Tinc una edat... fantàstica. Vaig néixer a Terrassa. Això implica estar rodejada d’una energia creativa bastant potent, de molta gent original, d’artistes i pensadors que et predisposen a desenvolupar una carrera artística. Per altra banda i per desgràcia, això també comporta que rarament podràs dur a terme i desenvolupar aquesta carrera i totes les teves potencialitats a la teva ciutat. Ara fa un cert temps que visc allí on tinc la maleta, però crec que en breu tornaré a viure a Berlín, una ciutat on hi ha espai per a tot, on tothom troba un racó per poder ser un mateix, que es reinventa constantment, amb una energia que et potencia contínuament a mirar-te i a repensar-te en termes artístics, amb un punt proletari que m’atreu molt i, evidentment, amb una enorme oferta cultural i musical. Soc cantant de música clàssica, de cançó, de repertori vocal de cambra i d’òpera. Acabo d’interpretar els papers de Viuda Reposada i Plaerdemavida a l’òpera Diàlegs de Tirant e Carmesina del compositor reusenc Joan Magrané (1988) al Liceu i el proper dijous a les 20.30 presento el meu disc de cançó catalana Legacy (Seed Music) a la Sala Llevant de la Biblioteca de Catalunya. A la fotografia del perfil de Whatsapp hi tinc una selfie que em vaig fer just abans de sortir a cantar El amor brujo a Menorca.

Anna Alas   Mireia Comas

El teu primer record musical.
La llar d’infants, les cançons populars catalanes, que després he reincorporat al meu repertori de concert. De petita ja cantava molt, i el mestre de música d’allí sempre deia a ma mare que ―tot i fer la classe d’esquena, perquè s’asseia al piano mentre cantàvem― ell sabia perfectament on em torbava jo, perquè tenia molt bona veu i sempre afinava.

L’instant en què decideixes ser músic professional.
Als 19 anys quan ―després d’haver fet tot un curs en què vaig estudiar conjuntament biologia, piano, cant, teatre... de tot i més― estava esperant que alguna d’aquestes coses caigués pel seu propi pes, perquè em trobava encara incapaç de decidir cap a on tirar exactament. Després d’un intercanvi musical a Alemanya i d’aquest any de tastaolletes, la llei de la gravetat es va imposar pel cantó de la música, de l’escenari i, més en concret, del poder d’interacció amb el públic que té el cant.

“El públic es troba molt més a prop de la música contemporània del que s’imagina”

Acabes de fer una cosa massa poc habitual al teu gremi: interpretar una òpera, Diàlegs de Tirant e Carmesina, on cantes música d’un compositor viu. Què li diries a la gent que no assisteix a concerts de música clàssica composta en l’actualitat perquè pensen que no hi entendran res de res?
Primer de tot, els diria que segurament ja succeeix el fet que estiguin veient (i per tant escoltant!) pel·lícules o d’altres productes audiovisuals on, de fons, hi ha música igual o similar en termes de complexitat i de llenguatge que la utilitzada pels compositors contemporanis. Aquesta música, que és molt més minimalista i menys descriptiva que les bandes sonores tradicionals, ja està calant en l’imaginari de les noves audiències. Per tant, i per començar, el públic ja és molt més proper a aquesta nova música del que s’imagina. Després, evidentment, els diria que escoltaran una música d’un compositor que pensa i escriu des de la sensibilitat d’una persona que viu el segle XXI, que és la del públic i que, per tant, han de tenir la confiança d’assistir a una obra d’art que de ben segur els serà més propera que una òpera escrita fa 300 anys. I finalment, pel que fa al públic català en concret, encara hi ha més avantatges! L’al·licient d’escoltar una obra musical escrita en la seva llengua materna i que, per tant, podrà comprendre molt millor que una obra italiana o alemanya.

També passa poques vegades que puguis treballar amb el compositor al costat. Al teu ofici s’acostuma a conviure molt més amb els morts.
Sí, a l’òpera fem molta més ouija que no pas cafès! En general, quan t’aproximes a un compositor de la tradició has d’interpretar allò que creus que hauria volgut Mozart o Monteverdi en una partitura determinada. Tenir l’autor a pocs metres de distància, com m’ha passat amb en Joan Magrané, és una experiència extraordinària, perquè pots preguntar-li directament els teus dubtes. Però en el meu cas encara ha estat una experiència més enriquidora, perquè Magrané va escriure expressament per a mi la part dels personatges que interpreto. Jo també estic viva, com pots comprovar, i ell sap perfectament com és la meva veu i quins són els meus recursos teatrals i les meves potencialitats. Un privilegi.

