Manuel Valls és un blanquejador, una ànima vençuda per la duresa de la història que ve a enterrar els morts i a oferir un oblit dolç i indolor als hereus impacients de les derrotes mal païdes. Cansat de veure fracassar els seus antecessors, l'exprimer ministre francès ha esdevingut una façana presumptuosa que busca consol a l'ombra del poder. 

Un dels seus besavis es va fer enterrar embolicat amb la senyera després d'insistir inútilment a redactar el testament en català. Un altre, Agustí Valls, va escriure un poema sobre Rafael de Casanova, recitat en una vetllada d'homenatge a Rubió i Ors, que diuen que va ser l'origen de la diada de l'11 de setembre. 

L'avi patern, el darrer amo de la banca Valls, va donar classes de català en la clandestinitat després de veure arruïnat el seu negoci en temps de la República. El seu tiet músic, que també es diu Manuel, va composar l'himne del Barça i és l'autor de la banda sonora de La ciutat cremada, la millor pel·lícula d'Antoni Ribas, el cineasta que es va encadenar a la Plaça Sant Jaume per denunciar la marginació de les produccions en català.

El pare va emigrar a París a finals dels anys 40 per triomfar com a pintor. Quan Valls va arribar a primer ministre, els diaris explicaven que a l'escola li feia vergonya dir quin era l'ofici del seu pare. La mare era una arquitecta Suïssa que parlava català als fills en un moment difícil per l'idioma, que patia per sobreviure a la darrera dictadura espanyola. No costa pensar que ho feia imbuïda pel fort patriotisme que es respirava a la família.

Tot i la fallida de la banca Valls, la família no va anar mai curta de recursos. El pare era un artista de producció lenta, que fugia de l'èxit fàcil, però que es podia permetre el luxe de passar-se hores corregint un traç o una mala pinzellada. L'exprimer ministre va estudiar a les millors escoles de París i va passar els estius en una torre modernista d'Horta plena de llibres. La seva germana va voler tornar a viure a Barcelona, on es va passar vint anys lluitant contra la seva addició a l'heroïna, que havia agafat a París. 

Com moltes persones ferides en l'orgull, l'exprimer ministre és un home pràctic, que ha perdut el sentit de la transcendència mirant d'escapar de les creus familiars. Durant anys, la premsa li va penjar l'etiqueta de Sarkozy d'esquerres. Igual que el marit de Carla Bruni, Valls ha cultivat una imatge de polític sexy i atrevit, de ressonàncies bonapartistes. Com que té una idea vulgar del pragmatisme, és un polític que promet més que no dona.

Amb 20 anys es va naturalitzar francès. Amb 24, ja era secretari nacional de comunicació del partit socialista. Més tard, va dirigir el gabinet de premsa de Lionel Jospin, en l'entorn del qual el tenien per catalanista. El 2001 va ser premiat amb l'alcaldia d'Evry, després de comprar-s'hi un pis per poder presentar candidatura. Tot i que el municipi era un feu socialista, durant els 12 anys que va governar-hi va multiplicar el pressupost de seguretat i propaganda. També va apujar els impostos fins al punt que la ciutat encara paga unes de les taxes més altes de França. 

Igual que Sarkozy, Valls es va acabar de fer un nom en la política francesa com ministre de l'interior. Durant la presidència de François Hollande, la seva mà de ferro va acabar d'arrodonir la imatge que s'havia fet de polític decidit, que tant agrada en les societats desvertebrades, dirigides per elits que tenen por de perdre el seu estatus. El 2014, una crisi de govern el va elevar a primer ministre en plena descomposició de la política francesa.

L'arribada de Macron el va agafar amb el peu canviat i no va tenir temps d'escapar-se del col·lapse del sistema de partits i, especialment, de l'ensulsiada de l'esquerra estatista. Eliminat de la cursa cap a la presidència per un candidat poc conegut, en les darreres eleccions va patir per conservar l'acta de diputat a l'Assemblea Nacional. Sense la prestància que li donava el poder, va començar a ensenyar el llautó i, darrerament, semblava un borinot mirant de sortir d'un pot de vidre.

Després de trencar amb el seu partit i de ser rebutjat per Macron, s'ha deixat festejar per Ciutadans, igual que Sarkozy es va deixar festejar pel PP quan encara no se l'acusava de corrupció. El creixement de l'independentisme ha donat tanta categoria a Barcelona que ha tornat a fer emergir la geopolítica de la guerra de successió. Richard Florida ja va escriure fa una dècada, en el seu assaig sobre les ciutats creatives, que París recel·la de la capital catalana, una cosa que al Principat s'ha sabut sempre.

Ciutadans ha ofert a Valls de presentar-se amb el seu partit per aspirar a l'alcaldia barcelonina. Valls és una figura ideal per blanquejar el passat. Podria tenir la temptació de deixar-se utilitzar pels dolentots que intenten saquejar Espanya i evitar que el món es pregunti per què dimoni Catalunya ha passat tants segles desapercebuda.

Si Valls no hagués sigut un perdedor disfressat pel sistema, la implosió de la política francesa no l'hauria agafat tan desprevingut. Tot i així, al marge del que decideixi, la proposta de Ciutadans torna a posar sobre el mapa la vella fractura europea entre els països que prioritzen la igualtat per poder robar millor i els països que prioritzen la llibertat per potenciar el comerç i la cultura.