La implementació a la ciutat de Barcelona del model superilla té efectes contradictoris, d’una banda, ha generat carrers més amables i verds que han permès la millora de la qualitat de vida urbana, de l’altra, han estat focus d’incivisme i de gentrificació. A aquests efectes se suma ara un altre, la possibilitat de generar desigualtats si no s’adapten a l’escala metropolitana o, dit d’una altra manera, si no abandonen un cert barcelonacentrisme. Aquesta és una de les principals conclusions de l’estudi efectuat per professors del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, que apunten que implantar aquest model des del que anomenen “localcentrisme”, desconnecta les actuacions de la realitat metropolitana.
En concret, l’estudi Urban Planning Paradoxes and Sociospatial Fragmentation: The Superblock Barcelona Case (2016–2023)’, publicat a la revista International Journal of Urban and Regional Research i elaborat pels geògrafs Lluís Frago i Alejandro Morcuende denuncia les contradiccions entre el discurs ecològic i les pràctiques urbanes locals del projecte Superilla Barcelona, posant en dubte la seva capacitat per afrontar els grans reptes ambientals i socials des d’una visió metropolitana a partir d’una anàlisi acadèmica de l’aplicació de les superilles a Barcelona on compara els objectius d’aquest tipus d’intervencions urbanístiques amb la seva implementació pràctica, i reflexiona sobre com aquest enfocament pot afrontar els grans reptes ambientals i socials des d’una òptica més àmplia i metropolitana.
L’article observa que el model superilla, presentat com una solució als efectes del canvi climàtic i com a model de ciutat més saludable i humana, s’ha desenvolupat principalment des d’una òptica de proximitat i actuació a escala de barri, sense tenir en compte la complexitat funcional i territorial de Barcelona. Els autors parlen d’un fenomen que anomenen “localcentrisme”, una focalització per intervenir només a escala de districte o barri, que desconnecta les actuacions de la realitat metropolitana i de les necessitats del conjunt de la ciutat. Un dels casos analitzats amb més profunditat és el del districte de l’Eixample, on s’ha desplegat el projecte de manera més intensiva. Tot i ser un espai d’alta densitat, amb gran concentració d’activitats econòmiques, sanitàries i culturals, les actuacions en forma de superilla hi han estat guiades per criteris residencials i ecològics. Això ha generat algunes inquietuds per la pèrdua de funcionalitat urbana i l’impacte sobre sectors com el comerç, la restauració o el transport de mercaderies.
Tres paradoxes a considerar en el desplegament del model
Frago i Morcuende identifiquen tres paradoxes que, a parer seu, poden generar tensions en el desenvolupament del model superilla. En primer lloc, apunten que el projecte podria afavorir una certa fragmentació territorial, ja que podria intensificar la dinàmica competitiva entre municipis i afavorir una urbanització més aïllada i amb desigualtats d'accés als serveis. En segon lloc, observen que l’objectiu d’afrontar reptes globals com el canvi climàtic sovint es tradueix en accions molt focalitzades a escala local, amb un impacte que pot resultar limitat si no s’integra en una estratègia més àmplia. Finalment, expressen que el model tendeix a prioritzar la funció residencial de l’espai urbà, deixant en segon pla altres usos com el comerç, l’activitat econòmica o la mobilitat, amb el risc que aquesta orientació redueixi la complexitat urbana i el dret col·lectiu a la ciutat. En aquest sentit, introdueixen el concepte de “fer ciutat fent menys ciutat” per referir-se al risc que certes intervencions puguin restringir el potencial inclusiu de l’espai públic, tot i partir d’un discurs amb vocació transformadora i socialment compromesa.