“El lied m’obliga a pensar la música des del primer silenci fins a l’última corxera”

Dins del món del cant, t’has focalitzat en el lied, el caviar de la música.
L’amor pel lied em ve de la dèria per conjuminar l’esforç de voler ser cantant, la passió per jugar amb el llenguatge, però sobretot l’interès per ser músic i per fer música. El lied té un repertori de molta riquesa, on s’amaga la interpretació d’un text poètic, que deriva en aquella determinada intenció que dones a cada frase i la línia de cant que en resulta, on et preguntes contínuament quan és millor respirar, quin color vols donar a la veu a cada segon en què cantes. Aquesta part de direcció absoluta de la veu la trobo especialment en el lied, sempre en col·laboració (en un 50%) amb la persona amb qui treballem al piano. A l’òpera, si la meva responsabilitat arriba al 3% del resultat final ja és molt, perquè és un gènere on es combinen moltíssims elements, és un art realment total en el qual tu només ets una petita part d’un engranatge molt més gran. També la gaudeixo molt, però em treu més responsabilitat. El lied, en canvi, m’obliga a pensar la música des del primer silenci fins a l’última corxera.

 “Tenim exactament el mateix potencial de noms que aquí sonen molt exòtics, però que no necessàriament han d'ésser millors que nosaltres”

Formes part d’una generació de músics que ha tastat l’exili. Creem moltíssim talent, però se’ns escapa de les mans.
Això té diverses explicacions, començant per una d'històrica. Abans de la Guerra Civil, a principis de segle XX, Catalunya floreix musicalment d’una forma brutal i exportem compositors i cantants a tot el món: dives, prime donne, tenors meravellosos, de tot... De fet, els millors compositors d’Europa venien aquí a conèixer les nostres cantants i a col·laborar amb elles a les nostres millors sales de concert! Vivíem el decurs normal, en definitiva, d’una nació que apreciava la seva pròpia cultura. La guerra no només destrueix la vida del país, sinó que arrasa aquest ecosistema cultural tan important. D’aquest fet, encara ens en queden reminiscències emocionals i d’autoestima. A tot això, suma-li que a tota la península Ibèrica, perquè això també els passa als meus companys espanyols, cala molt aquesta sensació que encara tenim inculcada al cervell segons la qual “a fora tot va millor, hi ha més talent”, etcètera. Ningú s’ha parat a pensar que, per exemple, la meva generació ja va estudiar fora de Catalunya: primer ens formarem a institucions sufragades amb impostos de tots els catalans, però després ens hem perfeccionat a fora, i hem anat a classe amb els noms i cognoms dels cantants que ara copen els cartells dels teatres de l’Estat i de tot el món. Per tant, tenim exactament el mateix potencial de noms que aquí sonen molt exòtics, però que no necessàriament han d'ésser millor que nosaltres.

“El talent, com tot, es treballa, s’ha de deixar madurar i, sobretot, cal deixar que els artistes puguin tenir dret a equivocar-se!”

Això també ho pensen massa programadors.
Sí, perquè aquest prejudici absurd s’estén al fet que el públic encara no s’acaba de creure que el seu veí pugui ser un gran artista, i per tant els mitjans de comunicació ja no li donen tant de suport com ho farien amb un nom estranger. Els programadors han de trencar amb aquesta dinàmica i han de tenir molt clar que també s’ha d’acabar amb la idea segons la qual hom neix amb el talent i el gust per l’art ja fet i madurat, com si una força superior baixés del cel i t’inoculés una qualitat interpretativa o d’instrument espectacular. Perquè no és així, el talent, com tot, es treballa, s’ha de deixar madurar i, sobretot, cal deixar que els artistes puguin equivocar-se! Això és el que s’està deixant fer a tots els intèrprets d’Europa i això és precisament el que no se’ns permet a nosaltres! Per això primer has de rodar tot el món, literalment, i després tornar al Born! A la resta d’Europa la cosa no va així; es donen moltes més oportunitats, els cantants poden actuar progressivament en sales petites i se’ls dona la possibilitat d’errar-se, que no vol dir necessàriament que ho facin, però tenen aquesta opció, tenen programadors amb fe per deixar-los provar diferents camins.

