Aquesta setmana hem vist com el jutge ha arxivat la causa en la qual s'investigava Josep Lluís Alay, cap de l'oficina del president a l'exili, Carles Puigdemont. Després de córrer rius i rius de tinta, no hi ha hagut cap indici de delicte que pogués processar-lo. Després de tot el que s'ha dit, que ja sonava estrany al principi, ara queda clar que no hi havia per on agafar-ho. On són les disculpes de tots aquells que han utilitzat aquesta investigació per intentar fer un joc brut en política? No les busqui perquè no s'han produït i molt probablement no es produiran.

La política està demostrant ser aquest lloc on tot val, per tal que "els teus" destrossin "el contrari". La coherència, l'ètica i l'elegància han quedat absolutament fora de "moda". Ho hem vist una vegada i una altra i, com a mostra més recent, l'ocorregut a la mesa del Parlament, que ha decidit sense parpellejar ventilar Borràs, sense necessitat de sol·licitar un informe previ als lletrats perquè els ajudés a discernir sobre la redacció reglamentària, sobre els fets investigats, sobre els drets fonamentals. Aquests que tant s'omplen la boca quan els interessa i dels quals tan ràpid s'obliden quan poden trepitjar-los si són d'altres.

El cas de Borràs, que està pendent de ser jutjat, ha aixecat les faldilles una vegada més de la tremenda incoherència que sosté el pacte del Govern: aquell document mitjançant el qual es van fer una sèrie de promeses, sabent com se sabia, que es firmaven per no complir-les. Un acord que ha brillat per la seva absència sempre que hi ha hagut oportunitat.

El comportament del PSC, en un moment en què el seu màxim líder, Pedro Sánchez, ha aparegut per dir que la condemna a Chaves i Griñán suposava que "pagaven justos per pecadors perquè cap dels dos no s'havia emportat un sol euro a la butxaca", deixa molt a desitjar. Com deixa molt a desitjar, igualment, l'actitud de la CUP, que pel que es veu, més enllà d'entendre el funcionament de la maquinària repressora, es posen molt fanfarrons quan el tema pot emportar-se algú que consideren "de dretes". Perquè segons sembla, allò dels principis, la democràcia, les clavegueres i altres, només té sentit quan interessa. En definitiva, que el problema de tot això és sempre el mateix: la falta de principis ètics, més enllà de les sigles, dels partits i dels seus suposats idearis. El comportament rigorós que exigiries per a tu mateix, que en definitiva és el que hauries d'aplicar als altres.