l'únic, perquè per sort ja no funciona amb un únic servidor.
En aquestes peces que cal encaixar hi ha una constant que és com encaixa Barcelona a l'Estat o com encaixa en un Estat que no ha volgut mai que Barcelona sigui com és. Quin és el problema que ha tingut Barcelona amb l'Estat o l'Estat amb Barcelona?
He dit hi ha ciutats lluitades, en el cas de Barcelona, i dic en el text que hi ha ciutats regalades. Madrid és una ciutat regalada. No parlo de la gent que viu a Madrid, parlo del concepte ciutat. És una ciutat que en un moment determinat un rei va dir aquí posarem la capital de l'Estat. Aquesta capital de l'Estat s'ha convertit en una mena de districte federal, estatal. Jo hi he viscut quatre anys, allà i es veu, si tu vas amb curiositat i tens preocupacions polítiques, ho veus. Aquella ciutat és bàsicament la representació del poder de l'Estat. La gent que treballa en els organismes públics, la gent que treballa en l'entorn públic espanyol, ha fet de Madrid un lloc especialment beneficiat amb inversions, ho sabem, amb dedicació política, amb interès de centralitat. Si busques la intel·ligència artificial i preguntes que caracteritza Barcelona et diuen creativitat. Mira, coincideix amb el que pensem. Si preguntes què caracteritza Madrid diu centralitat. La intel·ligència artificial diu centralitat.
Que no és només geogràfica.
No, és centralitat política que buida tot allò que toca. La idea de vaciar Espanya és certa. Ara, en aquest vaciar Espanya hi ha una cosa que és doblement vaciada, triplement vaciada, quatre vegades vaciada, que és Catalunya i, específicament Barcelona. Com ho fa Madrid això? Quan dic Madrid, dic l'Estat. Amb la no inversió. A Madrid inverteix un 200% cada any i a Barcelona, com en el conjunt de Catalunya, es queden en el 30, el 32%. No inversió, dèficit fiscal, no acabament de les infraestructures... Fa 30 anys que sento parlar del corredor mediterrani, de l'ampliació de l'aeroport... Encara li diré una cosa més, en termes de renda, Barcelona és una ciutat en la qual la renda per càpita personal, no dic la general, no dic la global, sinó la personal, la familiar, porta uns 20-25 anys frenada, des del 2008. Madrid, en aquest període, ha crescut en la renda familiar aproximadament un 20% per sobre de la catalana. La renda familiar a Madrid és un 20% més alta que la catalana. Això ha passat en aproximadament 30-40 anys de vida democràtica. Per casualitat? Per què els catalans hem deixat de treballar? Per què ara no som tan treballadors com érem? No, perquè l'Estat no és neutral. I quan l'Estat no és neutral, això es nota. Barcelona és una ciutat que té una capitalitat històrica, política, profunda, que és la catalana, que no es vol reconèixer, i fins i tot dins de Catalunya hi ha partits que no li donen significació, quan és el gran coixí que té el nostre país, aquest vincle entre ciutats, aquest vincle profund, aquest vincle que nosaltres en diem catalanisme. El catalanisme és un nexe que si està ben engreixat i ben articulat, la gent que arriba sap on viu. Si el nexe està desengreixat, la gent que arriba no sap on viu. La catalanitat és la llengua, és l'espai públic, és la democràcia. Són un conjunt de regles del joc que Catalunya ha anat construint pràcticament des de principis del segle XIX. El valor del treball, el valor de la convivència. Totes aquestes coses, aquest nexe, la capitalitat, tot això és el que justament l'Estat intenta destruir permanentment. L'Estat no és neutral. I una ciutat al segle XXI necessita un bon Estat al darrere. El principal problema que té Barcelona és que al darrere no té un bon Estat. No podem dir que la ciutat està estancada o que la ciutat no va bé, no és un problema de l'actitud dels barcelonins.
Un dels principals problemes que té la ciutat ara mateix és el de l'habitatge. L'alcalde Collboni insisteix molt en la voluntat de garantir el dret dels barcelonins a quedar-se a la ciutat. Tenim problemes de manca d'habitatge, de preus de lloguer, de l’ús turístic. Quina és la solució?
Els barcelonins tenim dret a quedar-nos a la ciutat. Però la ciutat, que jo sàpiga, té 90 quilòmetres quadrats i Madrid en té 600. Si no els hi expliquem a la ciutadania que amb 90 quilòmetres quadrats, en el millor dels casos, fent moltes reescriptures, donant molts usos nous, allò que dèiem del palimpsest... la veritat és que la ciutat té un límit de creixement. Té un límit de creixement des del punt de vista de la pròpia economia. El conjunt de l'economia de Barcelona està profundament lligat amb el conjunt de l'economia del conjunt de Catalunya, molt entrelligada amb l'àrea metropolitana, però també amb Girona i amb Tarragona i amb Reus i amb les Terres de l'Ebre. També amb el conjunt d'Espanya. Diem coses com que tothom té dret a viure, com si tothom en tingués la possibilitat, tot el planeta Terra té la possibilitat de viure a Barcelona? No. Els que hi hem nascut és normal que en tinguin ganes però també tenim dret a tenir un bon habitatge assequible, encara que no sigui estrictament a Barcelona, perquè Barcelona té un límit. Això vol dir oferir una mobilitat que no tenim. I la mobilitat ha d'anar lligada a tots els mateixos serveis. Això vol dir distribuir serveis, bona mobilitat i habitatge a tot arreu. I en funció d'això la gent triarà. I en funció d'això, aquesta tensió que té a hores d'ara l'habitatge minvarà. Hi ha altres països que serveixen d'exemple. El sòl pot estar taxat, els preus dels habitatges també, el nombre d'habitatges que tu compres també.
Quin és per vostè el gran repte de Barcelona?
El repte més important de ciutat? Diria que el repte més important és reconstituir el muscle, la musculatura col·lectiva. La idea aquesta que Barcelona ha fet coses molt importants, els més veterans tenim els Jocs com un gran referent, però no és l'última, i la que toca ara, el repte més important que toca ara, és trencar la frontera de la Barcelona capital del conjunt de Catalunya. Barcelona ha d'aprendre a mirar el conjunt de Catalunya i actuar sabent que la solució dels seus problemes són també la solució dels problemes del conjunt dels pobles i ciutats de Catalunya. Si aquesta muralla mental, la tirem enrere, prou d'allò de capital i rerepaís, és capital i capital i aquest repte tinc la impressió que conceptualment és el més important.
No voldria acabar l'entrevista sense preguntar-li si vostè està retirat al cent per cent de la política activa. Li ho dic perquè l'any 27 hi ha eleccions municipals. Podem esperar alguna sorpresa?
No, no, cregui'm que no. Jo estic absolutament retirat. De fet, em vaig retirar de la política de partit l'any 2010 quan vaig deixar el PSC i jo no em vaig incorporar a cap altra formació. Em vaig tornar a engrescar amb la Crida, ara de fa cinc o sis anys. Em vaig fer automàticament de Junts i vaig deixar Junts ja fa tres anys. A més a més, ho vaig explicar públicament i l'hi vaig explicar al propi president Puigdemont, perquè tinc la impressió que a mi em resulta més còmode poder explicar el que tinc ganes d'explicar sense necessitat de cap coordenada. Després, a l'hora de votar, ja votaré a qui em sembli oportú. Però no, no. La meva vocació d'aquests propers anys és escriure, he escrit sobre Barcelona perquè era una cosa que tenia ganes de fer, però estic fent altres coses i seguiré així.
ENTREVISTA SENCERA: