Diuen d'ell que és l'home de Pablo Iglesias a Catalunya. Raimundo Viejo, politòleg, nascut a Vigo el 1969, no amaga que marxar de l'Ajuntament de Barcelona per passar al Congrés dels Diputats amb En Comú Podem va ser una petició que li va adreçar Iglesias personalment. Però en aquesta entrevista a El Nacional no s'estalvia crítiques per a ningú. Ni per la fulminació de Sergio Pascual ni per l'actitud de Procés Constituent i Barcelona En Comú amb Catalunya Sí Que es Pot. Havent conegut de prop Iglesias i Colau, assegura que Catalunya no està feta pels hiperlideratges i demana, abans d'unes eventuals primàries, a través del projecte "Impulsant el Canvi", canviar el model de direcció de Podem. Sobre un referèndum, està disposat a escoltar propostes, però adverteix que no poden ser un brindis al sol, que calen garanties, perquè amb l'Estatut es va descobrir que darrere les cambres legislatives hi ha un Estat. 

En quin punt es troba Podem ara?

Ara tenim un punt d’inflexió: tenim dues candidatures i un manifest. En rigor no tenim cap candidatura, perquè no hi ha cap procés convocat. Em fa gràcia que la gent s’estigui presentant com a candidata.

Però Albano Dante sí que va dir que allò seu no era una candidatura, que era una plataforma de debat...

Ara està amb el digo diego... Hi ha titulars de premsa molt clars en què diu que “vull ser el secretari general de Podem”.

Ell ho nega.

Ell ho nega però té l’hemeroteca. Que digui el que vulgui.

Jèssica Albiach sí que va dir directament ahir que era candidata.

Ella ha obert la precampanya. A nosaltres això ens genera una intriga. Nosaltres continuem amb el nostre full de ruta. Hem proposat la cerca d’un consens. L’Albano va respondre que no volia saber res de consens perquè era un acord d’elits. Però la mà estesa, quan vulgui en parlem. Me n’assabento per la premsa que no hi està d’acord, doncs d’acord.

Bé, va enviar una carta a la militància.

A Podemos això és una cosa molt estranya, perquè només hi ha una via per arribar a tota la militància que seria els llistats d’inscrits. Dir carta a la militància vol dir carta als tres-quatre telegrams on hi ha militants. Té l’extensió que té i arriba on arriba. La Jèssica tira pel dret, doncs bé, és obvi que no volen interaccionar ni res. De fet, jo crec que tant ella com l’Albano podrien subscriure el manifest que hem signat, perquè no és un manifest que estigui proposant cap candidatura ni que estigui dient si és millor això o allò. No entra ni tan sols en una valoració de la que ha estat la gestió interna de l’organització, les crisis que s’hagin pogut tenir i tal... El que fa és un diagnòstic de la situació política catalana, del que ha passat amb les confluències, i proposa un full de ruta per com tirar endavant. Res més. És tan de mínims que jo crec que qualsevol simpatitzant, inscrit, ciutadà, pot signar-ho. Si et convenç l’explicació del que ha passat aquest últim any, que la situació política a Catalunya està col·lapsada i cal sortir d’alguna manera, que la proposta de referèndum d’En Comú Podem ha aconseguit suport social...

Parlen de constituir Podem com a partit independent de Podemos.

El fet de no estar legalitzats com a subjecte jurídic català li va permetre a la Mesa del Congrés rebutjar la formació del grup parlamentari propi, amb l’argumentació que com que un dels firmants era Podemos estatal, no érem diferents. No érem una coalició, formalment, de partits catalans. Això ens ha generat un problema, que ara es visibilitza quan hem de parlar. Ho hem hagut de pactar internament. Des de l’autogestió podem operar com si fóssim un grup parlamentari, però jurídicament no el tenim.

Nosaltres proposem constituir-nos com a constituent català

Per què no s’ha fet abans aquest subjecte jurídic propi?

Bàsicament per una qüestió de ritmes electorals. Podemos neix en unes europees, de districte únic en àmbit espanyol. Això provoca, inevitablement, una organització centralitzada i centralista entre cometes, perquè hi ha un Consell Ciutadà estatal, una direcció estatal, nascuda en un debat mediàtic de televisions centralitzades. Només una vegada que comença a funcionar col·lisiona amb l’Estat de les autonomies. És a dir, col·lisiona amb unes eleccions municipals i autonòmiques on això s’ha d’adaptar. A les municipals s’aposta per les candidatures d’unitat popular i es resol el problema tirant milles. Després arriben les catalanes, però no és només com s’organitza internament Podem, sinó les confluències. Després es tira pel dret amb CSQP i ECP, que jurídicament són coalicions. Ara que hem superat aquest cicle, on per cert hi ha un èxit de les confluències que reclamaven reconeixement de la plurinacionalitat, nosaltres proposem constituir-nos com a constituent català.

Al manifest de la seva iniciativa, Impulsant el Canvi, es diu que el 27S “hi ha qui es va creure al marge de la responsabilitat de frenar la marca blanca de la dreta centralista”. Parlen de la decisió de Barcelona En Comú de no involucrar-se en Catalunya Sí Que es Pot?

Parlem de molts. També de Procés Constituent, per exemple. No crec que sigui qüestió de culpabilitzar ningú, és senzillament qüestió d’analitzar què va passar. Pot haver-hi raons molt bones. Jo mateix estava amb BComú a l’Ajuntament com a regidor a Gràcia i d’Educació a començaments del curs... Crec que vaig poder anar a dos mítings. El desbordament de feina era brutal. Lògicament s’ha de comprendre la sobrecàrrega...

Això és el que diuen ells. Que tenien molta feina...

Això és un fet objectiu, perquè jo hi era. Era una barbaritat. Però també la responsabilitat és d'altres, com ara, Procés Constituent. Jo mai he entès què va fer. Havia dit que optaria per una confluència, que Arcadi Oliveres i Teresa Forcades no serien candidats, van moure mig país en un procés preciós amb l’objectiu de conciliar... Hauria entès que ens haguessin demanat d’anar amb les CUP i que si, per efecte de no fer-ho, no hi hagués la unitat que ens demanaven, no s’haguessin sumat. Però ni tan sols vam arribar a aquest punt. El problema és que no es va assumir col·lectivament. Potser ICV i Podem havien anat ràpids pels ritmes que els altres voldrien. És molt el poder que es reparteix, perquè fem confluències guanyadores i, per tant, pot sortir bé o malament. El que sí que potser hauria estat millor són altres actituds, és a dir, doncs donar suport...

No participar, però donar suport.

Exacte, no participar però donar suport. Haver confluït amb Podem i ICV a Barcelona En Comú, però demanar el vot per la CUP queda estrany, i més quan la CUP et fa una oposició duríssima. Es van fer coses que, com a mínim, eren estranyes: una falsa equidistància. Almenys no semblaven que fossin l’esperit de la nova política. Quan ho hem dit, ho hem dit sempre en aquest sentit d’autocrítica. És cert que es va fer molt ràpid i no es va fer en any i mig com BComú. S’ha de comprendre la complexitat del procés. Però ja et dic, aquí responsabilitzaria tothom. Es va veure que el cinturó que havia estat morat es va fer taronja.

Haurien estat millor altres actituds de BComú i Procés Constituent cap a CSQP

Va ser aquest un motiu per deixar l’Ajuntament i marxar al Congrés dels Diputats?

És una motivació complexa. Hi entren molts factors. El primer és que m’ho demana personalment Pablo Iglesias. De fet he estat en les dues confluències guanyadores. Hi ha hagut també una motivació personal respecte a la relació amb el projecte de Podem en el seu conjunt i com s’havia de desenvolupar. BComú ja havia resolt moltes de les preguntes i s’havia de fer feina en un altre lloc. I crec que, per exemple, no qualsevol hauria fet aquest manifest (Impulsant el Canvi). Qualsevol es pot presentar, altra cosa es intentar veure si és el més adient, el que correspon a la cultura política catalana. Mentre que en el context de la cursa electoral has de ser pragmàtic i guanyar, ara que estem en un de començar a funcionar institucionalment, ara cal una cosa una mica més a prop del que és la militància, la cultura política del país...

