Tot i que no ho sàpiga i ni tan sols tingui prou imaginació per arribar a acceptar-ho, Ignacio González és un màrtir de la unitat d'Espanya. Quan va esclatar el cas Pretòria, l'octubre de 2009, l'Alfons López Tena ja em va dir que la justícia espanyola és lenta però segura, i que la màquina de triturar que s'havia posat en marxa no s'aturaria fins que hagués passat per la piconadora tota l'herència política de la Transició.
Si l'independentisme no hagués resistit tants anys, i amb tan bona salut, probablement l'ogre espanyol no hauria hagut de seguir menjant-se les seves criatures per fer net. Té gràcia que González hagi acabat caient en una operació judicial que porta el nom de l'Almirall Blas de Lezo, que va ser una mena de Millán Astray del segle XVIII. Home arrogant i aguerrit, durant la Guerra de Successió va perdre una cama, un braç i finalment un ull, en el darrer setge de Barcelona.
Vaig pensar en Blas de Lezo quan González va declarar, des de la mateixa presó, que estava "muy entero" i que la justícia no havia de patir per una fuga. L'expresident de la Comunitat de Madrid té fama de ser un home tan treballador, com xulesc i prepotent. Diuen que és addicte a la feina i que es passejava pels restaurants de Madrid amb una arrogància castissa i pintoresca, de personatge de Valle-Inclán.
Fill d'una família amb poc mitjans, que no li podia pagar unes oposicions de primer nivell, González es pot considerar un self-made man de la Transició, d'aquests que Aznar va saber impulsar tan bé. La seva ascensió recorda la disquisició que Boeci va fer a la presó sobre l'amor i la fortuna, abans d'ésser executat a cops de pal. La fortuna, ve a dir Boeci, és perillosa perquè, si l'amor no sap ordenar-la, al final és com una marea que ens arrossega al desastre, quan es retira.
Nascut el 1960, González va entrar de tècnic a l'Ajuntament de Madrid als 24 anys. Durant el franquisme, el seu pare havia tingut càrrecs al Ministeri d'Informació i Turisme, a l'INI i a l'ajuntament de la capital. Si el pare va fer carrera a l'ombra de dues figures secundàries de la dictadura que acabarien sent alcaldes de Madrid i militants del PP, el fill ha fet tota la carrera política sota l'ala protectora d'Esperanza Aguirre.
Llicenciat en Dret, González va començar a destacar a les ordres d'Aguirre al Ministeri de Cultura, Educació i Esports, durant el primer mandat d'Aznar. Diuen que es coneixia tan bé els dossiers que alguns col·laboradors de la ministra sortien plorant del seu despatx. El 1999, va ser nomenat secretari d'Estat al Ministeri d'Administració Pública, on va dissenyar la finestreta única. En el segon mandat d'Aznar, Ángel Acebes el va fer secretari d'Estat d'Immigració amb la missió d'impulsar la llei d'estrangeria.
Durant aquest temps, va establir una relació quasi familiar amb Aguirre. A banda que un germà d'Aguirre és parella d'una germana de la dona de González, els dos polítics es van entendre molt bé i van forjar una mena d'aliança fàustica. És possible que González trobés en la seva mentora l'accés al Madrid aristocràtic que els orígens familiars li havien negat, i que la política del PP veiés en González una mà dreta treballadora i implacable amb els enemics que obstaculitzaven la seva carrera cap a la presidència del Govern d'Espanya.
El 2003, quan Aguirre va aconseguir la presidència de la Comunitat de Madrid gràcies al tamayazo (un cas de transfuguisme vinculat a una trama immobiliària que no es va acabar d'investigar), González va ser nomenat vicepresident i portaveu de l'executiu autonòmic. Sota l'ala d'Aguirre, González va adquirir cada vegada més poder dins del PP de Madrid. El caràcter competitiu i una mica extravagant de tots dos va marcar tota una època en la vida madrilenya.
Des de l'inici, González va compaginar els càrrecs polítics amb la presidència del Canal de Isabel II, l'empresa pública que gestiona l'aigua de la capital i que ara ha esdevingut objecte d'investigació judicial. També va ser patró del Teatro Real de Madrid i vicepresident del comitè executiu d'Ifema. A partir del 2008 van començar a aparèixer informacions que denunciaven la trama de nepotisme i de negocis il·lícits que González havia anat orquestrant, aprofitant la seva posició en el govern autonòmic.
El gener de 2009, El País va revelar que el govern madrileny havia muntat uns serveis d'informació, batejats com "la Gestapillo", que elaboraven dossiers sobre l'oposició i els adversaris d'Aguirre dins del mateix PP. Público va denunciar que Rajoy havia tingut a les mans un text on es posaven en relació les adjudicacions públiques i les relacions personals de González. El document assegurava que el vicepresident tenia una caixa forta per a pagaments en negre i estimava que la fortuna d'ell i la seva dona arribava als 1,8 milions d'euros.
Casat amb Lourdes Cavero, mà dreta del president de la patronal madrilenya durant molts anys, González va començar a aparèixer com la típica figura sense base que busca el reconeixement a través del poder, sense saber on són els límits de les coses. Això no va impedir que, el 2011, només tres dies després que Rajoy guanyés les generals, Aguirre destituís Francisco Granados com a secretari general del PP, per posar-hi el seu home de confiança.
El 2012, Aguirre va dimitir inesperadament i va traspassar la presidència del govern madrileny a González. En aquell moment la comunió entre tots dos era tan forta que fins i tot els seus rostres s'assemblaven, però l'estrella de González ja començava a apagar-se. Llavors, una investigació que el PP va qualificar d'il·legal, ja havia destapat l'origen poc clar d'un àtic de luxe a Marbella, presumptament adquirit per González amb diners de comissions irregulars.
Com a president, es va limitar a seguir la política d'Aguirre, sense deixar d'utilitzar el càrrec a favor seu, ara també a través d'una empresa que comercialitzava samarretes amb dibuixos de la seva autoria. El cas de l'àtic i la sospita que González tenia diners a Suïssa van fer que, una vegada es va extingir el seu mandat, el PP triés Cristina Cifuentes de cap de llista a les autonòmiques. Aïllat pels partidaris de Rajoy, que ja li havien barrat el pas a Caja Madrid a favor de Rato, González va anar quedant atrinxerat a la secretaria general del PP madrileny.
Costa deslligar el destí de González de la seva sortida de la secretaria general fa poc més d'un any, així com també de la pressió que la judicialització de la política i la situació catalana exerceixen en el partit de Rajoy. La necessitat de presentar líders que refresquin la formació havia posat Cifuentes en una posició immillorable per deixar caure González o donar-li l'empenteta definitiva. Els darrers anys, la presidenta madrilenya ha vist com Aguirre li feia la vida impossible, fins al punt de boicotejar-li la campanya electoral.
Amb la sortida de González i la derrota d'Aguirre davant de Podemos, el toc xavacà i populista de Cifuentes ha esdevingut el principal valor del PP madrileny. El seu discurs anticorrupció quedaria molt tocat, si mai semblés que ha encobert les maldats dels seus predecessors. La caiguda de González convé al govern autonòmic de Madrid i també al govern de Rajoy, que veu com la justícia espanyola li obre la porta a posar a la garjola algun president català, sense que sembli un atac a Catalunya.
La successió d'accions policials i d'articles que van seguir a la detenció de González en relació al cas Pujol donen a entendre que, més enllà de la corrupció, l'Estat busca cada vegada més amunt els bocs expiatoris. Amb l'empresonament de l'expresident madrileny, la carnisseria judicial agafa una qualitat més intensa. González és el darrer dels molts cadàvers que han anat quedant escampats al voltant d'Aguirre.
Jordi Pujol no deu estar gaire tranquil. Però després de tants anys a la política, i tal com s'estan posant les coses, la dama de ferro espanyola tampoc no deu estar gaire tranquil·la.