Ara els cantants clàssics també sou experts en xarxes socials.
Jo em sento molt bé comunicant la meva feina a les xarxes, perquè soc de natura divulgadora i comunicativa. Intento que la gent sàpiga el que estic fent i també publicitar el treball dels meus companys. Faig xarxa justament per això, perquè els canals normals de comunicació (premsa, ràdio, i televisió) on surten regularment els meus col·legues estrangers, a nosaltres aquí molt rarament ens hi inclouen. Les xarxes socials, en aquest sentit, són un instrument de guerrilla que ens permet treure el cap per recordar que existim. Jo fa 13 anys que visc a l’estranger i he seguit en contacte amb el món català gràcies en molta part per les xarxes, gràcies que tots veiem què estem fent (o deixant de fer) a Twitter o Facebook. Ara, tinc límits molt clars: divulgo la feina amb un toc personal i cuidat, però no soc exhibicionista de la meva vida privada, no em crida l'atenció en absolut.

Anna Alas   Mireia Comas (4)

Acabes de fer un disc de compositors catalans que, paradoxalment, cantaràs més a fora de Catalunya. Què collons ens passa?
Doncs, simplement, que no hi ha interès pel que fem. I si trobes algú que hi té interès, pensa i repensa molt com ha d’encaixar-ho, perquè encara que sembli delirant, això al que em dedico va a contracorrent, i sort en tenim que encara hi ha programadors que van a contracorrent. Aquest prejudici que et comentava abans, a fora no el tenen. Veuen una persona que té, com jo, alguns premis importants a nivell de lied, que s’ha format en bones escoles i amb professors competents, que fa un programa que és indiscutiblement bell, que pretén emocionar, distreure i mostrar unes sonoritats diferents d’un altre país. En definitiva, pensen: “Hi ha qualitat en el producte? Doncs vine cap aquí!”. I punt.

“La vida del cantant s’assembla a la d’un esportista, és tremendament monacal”

Tenim una idea massa glamurosa de la vida dels cantants. La realitat és diferent.
La vida del cantant s’assembla a la d’un esportista, és tremendament monacal. Depèn de la persona i del repertori, de si t’exigeix o no tenir l’instrument sempre en condicions immaculades, però bàsicament és una vida “d’esport”, perquè has de tenir la capacitat aeròbica molt entrenada, has de mantenir certa musculatura sempre tonificada, has d’haver descansat perquè la creativitat (i la memorització!) t’exigeix un cervell ben reposat. Per tant, has de cuidar moltíssim l’alimentació amb l’objectiu d’estar tan sana i forta a nivell físic com sigui possible. A banda d’això, que implica tenir molta cura d’un mateix, és una professió on, simplement, no ens podem posar malalts. No hi ha baixes; tu pots fer tots i cada un dels assaigs d’una producció sencera sense cobrar, caure malalt, no poder estrenar i haver estat sis setmanes pencant, ajudant a aixecar una producció i que (encara que no passi a tot arreu) se t’acabi enduent el salari algú altre perquè tu no pots fer-ne les funcions!

“Aquí no tenim Cor Nacional, ni cors de música antiga realment professionalitzats! Com a mínim, hauríem de tenir dos cors professionals més!”

Existeix “precariat” en la música.
No és que existeixi, és que és un sinònim. Ara mateix tenim un problema enorme de precarietat laboral amb l’emergència d’espais pseudolaborals que cal combatre enèrgicament en el cas dels cantaires. Un cantaire, dit amb tot el rigor i el respecte, és un cantant professional de cor. A Catalunya gaudim d’una gran tradició de vida coral, però l’únic cor realment professional que tenim és el del Liceu, que, per tant, bàsicament fa òpera i exigeix una vocalitat molt concreta que pot no ser apta o no ser adequada per a tota la professió. A Madrid, per exemple, hi ha cinc cors professionals! Aquí no tenim Cor Nacional, ni cors de música antiga realment professionalitzats! Com a mínim, hauríem de tenir dos cors professionals més! Doncs bé, tant al Liceu com a l’ESMUC cada any es llicencien una desena o més de cantants professionals titulats. On van aquests músics? De què treballaran? Un cantaire té molt difícil treballar i cobrar a un nivell que li permeti tenir una vida adulta i familiar de mínima dignitat. Tenim un problema molt greu.