Toquen canvis.

Ara estem organitzats per províncies, que fa riure. Perdona? Javier de Burgos 1834? És molt friqui, però són les circumscripcions electorals. El hardware de l’Estat espanyol és aquest. Ara, si vols ser una força de canvi t’has d’organitzar de manera diferent a allò que vols canviar. Si no, acabaràs mimetitzan-te i subsumint-te en allò que vols canviar. Per tant, entenc que per la lògica electoral no es pogués, però ara toca decidir com ha de ser aquesta organització i com volem participar en aquesta confluència d’ICV, Barcelona En Comú i el que sigui... I volem ser un constituent d’allò nou, no una sucursal de ‘x’ que ja existeix a Madrid.

Hi ha una cosa que es diu des d’ICV, també des de Podem, i és que hi ha coses que no han funcionat a BComú. Quines són?

Moltes. Una de les coses que no ha acabat de funcionar és, per exemple, la connexió entre la ciutat, moviment veïnal i social i govern. No crec que sigui culpa de ningú. Però si haguéssim perdut les eleccions, quedat segons, a l’oposició hi hauria hagut temps per veure quina era la interrelació amb els moviments de la ciutat. És cert que nosaltres tenim una relació amb els moviments millor que no ha tingut mai cap altra organització, però, i això ho ha apuntat més d’un politòleg i sociòleg, la tirada institucional que suposa l’entrada al poder d’una ciutat de les dimensions de Barcelona ha hipotecat moltíssim la quantitat de quadres que teníem. Això té una contrapart, que també es problemàtica, i és que per suplir aquesta manca de recursos de l’activisme, potser en molts moments s’ha hagut de tirar del funcionariat, de quadres polítics de l’Ajuntament que no tenien necessàriament les visions de BComú. Això ha generat problemes d’entesa, de funcionament. S’ha fet molta comunicació cap enfora, però s’ha trigat a engegar una maquinària interna. Això s’ha notat perquè hi ha hagut unes acusacions, en part demagògiques per part de l’oposició, però quan t’acusen d’alguna cosa...

És que alguna cosa hi ha.

Sí, alguna cosa deuen encertar. Hem tingut gestos molt valuosos des del punt de vista social, com el tema de la ciutat refugi, però després has de materialitzar, has de concretar... A mig terme es fa complicat. Forma part també del fet que dels 11 regidors només Janet Sanz té experiència de govern. I això, que és un problema per nosaltres, ho és també per la resta de l’oposició. Tenim un Ajuntament on tots som nous. Hi ha una taxa de renovació política que comparada amb qualsevol democràcia occidental és l’evidència que hi ha una crisi de règim. Aquest país està en transició.

A Barcelona s’ha fet molta comunicació cap enfora, però s’ha trigat a engegar una maquinària interna

Des de Guanyem Barcelona creuen que el model idoni per una confluència seria la dissolució d’ICV, Podem, EUiA. Bàsicament una fusió de tots ells sota una mateixa plataforma perquè diuen que això evitaria que les persones portin als debats les tesis comprades de fora.

Jo sempre dic el mateix. Les confluències són desitjables, però hem de veure si són factibles. BComú va trigar un any i mig a ser articulat. Ara sembla que hi ha pressa per tancar el nou subjecte polític català per abans de l’estiu. No ho comparteixo.

Però des de Podem també s’ha dit d’esperar fins a saber de què es tracta.

Hi ha coses com la nostra pròpia articulació com a subjecte jurídic català que encara no s’ha fet. Hem de ser conscients que aquesta és una visió molt elitista, una visió molt de dalt.

Quina? Vol dir el concepte de fusió?

