Enric Calpena ha publicat una Història de Barcelona de més de 800 planes que ja porta més de 20.000 exemplars venuts. El llibre comença a la Prehistòria i acaba amb Franco i Porcioles, tot i que fa una incursió a l’època de Maragall. És un llibre rigorós i divulgatiu, ple d’anècdotes i figures pintoresques, com aquests que escriuen els historiadors anglosaxons. 

Londres té un munt de biografies semblants. La més famosa és la de Peter Ackroyd, tot i que al ritme que va la industria editorial potser ja ha estat superada. Nova York, Viena i Sant Petersburg i, per descomptat, París i Roma també tenen llibres per l’estil, que tracten la història de la ciutat com si es tractés de la vida d’una princesa o d'una gran dama. 

Fins ara, la història més completa de Barcelona era la que havia escrit Robert Hughes aprofitant la volada dels jocs olímpics. Un dels fills d’Augusto Assía, Felipe Fernández Armesto, també va dedicar un llibre a la ciutat. Són dues obres excel·lents, però una mica perdonavides, que se situen davant de Barcelona amb aquella punta desconfiança càustica que generen els productes genials que han quedat fora de context.

Pel meu gust, la millor història de Barcelona és la que va publicar Xavier Hernández Cardona poc després de les olimpíades, un llibret curt, sintètic, encarat cap al futur, que ja preveia els reptes d’avui i que no resulta fàcil de trobar. El llibre de Calpena és més complet i més divulgatiu. Si Hernández Cardona és un visionari apassionat, una mena de Pompeu Gener de la historiografia, Calpena és un amenitzador.

Si hagués nascut en un país consolidat cada dos o tres anys trauria una obra llarga, com aquesta. És tafaner i li agrada viatjar, i quan parla de llibres de seguida surten els Tom Holland (Rubicon), Alessandro Barbero (The battle), Mary Beard (SPQR), Orlando Figes (The Crimean War), Niall Ferguson (Civilization), Steve Pincus (1688) o Antony Beevor (The Fall of Berlin). 

- Alguns d’aquests autors, em diu, tenen equips de set o vuit persones que els fan les lectures prèvies, i les recerques específiques.

Aquí es treballa més precàriament. Calpena va demanar sis mesos d'excedència a la Universitat per documentar-se i per escriure el llibre a la màxima velocitat possible. “Al final vaig haver de córrer, i el llibre va perdre unes 50 planes”, em diu, amb aquest somriure humil i picaresc, d’home que no es posa pedres al fetges. Són les pàgines que trobo a faltar sobre Maragall i la situació actual de la ciutat.

És probable que gràcies a internet i a la pirateria, la manca de mitjans cada vegada sigui fa més fàcil de superar, però Calpena és un home del temps del paper, de l'època en què llegir encara era una dèria de joves ambiciosos. Es presenta a l’entrevista amb un volum dedicat Carles V, que és el monarca hispànic que emergeix sempre que Catalunya trenca les costures de l’Estat.

Em diu, discretament: “Els historiadors d’aquí no saben escriure. Quasi sembla que, per a ells, escriure bé sigui pecat”. I obrint el llibre, sospira: “És molt interessant, però podria ser més lleuger”.

El talent i la gràcia de cadascú tenen a veure amb allò que cadascú troba a faltar en el seu món i li pregunto: 

- Per què creus que els historiadors catalans posen tan d’èmfasi en la documentació i tan poc en el relat? La història no hauria de ser imaginació i concepte, una vegada has fet la recerca i tens les dades? 

- Suposo que és allò que va dir el ministre per justificar la negativa de l’Estat a traspassar Renfe a la Generalitat: No tenim tradició. Quan vaig començar a fer En Guàrdia em trobava historiadors que, això d’anar explicar un tema a la ràdio, els semblava un sacrilegi, cosa de periodistes. En aquest aspecte hem avançat molt.

El llibre de Hughes és més tumultuós i arriscat que el de Calpena. Si Calpena escrivís alguna de les coses que Hughes deixa caure al bell mig del llibre sense donar explicacions, com per exemple, que Jules Verne es va inspirar en Narcís Muntoriol per dibuixar el capità Nemo, dirien que s’inventa coses. 

El llibre de Hughes està dominat per la seva relació d’amor-odi amb Catalunya. És divertit veure com se’n fot de l’enyor i del nacionalisme que van fer possible les obres modernistes que tant admirava. Per donar gruix al llibre, Hughes fa servir Barcelona per explicar la història de Catalunya, que fins fa uns anys era poc coneguda.

Calpena es concentra en la història de la ciutat. La viu i la celebra de forma natural i casolana. El famós misteri de Barcelona -la gran encisera, va subtitular el seu llibre Hughes, prenent un vers de Maragall- és un efecte líric de l'ocupació espanyola. L'exotisme és l'atracció de la pobresa i el desconeixement. 

- Hughes té intuïcions molt bones -em diu Calpena-, però no les desenvolupa. Per exemple, veu l'empremta que les institucions protodemocràtiques de la Barcelona medieval van deixar a Catalunya, i com van lligar la ciutat al país, fins al punt d’impedir que les temptacions d'aïllar-se o de tirar pel seu compte mai no acabessin de quallar. Aquesta és una de les idees que he mirat d’explicar bé.

La conversa passa per la Barcelona de Pere III, la Barcelona del Senyor Esteve i també per la ciutat del 1714. Calpena elogia la feina feta per García Espuche sobre la ciutat de primers del segle XVIII, i em recomana que vagi a consultar el Cadastre per fer-me una idea de com va ser l’ocupació borbònica.

Primer diu que els espanyols van "cometre un error" intentant colonitzar una població europea com si fos una tribu d’indis, però després matisa:

- A diferència del que va passar amb França a Perpinyà, que a més va comptar amb la col·laboració d'una facció de l'elit barcelonina, els espanyols es van trobar que havien de col·laborar amb els indígenes perquè no tenien la cultura necessària per explotar el teixit productiu del país pel seu compte. 

A Calpena, el va impressionar constatar com els barcelonins del segle XVIII van viure amb la sensació que la dominació castellana era provisional. Potser aquest sentiment és més fàcil d'entendre gràcies a l'atenció que el llibre dedica a la prehistòria. Diu Calpena que darrerament s’han fet grans aportacions per entendre com era la vida en el pla de Barcelona abans que Barcelona existís.

Calpena corregeix la idea dels quatre Ibers aïllats a la muntanya de Montjuïc. El fet que el llibre s’entretingui a recordar l’existència de vies de comunicació i d'assentaments humans que comerciaven entre ells des de molt antic, ajuda a entendre la resistència de la ciutat a les adversitats històriques.

Pel que explica, el naixement de Barcelona hauria sigut el fruit natural d’unes condicions geogràfiques i climatològiques excepcionals. "Als homes de la Prehistòria -i jo afegeixo: també als de molt més cap aquí-, el Pla de Barcelona els devia semblar un paradís." 

Abans de marxar, li pregunto per què els discursos sobre Barcelona solen ser tan modestos i estrafets. Perquè sembla que haguem de demanar perdó pel fet de viure en un dels millors llocs del món. Per què el museu d’història de la ciutat és tan petit i, en alguns aspectes, tan pueril. Per què ens preocupem tant de com podem repartir els recursos i tan poc de com podem crear-los o augmentar-los. 

- Barcelona -em recorda Calpena- és una de les ciutats importants més petites d’Europa. Només té 96 quilometres quadrats quan seria normal que en tingués 500.

Així com hi ha ciutats orgulloses d'haver-se fundat en condicions naturals adverses, per què nosaltres no podem celebrar i explotar la nostra sort amb ambició. Per què no recordem que quan Barcelona va bé, les ciutats dels territoris circumdants també van bé. Per què tenim por del nostre passat i de la nostra imaginació. 

- Segurament -replica, Calpena- perquè el discurs sobre Barcelona està molt influït per l’impacte del centralisme espanyol. Madrid, quan creix, vampiritza tot el que té al seu voltant. Si mires la història, Barcelona no funciona així. Però el record que ha deixat el centralisme de l'Estat fa que l’expansió de la ciutat –sigui econòmica o territorial, o fins i tot en termes d'imaginari- es percebi com un perill.