A més a més, el nivell d’exigència que se us demana és molt més alt que en l’època de les grans dives. I el talent cada vegada és més global, hi ha cantants de tots els països del món.
La professió s’ha tornat molt més polifacètica. Els paràmetres teatrals s’han fet radicalment més exigents i se’ns demana ser molt millors actors i actrius, i també tenir molts més decibels, perquè les orquestres sonen molt més fort. És cert que hom té la sensació que existeix gran quantitat de talent, però també, si t’hi fixes, el talent que ens mostren és molt cíclic. La indústria et dona un nom i el màrqueting de l’òpera l’aguanta al màxim nivell durant tres o cinc anys, fan un “cicle del famós” que genera un interès brutal al públic i que fa que algú vengui discs, que faci els debuts als grans coliseus de torn, que protagonitzi tantes gires com vulguis (que t’han de deixar exhaust, per la quantitat de feina que pot arribar a acumular-se) i, com he pogut veure en alguns casos, passats aquests cinc anys et dissols i desapareixes. Tot això està calculat: la indústria ja sap perfectament quan ha de sortir el nou tenor, la nova soprano de moda, i així va girant la roda. Hi ha molt de talent, és cert, però sobretot s’ha perfeccionat molt aquest tipus de màrqueting de consumició ràpida. Això també passa perquè la música cada vegada forma menys part nuclear de la formació dels nostres estudiants. A un públic més ben format, o fins i tot que hi entengui mínimament de música (perquè ha cantat en una coral i sap què és afinar un interval de tercera major o quan un cantant està escanyant la veu), és molt més difícil poder-li colar una simple trampa de màrqueting. La revolució que implicaria tenir un públic que torni a confiar amb els artistes del quilòmetre zero exigeix també que la gent torni a recuperar un criteri propi i ben format.

“Si els cantants no poden interpretar un determinat repertori, aquesta música morirà amb ells i així també el potencial de la nova creació de cançó”

La setmana vinent presentes un disc meravellós, Legacy, amb el teu fidel pianista Alexander Fleischer i amb un repertori que inclou Toldrà, Mompou, Montsalvatge...
El títol i la noció de llegat tenen un sentit triple. Primer, perquè com deies l’Alexander i jo fa deu anys que treballen junts i ens abellia molt celebrar-ho amb un colofó en forma de disc: això és per a nosaltres un llegat que valia la pena deixar enregistrat en una espècie d'instantània artística. En segon lloc, reivindico el llegat de les cantants que van estrenar aquests cicles, de la tradició a la qual abans em referia, unes liederistes molt reconegudes que van crear una escola de lied a Barcelona i un esperit de fer música amb una determinada exigència que arriba a la meva generació a través de les nostres mestres, que van ser alumnes seves. Hi ha un orgull i un amor pel lied molt potent a Barcelona, un esperit que transita al llarg de la història i que s’encarna justament en aquestes artistes enormes... però que les institucions han oblidat. Els programadors, per dir-ho així, no han rebut classes dels programadors d’aquella època, i així s’ha trencat la connexió que es tenia amb l’artista. Si els cantants no poden interpretar un determinat repertori, aquesta música morirà amb ells i així també el potencial de la nova creació de cançó. El llegat és la feina d’aquestes intèrprets de la qual jo soc una baula més, una descendent. Per això, Legacy també és el llegat dels compositors, que acaba amb un autor viu com és novament Magrané, que rep la influència de la tradició catalana de Mompou, Montsalvatge i Toldrà. Hi he volgut incloure un compositor viu per recalcar que hem de tenir cura dels nous creadors, que s’ha de continuar creant repertori i que sigui cantat pels artistes de la meva generació i del futur.

