El dictador Francisco Franco va morir el novembre del 1975 i el seu règim no es va desballestar del tot fins ben entrat el 1979, quan la democràcia va arribar també als ajuntaments. L’Estat espanyol entrava en una nova fase política on, de cop i volta, els ‘demòcrates de tota la vida’ afloraven per tot arreu i semblava que ningú volia tenir res a veure amb la dictadura feixista que havia governat Espanya durant gairebé quaranta anys. Amb tot, el procés de ‘desfranquització’ no va ser ràpid -a diferència de la desnazificació alemanya- ni tampoc es va fer al mateix ritme segons el territori.
En tot cas és cert que a Catalunya en general i a Barcelona en particular, el franquisme visual més notori va anar desapareixent amb una certa celeritat i l’aprovació de la llei de la Memòria Històrica del 2007 va significar la pràctica desaparició dels vestigis franquistes, això sí, amb notòries excepcions, com el monument de la Batalla de l’Ebre de Tortosa, encara immers en una batalla judicial inacabable.
Pel que fa a Barcelona, sobre el paper es pot creure que ja no hi ha restes que glorifiquin la dictadura feixista, però el cert és que, si és grata una mica, encara queden alguns vestigis persistents. A la ciutat n’hi ha, almenys, aquests cinc:
Un símbol franquista que ha persistit durant molts anys en milers de localitzacions han estat les plaques amb el símbol de la Falange -el jou i les fletxes- que certificaven que un determinat immoble estava dedicat a habitatges de protecció oficial. És el llegat de la dictadura més conegut i en els darrers anys l’ajuntament les ha suprimit gairebé totes, gràcies a campanyes d’eliminació sistemàtiques, com la que va dur a terme el 2016 al districte de Nou Barris. Malgrat això, encara en persisteixen algunes, com la que llueix a la façana de l’edifici del carrer Francesc Pérez Cabrero, 11B, en un lateral del Turó Park (Sarrià-Sant Gervasi).
La persistent placa franquista del carrer Francesc Pérez Cabrero / Carlos Baglietto
Pot passar desapercebuda, però al centre de Barcelona hi ha una gran pintada amb lletres de motlle dedicada al fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera. Es troba al carrer de Santa Llúcia, just al costat de la façana principal de la catedral de Barcelona i està força esborrada. El rètol va ser pintat just després de la Guerra Civil en honor i glòria d’aquest ‘màrtir’ de la causa feixista, i tot i que el temps gairebé l’ha invisibilitzat, encara es pot endevinar amb una mica de paciència. Per sort, els milers de persones que hi passen al dia ni se n’adonen, perquè la vista se’n va cap a l’edifici del davant, la Casa de l’Ardiaca.
La pintada ocupa metres de façana de la catedral / Carlos Baglietto
L’any 1939, l’aleshores avinguda de Pedralbes, que tenia aquest nom des del 1904, va ser rebatejada com a avinguda de la Victòria, en clara referència al triomf de les armes franquistes. A finals del 1979 va recuperar el nom original, però així i tot, al número 22 un cartell manté el nom franquista. Es tracta d’un rètol de caràcter privat, ja que just al costat hi ha la placa oficial, i això fa que no es pugui treure sense l’acceptació de la Comunitat de Propietaris. L'octubre passat i en el marc del consell del Districte de les Corts, l’equip de govern va anunciar que estava a punt d’arribar a un acord que en permetria la retirada. Tanmateix, arribats al 2022 el rètol persisteix.
El rètol amb el nom franquista pertany a la comunitat de propietaris / Montse Giralt
Al mig del cementiri de Sant Andreu hi ha un panteó únic a tot Barcelona, l’anomenat Panteó del Soldat. Es tracta d’un recinte dins el recinte reservat a l’últim descans de militars i amb un clar origen franquista. Malgrat que en els darrers anys hi ha hagut un procés de ‘desfranquització’ visual, eliminant els elements més ostentosos com ara escuts amb l’àliga i també jous i fletxes, l’essència de l’espai continua sent la mateixa, mantenir la memòria de militars traspassats durant la dictadura franquista. La mateixa estàtua que dona pas al recinte i que representa un soldat sembla una referència clara a la ‘guardia sobre los luceros’, últim destí dels falangistes caiguts segons l’himne ‘Cara al sol’.
L'estàtua d'un soldat fa guàrdia davant el memorial / Jordi Palmer
Dins del recinte del castell de Montjuïc, però en un punt força apartat i normalment poc recorregut, es troba el fossat de Santa Elena, un lloc que conserva un Monument als Caiguts que, tot i que actualment ostenta una placa que dedica l’espai a ‘tots aquells que van ser afusellats en aquest fossat de Santa Elena i de totes les víctimes de la Guerra Civil’, en origen es refereix només als caiguts d’un bàndol de la guerra, els que la van guanyar. Certament, en aquest espai van ser afusellats militars rebels i per això va ser triat per bastir el memorial. Una escultura de clara estètica franquista encara hi roman, en l'últim monument als caiguts franquistes després de la desaparició, fa dècades, del que hi havia a l’avinguda Diagonal, just davant el palau de Pedralbes.
El memorial, en un espai apartat del castell de Montjuïc / Canaan