Passejar per Barcelona és, sovint, caminar entre noms masculins. Les dades del nomenclàtor municipal mostren que menys d’un de cada deu carrers dedicats a persones recorda una dona, un desequilibri que reflecteix les desigualtats històriques en el reconeixement públic. Amb motiu del 8 de març, dia de la dona, el debat sobre qui ocupa la memòria de l’espai urbà torna a situar-se al centre.
Un mapa amb una clara majoria masculina
El nomenclàtor (el registre oficial dels noms de carrers, places i espais públics) és gestionat per l’Ajuntament de Barcelona a través de la Ponència del Nomenclàtor. Segons dades municipals, a la ciutat hi ha més de 4.700 vies públiques, i quan aquestes estan dedicades a persones, el desequilibri és evident: 1.666 recorden homes i només 392 dones. Això significa que aproximadament el 35% de les vies dedicades a persones porten nom masculí, mentre que només el 8% són femenines, una diferència que evidencia fins a quin punt la memòria urbana continua sent majoritàriament masculina.
L’origen dels noms de l’Eixample. On són les dones?
Molts dels noms dels carrers de l’Eixample tenen un origen planificat. Quan es va projectar l’expansió de la ciutat al segle XIX, l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà havia pensat inicialment en numerar els carrers, com passa en ciutats com Nova York. Finalment, però, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar al polític i escriptor Víctor Balaguer una proposta de nomenclàtor per donar identitat a la nova trama urbana.
Balaguer, una figura destacada de la Renaixença, va dissenyar una classificació basada en diferents àmbits: territoris, institucions, personatges històrics, efemèrides o activitats econòmiques. Així és com moltes vies de l’Eixample prenen noms de territoris vinculats a l’antiga Corona d’Aragó, com València, Mallorca o Aragó, mentre que d’altres recorden institucions com la Gran Via de les Corts Catalanes o el carrer Diputació. També hi ha carrers dedicats a figures destacades del passat de Catalunya i de la Corona catalanoaragonesa: Jaume Balmes (filòsof), Bonaventura Carles Aribau (escriptor), Ramon Muntaner (redactor d’una de les quatre grans Cròniques), Rafael Casanova (darrer conseller en cap de Barcelona), Pau Claris (94è president de la Generalitat), Roger de Flor (comandant en cap de la Companyia Catalana d’Orient), Antoni de Villarroel (militar defensor de Barcelona durant el setge de 1714), o Roger de Llúria (almirall de l’Armada Reial).
També, Borrell II (comte de Barcelona, Girona, Osona i d’Urgell), Jaume II d’Urgell (Comte d’Urgell), Berenguer d’Entença (comandant en cap de la Companyia Catalana d’Orient), Ausiàs March (poeta), Ramon Llull (escriptor, filòsof i teòleg), Alí Bei (explorador), Bernat de Rocafort (militar), Antoni Viladomat (pintor) i Bernat II de Vilamarí (almirall de l’Armada Reial).
La desigualtat és evident, però també es percep en la dimensió i la centralitat dels espais dedicats a unes figures o altres. Mentre les grans avingudes i places recorden polítics o figures masculines, els noms femenins apareixen en carrers més petits o menys centrals. N'és un exemple el petitíssim carrer de Mercè Rodoreda, situat a Sarrià-Sant Gervasi o el carrer de Francesca Bonnemaison, situat a Sant Martí, que recorden, per una banda, l'escriptora catalana i, per l'altra la pedagoga i promotora de l’educació femenina. Aquest contrast mostra la concentració dels noms masculins en grans vies, mentre que els femenins solen ocupar espais més reduïts i discrets.
La feminització del nomenclàtor
En els darrers anys, l’Ajuntament ha impulsat una política de “feminització del nomenclàtor” per corregir aquest desequilibri històric. La iniciativa prioritza noms femenins per a nous carrers, jardins o equipaments i busca recuperar figures rellevants de la cultura, la política, la ciència o els moviments socials que havien quedat fora del relat urbà.
Tot i aquestes iniciatives, la transformació del mapa urbà és necessàriament lenta. Els noms dels carrers formen part del patrimoni de la ciutat i rarament es modifiquen, de manera que la majoria de plaques continuen reflectint decisions preses fa dècades o fins i tot segles. El debat sobre el nomenclàtor, especialment visible cada 8M, posa sobre la taula una pregunta que va més enllà de la toponímia: qui ocupa la memòria col·lectiva de la ciutat i quins són els grans noms oblidats?
L’experiència al carrer
Per posar-ho en perspectiva, hem sortit al carrer a preguntar a la gent si recorda noms de dones que donin nom a carrers de Barcelona. El resultat ha estat clar: la majoria de les respostes han citat noms masculins, evidenciant que la memòria urbana que predomina és la masculina. El vídeo enregistrat reflecteix aquesta realitat i reforça la necessitat de continuar amb iniciatives de feminització del nomenclàtor.