Dilluns vinent, 8 de setembre, serà una data crucial per a França. François Bayrou, el primer ministre centrista, s'enfronta a una moció de confiança davant del Parlament que, amb gairebé tota probabilitat, perdrà, la qual cosa comportaria la seva dimissió immediata.
Bayrou fa menys d'un any que està en el càrrec. El va assumir el desembre de 2024, després que Barnier fos tombat en una moció de censura, incapaç d'aconseguir els suports necessaris als seus pressupostos. Va estar com a primer ministre tres mesos.
El resultat podria suposar, segons els més pessimistes, el col·lapse del govern de Macron, comportant retards en el pla pressupostari i, fins i tot, noves eleccions.
De moment, els de Marine Le Pen ja han anunciat el seu vot en contra i els socialistes, de moment, semblen mantenir-se ferms en la seva negativa al suport. Rere la roda de contactes mantinguda aquesta setmana, la majoria dels partits que no formen part del govern, tant des de l'extrema esquerra fins a l'extrema dreta, han anunciat que votaran en contra del govern. Per si això no fos suficient, hi ha veus que tampoc no donaran suport al seu propi primer ministre, amb qui estan molestos pels seus plans pressupostaris, com el cas de Laurent Wauquiez. Així que, tret d'un gir ja inesperat en les pròximes hores, França va de cap a la seva tercera crisi governamental en menys d'un any.
La situació té el seu origen immediat en el pla d'austeritat pel qual s'han planificat retallades de 43.800 milions d'euros per als pressupostos de 2026. Això suposa la congelació de les pensions, l'eliminació de 3.000 llocs de treball de funcionaris públics, i la supressió de dos dies festius en l'àmbit nacional (Dilluns de Pasqua i el 8 de maig, commemoració de la derrota al nazisme).
Un fet que se suma a la inestabilitat ja existent des que Macron convoqués eleccions anticipades després de la desfeta en les europees.
Un ambient en el qual la polarització dels diferents grups polítics s'ha consolidat i el clima per a l'opinió pública és irrespirable.
La popularitat de Macron està tocant mínims històrics, incapaç de reconciliar mínimament les postures polítiques enfrontades al Parlament.
El deute públic francès es troba ja en els 3,35 bilions d'euros, l'equivalent al 114% del seu PIB, mentre el dèficit s'instal·la en el 5,8%.
Aquesta situació té en suspens les institucions europees. Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, ja ha assenyalat que "totes les caigudes de governs a tots els països de la zona euro tenen un evident impacte" en l'economia de la Unió. Els experts financers de Goldman Sachs, Citi i JPMorgan han anticipat ja riscos de "contagi" a la resta d'Europa, especialment als països perifèrics, que poden veure's arrossegats a una nova crisi de deute.
S'està comparant la situació de França amb la crisi grega de 2010. S'assenyala que, davant de la situació francesa, on molt probablement els euroescèptics podrien arribar al poder, els mecanismes d'ajuda del BCE i de les institucions europees molt probablement no seran una solució a plantejar.
Mentrestant, Alemanya tampoc no està en el seu millor moment. Els experts apunten que ens trobem ara mateix davant d'un buit de lideratge geopolític a la UE que només troba comparació en temps de la Guerra Freda. Si França i Alemanya han d'estar ocupades en sobreviure com a nacions, no s'espera que el projecte europeu pugui tenir un impuls com el que necessita.
Una crisi profunda, la de l'eix francoalemany, que arriba a una Europa que ha de prendre decisions urgents sobre política de defensa, climàtica i pressupostos comunitaris.
En contraposició, estan ara en auge els projectes federalistes, regionalistes i euroescèptics. Ho veurem pròximament a França, com segurament a Alemanya, en una tendència que amb molta probabilitat s'estendrà a tots els territoris.
A Espanya, sembla que ens estem preparant per al que podria entendre's com un projecte federalista, on Catalunya recaptarà i gestionarà els seus propis impostos. Encara que Illa, segons la seva intervenció en la London School of Economics, consideri que el mateix sistema de les autonomies és ja, de facto, federal.
Arriba el moment, segons es pot interpretar, de l'Europa de les Regions. La caiguda de l'Estat-nació, obre la porta a una Europa on es reforcin els mecanismes més ocupats en la realitat territorial, on la defensa nacional pugui passar a ser assumida per la Unió, i visquem un nou auge de moviments sobiranistes. Aquesta vegada, amb tota probabilitat, amb Puigdemont ja a Catalunya i amb una nova fase del procés que està pendent de la resolució del Constitucional i de la justícia europea.