Sí, encara que sigui desitjable. Ningú pot no desitjar el que en una altra època s’hauria anomenat la unitat de l’esquerra. Ningú pot no desitjar una confluència guanyadora i fer fora a qui ha estat responsable de les polítiques neoliberals en els últims trenta anys. Ara, potser perquè sóc platònic, però crec que els processos polítics d’aquestes dimensions... Els processos, analitzats fora de Barcelona, són molt més complicats, perquè fora de Barcelona hi ha un país, amb realitats territorials complexes, sense elits de moviments integrades a l’espera d’una finestra d’oportunitat política. Per tant, això necessita temps. S’ha de pensar també que s’han generat identitats molt fortes. És a dir, Podem, que té dos anys de vida, hi ha gent que en porta tatuat el logo. No crec que hi hagi molts militants socialistes que portin la rosa. S’ha generat un fenomen identitari molt fort. És molt la hibridació de moviment-partit. Atenció perquè això no es dilueix per un decret o perquè ho digui una elit. Això demana temps, articulació de legitimitats, líders nascuts de manera legítima i operatius. Nosaltres hem passat per un període molt crític de competició electoral, amb períodes on les assemblees havien de decidir qui eren candidats on hi ha hagut decepcions, sidrals, escissions... Ha estat com un part.

Per què creu que ho plantegen, doncs?

El que jo he sentit, amb tot el respecte per la subjectivitat de la gent de Guanyem, és que viuen majoritàriament des del seu món barcelonita d’Eixample-Ciutat Vella- Gràcia. Per a ells ja està bé i ha estat un èxit, però hauríem de pensar que és un grup d’11 regidors, el més petit que hem tingut a Barcelona, no ha assolit ni els 14 del Trias, hi ha una fragmentació enorme, una volatilitat electoral enorme... En unes eleccions tens el cinturó morat i a les següents taronja... Per tant, les coses no van ràpides.

A Guanyem viuen des del seu món 'barcelonita' d’Eixample-Ciutat Vella- Gràcia. El país és més complex

Amb tot, podria arribar a produir-se aquesta fusió?

Passar pot passar. El problema és que, si passa, el problema polític subsegüent és més gran. I és complicat de resoldre. Imagina’t que passa i que acte seguit hi ha sectors de Podem que diuen ‘Madrid ens ha venut a la Colau i ens ha traït’, que a ICV hi ha gent que diu ‘portem trenta anys i no se’ns reconeix, hi hem sigut abans que ningú...’. És millor anar poc a poc, i després que ja resulti de manera natural.

El que veuen és que cada partit té les seves singularitats, experiència política, militància...

Els seus ritmes, la composició sociològica, el seu votant, la seva identitat, fins i tot cromàtica.

I això trencar-ho de cop...

O composar-ho de manera artificiosa. Per exemple: Catalunya Sí Que es Pot crec que té el pitjor logotip de la història. És un fet objectiu que qualsevol dissenyador gràfic reconeix. És difícil fer-lo pitjor. Sembla una flor, sembla una roda... Igual que el nom. Juliana es catxondejava dient que l’acrònim era com de l’imperi romà (SPQR). Estem a temps d’esmenar-ho i fer les coses diferents.

La presentació d’Impulsant és una conseqüència de l’acceleració de ritmes que va portar Fachin amb la presentació de la seva plataforma?

No, perquè, de fet, Albano es va llançar com a candidat sense convocatòria electoral. Per tant, era un senyor operant en un buit. D’acord, candidat de què? Des del moment que hi ha un buit institucional perquè hi ha una persona que ha dimitit (parla de Gemma Ubasart a l’octubre), doncs sí, és comprensible que es vulgui... Però això és molt anterior a Albano. El que passa és que nosaltres hem aparegut quan ha acabat el cicle electoral. L’explicació és molt més pragmàtica. No és d’acció-reacció, és senzillament que fins ara no havíem pogut. Sense saber si teníem grup parlamentari o no al Congrés, el debat no era el mateix. El que estem fent ara ho veig més reactiu a la necessitat de tenir un grup parlamentari propi, que no pas si l’Albano anava a unes eleccions no convocades. Que va de Quixot pels molins, doncs fantàstic, tu. Democràcia a tope. Cap problema. Però no estem parlant en les mateixes dimensions. Ell està ja immers en un procés electoral, però nosaltres en estem demanant si aquest tipus de càrrec al que aquest senyor està competint electoralment és el que necessita Podem. Potser no és el que volem. De fet, jo no ho vull.

Què voldria?

Jo vull algun tipus de direcció política col·legiada. Jo sóc gallec. Vaig viure a Suïssa tres anys i porto aquí Catalunya 10 anys. Són cultures que es diuen consociacionals, vol dir cultures que busquen el pacte i l’acord, de la mateixa manera que saben que existeix el desacord. Són negociadores.

Però concretament com es tradueix això en la formulació que vostè fa per l’organització de Podem a Catalunya?

Un pot ser portaveu, un altre responsable de participació, l’altre d’organització o d’anàlisi política, però formen una única direcció política. Evidentment llavors sabem que informalment hi ha gent que pesa més i gent que pesa menys, i no està malament que s’identifiquin i s’institucionalitzin els lideratges. Ara bé, una figura plenipotenciària com a secretari general, mira el que ha passat ara amb el Sergio Pascual, que tingui capacitat de destituir i de nomenar... Això en cap altra organització podria passar. Ha passat a Podemos per la seva genealogia i context. A mig terme ha de canviar. Al segon document que traurem nosaltres plantegem un model diferent, coral, més plural, amb el poder més repartit i distribuït, amb una especialització funcional més gran...

Plantegem un model de Podem diferent: coral, més plural, amb el poder més repartit i distribuït

Això entén que uneix.

Ajuda a fer pinya. En canvi, els lideratges forts... A Catalunya en tenim exemples. El problema d’Artur Mas va ser el seu lideratge. Era excessivament personalista. Si no hagués estat així les CUP no s’haurien plantejat fer-lo fora com una prioritat.

De tota manera ha tingut un suport social important la seva figura...

Enorme. Però això també és un problema. Genera escissions a l’intern de les organitzacions que la pròpia cultura política no disposa de les eines per recompondre. A Madrid li pots dir a una persona que és miserable i rata, i al dia següent anar-hi de copes. Si passa aquí no t’hi tornes a parlar en la vida. Són cultures molt diferents. Els marcs institucionals prefiguren les conductes polítiques, i com que les societats ja tenen sistemes de valors articulats, quan tu inventes un nou marc institucional, pots fer dues coses: o esperar aïllat que esdevingui la realitat social o adaptar-te aquí a Catalunya i anar més cap un model danès, suís... De fet, quan a Catalunya es busquen referents es fa en països petits, pluralistes i consociatius.

Llavors, el que proposa és un consens entre les diferents sensibilitats o candidatures actuals a liderar Podem, amb un repartiment de poder entre aquestes, i no anar a primàries, diguéssim.

O anar a primàries, no tinc cap problema. El que proposem nosaltres és un moment anterior, un moment constituent, de veure si estem d’acord. Insisteixo, jo convido l’Albano i la Jèssica a signar el manifest. No entenc per què no haurien de signar-lo, si no parla d’eleccions. Entenc que si no ho fan és que ja els va bé el model que tenim i ja els va bé esdevenir secretari o secretària general en aquest context institucional. Jo no ho tinc tan clar. És per això que he dit que si aquest fos el cas potser no em presento. Personalment no sé si jo em veig en una posició tan presidencialista, perquè no tinc aquesta cultura jo.

La Jèssica Albiach plantejava deixar els últims llocs de la llista perquè s’incorporin persones d’altres candidatures que han obtingut molts vots a les primàries.

Això té dues explicacions lògiques: la primera és que no té gent, i estaria bé que tingués l’honestedat de dir ‘jo omplo fins aquí, tinc 15-20 amics que estan amb mi i que estem per això i que la resta de la gent vingui’. És una opció. Després hi ha una segona interpretació que vindria efectivament a dir que s’ha de garantir una pluralitat. Però fixa’t que això també és un problema derivat del fet d’acceptar a priori el model de la secretaria general actual. El model organitzatiu no respon al grau de pluralitat que ella mateixa està reconeixent que ha de tenir l’organització.

Marc Bertomeu s’ha sumat a la candidatura de la Jèssica. Pensava que estava amb vostè a Impulsant el Canvi.

L’Albiach també estava a Impulsant fins fa tres dies. En el moment que se’n va el Sergio Pascual ella també se’n va. Diu que no se sent reconeguda i marxa. Ara que veig que la Jèssica es presenta entenc que respon al fet que vol ser secretària general, i això no acabava de quadrar amb el que proposem. S’està generant un xoc, de fet ja hi és, entre la cultura política del país i l’organització del partit. Prova d’això són les múltiples candidatures...

Junts Podem, Construïm Podem...

Aquests últims no tenen candidat, però potser se n’inventen un demà. I és inevitable. També quan es va presentar el Pablo van haver-hi 30 o 40 candidats a secretari general. Si generes una finestra d’oportunitat, apareixen els actors que l’omplen. El que proposo jo és calma. Podem tenir primàries i lideratges diferents, fins i tot ganes d’anar amb equips diferents. És un cop estiguem d’acord en el model i no en les persones quan hi pot haver primàries.

Els tempos que proposa són una cosa radicalment diferent al que proposen ells.

Fixa’t que els meus poden esperar fins que hi hagi les eleccions i ells ja estan en campanya abans que s’hagi convocat la renovació de la direcció.

Per tant, primer un debat sobre model de direcció per llavors veure quines són les persones?

Exacte.

(A Impulsant) Presentar-nos segur. Que jo sigui candidat és una cosa diferent

En cas que Fachin i Albiach no s’avinguin a replantejar el model de direcció, què farà Impulsant? Pot arribar a presentar-se en unes primàries amb el format actual per llavors, en cas de sortir, reformar-lo?

Presentar-nos, segur. Que jo sigui candidat, és una cosa diferent. Si des d’Impulsant s’identifica que els altres no han volgut participar del que estem proposant nosaltres i, a més a més, considera que té un gran suport que en aquests moments triplica el de l’Albano i multiplica per molt més el de la Jèssica, poden dir de tirar pel dret. És a dir, aconseguir el control per canviar-ho. Ho faríem a la inversa.

S’apartaria aleshores?

Si em presentés, amb l’eventualitat de fer-ho com a candidat a secretari general, hauria de ser amb un programa polític en què el primer que féssim un cop guanyar és un congrés extraordinari per fer aquest pas constituent. Seria una opció.

Pablo Iglesias va dir que estava disposat a reunir-se amb Albert Rivera per buscar, ni que sigui, la seva abstenció. És més encertat aquest camí que no pas buscar els independentistes?

Nosaltres no estem buscant el suport de Ciutadans.

Iglesias va dir que buscaria la seva abstenció...

Sí, la seva abstenció... Home és millor buscar l’abstenció que el seu vot en contra.

Però té condicionants.

Una és aquesta, que tindria condicionants. Dos, no obvia la necessitat d’articular acords amb les forces independentistes. I en aquest punt no sé si Ciutadans està pel consens. Per dir-ho d’una altra manera, i podem marejar la perdiu tot el que vulguem, hi ha dues opcions: un govern PSOE-PP; i l’altra, i l’ha dit Quico Homs, que és el seu vot perquè Sánchez tingui un govern espanyol. Aitor Esteban, del PNB, està en la mateixa línia. Per tant, hi ha una majoria alternativa. Però el PSOE té un problema i és que tots els seus problemes han aparegut respostos a Podem. El nostre electorat és jove, qualificat, i el del PSOE és tendencialment més gran, jubilats... El que no han volgut resoldre al seu moment ara ho tenen complicat.

Des d’ECP la voluntat és buscar un acord que inclogui els independentistes, més que no pas una abstenció de C’s?

Visualment, perquè te n’adonis, jo al Congrés tinc a la fila de sota a CDC i a la de dalt a ERC. Quan Sánchez ens diu que a Catalunya estem vivint una espècie de guerra civil que sembla que sigui Bòsnia en els temps de Milosevic, doncs som tots els qui cridem. Jo puc perfectament aplaudir segons quines coses diu Joan Tardà sense el menor dubte. M’hi sento còmode. És interessant que els que poden pactar tenen la cultura del pacte. Anar a pactar amb qui no té cultura del pacte no és un bon pronòstic per al futur del pacte. Anar a fer-ho amb qui la té, ERC, CDC, PNB, a priori em dóna més seguretat.

En cas que el PSOE s’avingui a la proposta de Miquel Iceta de fer primer un referèndum sobre la reforma constitucional i votació d’un nou Estatut, i, només si fracassa, a Catalunya fer un referèndum sobre la independència, podrien estar-hi d’acord?

S’ha de veure... S’ha de veure en el context i en les garanties polítiques. Quan estem parlant de referèndum a Catalunya es comet un error, i és que es parla com si fos una qüestió de política de partits, quan és d’Estat. Amb l’Estatut es va descobrir una cosa que es deia Estat. Catalunya, després de les cambres legislatives, es va trobar amb un poder judicial que li va retallar el que li va retallar. Hem d’anar una mica en compte i ser conscients que estem parlant només d’una tercera part de la pel·lícula, un dels tres poders de l’Estat. Per no parlar després d’institucions com l’Exèrcit. Per tant, hem d’abordar el problema des d’aquí. Em sembla fantàstic que s’analitzi tot, però també s’ha de fer amb garanties. Per exemple: tindrem la garantia que el PP no faci com amb l’Estatut i ho impugni? Podrem assegurar-nos que Ciutadans no se’n vagi a pactar amb el PP?

La fórmula d’Iceta s’ha de veure en el context i en les garanties polítiques. No podem tornar a repetir el mateix recorregut

Que no fracassi tot i llavors es digui que un referèndum sobre la independència no es pot fer perquè la sobirania segueix residint al poble espanyol...

No podem tornar a repetir el mateix recorregut. Si es vol una reforma constitucional hem de parlar d’obrir un procés constituent. Però jo no veig el PSC fent-ho. Potser el que sí que es pot fer és examinar altres aspectes parcials que poden preparar un camí d’un procés constituent diferent. Si parlem de transferències, blindatge competencial, de fiscalitat, de les cotes d’autogovern... Potser se’ns està oferint una cosa que sona molt xula en paraules, però que no té concrecions... Doncs potser s’ha d’avançar en la concreció institucional i ja veurem en comptes d’això (la fórmula d’Iceta). Malgrat tot, a hores d’ara la solució que jo continuo veient és el referèndum.

Abans de qualsevol reforma a nivell estatal?

Potser hauríem d’anar cap una llei de referèndums, de participació, que permeti que les legitimitats no col·lisionin, o que si ho fan es pugui trobar una solució. A Suïssa pots demanar el que vulguis, que les persones puguin volar, i això dóna el mandat al govern per fer tot el possible perquè volin. Fins i tot faran experiments de genètica per veure si ho aconsegueixen. Democràticament és molt interessant. El mandat és imperatiu per qui governa. Si no també podem caure amb el tema de la independència si és o no factible. Jo no conec ni un sol cas d’independència dins la UE. Però, per sort, és política, no genètica. Ara, s’ha de ser honest. Proposar possibilitats institucionals molt alambinades, que sonen bé, però que després tenen una traducció concreta molt complicada, és probable que pel camí es perdi el sentit que tenia. Per contra, un referèndum és una cosa molt concreta que tothom entén. Si ens han de proposar alguna cosa, haurà de ser com a mínim tan factible i comprensible i legítima com aquesta.