En un moment de crisi del sector discogràfic, amb Seed Music presenteu un disc que és una petita obra d’art.
La coproducció amb Seed Music ha estat un plaer, hi he treballat molt bé. El resultat final és sorprenent, i cada vegada que algú rep el disc a les mans t’exclama un oh! d’admiració perquè no estem acostumats a esperar aquesta qualitat d’edició, aquesta cura en el detall i, evidentment, l’exigència en la qualitat sonora, que aquí és espectacular. Estic molt contenta pel resultat, però també com a músic del país, perquè és molt important tenir plataformes d’aquesta qualitat que apostin pel talent de casa que està convencent el públic de fora; perquè com et deia abans, primer ens veiem obligats a convèncer la gent de fora per després poder tornar a casa. Si no has fet una gran carrera a l’estranger, a Catalunya no se’t valora. A Seed hi he trobat estima, exigència, però també un acompanyament a l’artista que és fonamental. Precisament perquè la indústria discogràfica està en crisi, Seed presenta un altre enfocament i ha volgut comunicar el perquè jo he volgut fer aquest producte i per què pot d’interessar a determinades sales del país.

Anna Alas   Mireia Comas (3)

El futur de la música clàssica al país. Tu també tindràs llegat.  
Crec que hi ha coses que, per fortuna, estan canviant. Les noves generacions de cantants, per exemple, no són tan invisibles. Crec que els programadors són cada vegada més conscients de les noves veus que sorgeixen en les nostres contrades. El que no em crec ni acabo de veure és que se’ls permeti madurar com cal. Insisteixo en la possibilitat de l’error com a forma d’oportunitat per als artistes. Hi ha d’haver actes de fe. Veig presència, veig que es dona oportunitats a les noves veus i que es reprodueix molt sovint aquesta etiqueta sovint fatídica de “jove promesa” (que sovint arrossegues fins que ja estàs consolidat justament perquè a molts els serveix com a excusa d’haver-nos programat, en cas que les coses no acaben d’anar bé) i veig que, en definitiva, de cara a la galeria això pot semblar un canvi, però jo encara no me l’acabo de creure. Perquè ja he presenciat casos de noms joves que prometien molt i que mereixien molt, però que han tornat a cercles laborals de poca visibilitat que no els escauen en absolut, perquè de qualitat en tenen molta.

“Que se’ns exigeixi una certa talla i una certa estètica, ja no per ser cantant sinó per poder tocar qualsevol instrument de l’univers de la clàssica, i que se t’obligui a entrar en un determinat cànon de bellesa, això és patriarcat pur i dur”

A la música clàssica hi ha masclisme?
A la clàssica existeix el mateix masclisme i les mateixes actituds que en qualsevol espai laboral que et puguis imaginar. La diferència és que a la nostra feina hi ha una particularitat, i és que exigeix el contacte físic: a l’escenari ens toquem, fingim relacions de desig durant els assaigs. Això vol dir que ens trobem en situacions de contacte físic propi de l’ofici que ―combinades amb el poder que pugui tenir un company sobre el mercat en un determinat estadi de la seva carrera― poden derivar en actituds reprovables. S’ha de tenir molt clar, i aquí tothom ha d’estar còmode des del seu criteri, en com es gestiona aquest contacte i, evidentment, que mai passi d’un punt en què dones i homes no ens hi sentim plenament de gust. Però el masclisme no s’acaba aquí. Que se’ns exigeixi una certa talla i una certa estètica, ja no per ser cantant sinó per poder tocar qualsevol instrument de l’univers de la clàssica, i que se t’obligui a entrar en un determinat cànon d’estètica, això és patriarcat pur i dur. D’això no ens n’escapem i diria que cada vegada anem a pitjor. Hi ha una autèntica dictadura estètica que t’obliga a no passar-te d’unes certes dimensions corporals per fer un determinat paper, la qual cosa és terrible, perquè l’òpera està copiant els criteris de Hollywood i la cosa no té cap mena de sentit. Els cantants hem d’estar sans i tranquils, i no pas viure amb el pànic que jo he vist en companyes (i també cada vegada més amb companys homes) de saber que tens la veu perfecta per a un paper però estar cagada de por perquè demà tens una reunió amb un director d’escena i saps que és possible que et treguin d’una producció si no se’t veu amb una determinada alçada, pes i uns abdominals ben formats! La dictadura de l’edat, per exemple, és també una altra forma de patriarcat, perquè la dona només interessa quan és jove, perquè s’apropa més a determinats canons estètics i també perquè pot ser més immadura, i per tant pot ser més manipulable. Aquest encara és un problema massa present, i és per això que no t’he pogut regalar el plaer de començar l’entrevista com ho fas habitualment, dient-te l’edat.   

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat